3.11.15

POLÍTICS IGNORANTS, CATÀSTROFE SEGURA.

El Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana defineix el poder com la “facultat que posa el subjecte en estat de fer una cosa”. Així mateix, cal ressenyar que etimològicament, política, ve del llatí “políticus – a, -um” i aquest del grec “politikós”, relatiu a la ciutat, l’estat, el govern de la “polis”.

Darrerament hi ha una corrent d’opinió -paradoxalment fomentada per alguns polítics que en realitat reneguen de la seva condició- que afecta sobretot als polítics locals, és a dir, als alcaldes i als regidors. 

Alguns, efectivament, repeteixen una i mil vegades que ells no són polítics; que no estan a l’ajuntament per “fer política” sinó per “gestionar”; que els polítics són “els de dalt” (situació, per cert, a la que molts aspiren però amb la boca petita, no fos cas que els titllin de polítics amb ambició), o arribant pràcticament al paroxisme, pregonen també que als pobles “no s’hauria de fer política”, convertint-se així, al meu entendre, en autèntics ignorants de la veritable naturalesa –no tant sols etimològica, sinó ètica- de la seva elecció com a representants públics. 

On s’ha vist que algú que faci una activitat voluntària a la vegada renegui del que ell mateix ha elegit fer? On s’ha vist que un infant que tria jugar al futbol renegui de ser futbolista?

Un alcalde, alcaldessa, regidor o regidora, és un polític que voluntàriament es dedica, durant una temporada més o menys llarga de la seva vida, a mirar de transformar des de l’acció pública una realitat col·lectiva que no agrada ni al partit del qual forma part ni a ell personalment, és clar. 

Es tracta d’una feina completament vocacional (que no és, ni ha de ser, sinònim de gratuïta) que s’exerceix sense que ningú et posi la pistola al pit per fer-ho i, per tant, de la que convindria que tothom es pugués sentir orgullós.

Els polítics locals solen ser membres reconeguts per la societat de la que formen part, o, si més no, membres significats i compromesos amb unes determinades idees i amb un determinat capteniment, és a dir, amb uns valors col·lectius que, se suposa (tant de bo fos sempre així!) han anat adquirint al llarg de la seva trajectòria vital i professional i sovint també amb la participació activa en el partit del qual formen part o en d’altres organitzacions de la xarxa cívica del municipi.

Sovint són persones que exerceixen influència sobre altres persones o col·lectius. En primer lloc ho fan sobre les persones –o una part d’elles- que integren el partit al que pertanyen i després, si arriben a les institucions, sobre la societat en general. Tant en un àmbit com en l’altre, esdevé una completa catàstrofe quan els polítics ignoren el que significa l’exercici del poder. No hi ha cosa pitjor per un poble que un polític ignorant en aquest sentit.

L’exercici del poder per part dels alcaldes i regidors, és a dir, dels polítics locals (diferent és si parlem de llocs directius o tècnics que requereixen gran coneixement de la matèria, com per exemple un secretari, un interventor, un cap de premsa, un arquitecte, un cap de la policia local, un director general, etc.,) és més una qüestió de  formació en valors  i coneixement de les realitats humanes i de les sensibilitats que les poblen, que no pas d’alta formació acadèmica o tècnica en una determinada matèria.

Al meu entendre, l’exercici del poder polític per part dels electes locals no s’hauria de centrar en les seves capacitats tècniques per exercir el càrrec. Aquesta no és una part essencial. 

La política necessita tecnòcrates, sí, però els politics no tenen necessàriament perquè ser-ho. És més, penso, com argumentaré seguidament, que en molts casos és millor que no ho siguin, especialment quan del que es tracta és d’exercir el poder local en els nostres pobles i ciutats, és a dir, en comunitats relativament reduïdes en les que resulta més fàcil caure en connivències i corporativismes.

Si jo hagués estat alcalde del meu poble, i les circumstàncies m’ho haguessin permès, mai hagués posat un mestre per dirigir la regidoria d’educació. Ni un arquitecte a la regidora d’urbanisme. Ni un professional de la salut a la de sanitat. Ni per descomptat, un ex policia, per exemple, al front de la regidoria de governació. 

Per què? Perquè la temptació de fer de tècnics s’acaba imposant i és aleshores quan el regidor decideix a quines hores és millor fer la neteja de l’escola, quin tipus d’arbre es planta en un determinat passeig o com s’organitzen els torns dels agents de la policia. Quin error! I que bé viuen els tècnics amb alcaldes i regidors que no volen ser polítics, sinó tècnics!

Sé que a molts això els sonarà a frivolitat perquè consideren que és preferible que els regidors i les regidores tinguin amplis coneixements de l’àmbit polític que els ha tocat dirigir. És més, molt sovint, els caps de llista trien els integrants de la llista en funció dels seus coneixements tècnics i deixant molt de banda aquests altres aspectes tant i tant vitals! Novament, quin error!

En canvi, jo sostinc que quan s’és especialista en un determinat camp de la gestió pública i s’ha d’exercir el poder polític sobre l’àmbit en qüestió, més d’hora que tard, s’acaba fent en primera persona del singular i es deixa de conjugar la tercera del plural. D’aquí a esdevenir petits cabdills, hi ha un pas molt curt. Una línia molt prima que molt pocs deixen de traspassar en un moment o altre de la seva trajectòria política, ja sigui en l’àmbit dels partits o de les institucions.

Al meu modest entendre, doncs, no és tant important que un polític local no estigui inicialment format (o ignori en certa manera) l’àmbit que li ha tocat dirigir. En canvi, sí que resulta summament important el fet que tingui -o no- una sòlida formació en valors cívics i una alta capacitat d’empatitzar amb les ànimes dels humans als qui s’ha compromès a servir. Això serà el que, més d’hora que tard, el convertirà en un bon servidor públic capaç de treballar per la gent des de qualsevol àmbit de l’administració. Els ciutadans, cada vegada més, rebutgem que els nostres representants públics siguin ignorants en aquestes matèries.

No importa si els alcaldes i regidors no tenen massa –o cap- idea dels aspectes tècnics que implica la construcció d’un pavelló esportiu o d’una piscina. Els tècnics els ho explicaran perfectament tantes vegades com calgui. I en canvi, sí que em sembla fonamental que tinguin ben clar en quin indret de la ciutat cal construir l’equipament, per què allà i no en un altre lloc, per a qui es construeix i quan és necessari tenir-lo en funcionament.

Per saber tot això, és a dir, per fer la seva feina, han d’estar en permanent contacte amb els ciutadans, auscultant i interactuant amb ells tant com sigui possible. La majoria dels bons alcaldes i regidors és forgen al carrer. És allà on adquireixen relleu i perfil públic. I és al carrer –i no tant al despatx- que es consoliden.

Si volem que el poder es conjugui en plural i no pas en singular; si volem fomentar el treball coral i evitar futurs cabdills, és de vital importància que els partits triïn els integrants dels seus equips pensant molt més en que siguin grans coneixedors del que necessita la gent, grans lectors i traductors de les ànimes que formen la comunitat que volen transformar, que no pas grans coneixedors de com s’executen tècnicament les polítiques i les accions públiques.

Hi va haver una època, ben a l’inici dels ajuntaments democràtics, que els alcaldes i els regidors havien de fer de tècnics perquè els ajuntaments no tenien estructures per resoldre els problemes diaris. Les catàstrofes van ser moltes! Avui, afortunadament, això ha canviat i si bé és cert que a diferents velocitats, això ja no és així.

Només si els polítics fan de polítics; només si s’ocupen realment de conèixer i aportar idees a les necessitats, els anhels i les preocupacions de la gent perquè després els tècnics les puguin executar, només si els polítics volen ser realment polítics sense renegar de la seva condició de tals, només aleshores, la política recuperà el prestigi perdut.

Molt em temo que ignorar això serà una catàstrofe.

PS. Per a Plató (427-347 a.C), filòsof grec seguidor de Sòcrates i mestre d’Aristòtil, el més important per la ciutat i per l’home era la justícia. La seva concepció de l’Estat es basava en la necessitat ètica de justícia. La justícia col·lectiva només s’aconseguiria a partir de l’harmonia entre les classes socials, per a la qual cosa els individus havien necessàriament de posar l’ànima en aquesta empresa col·lectiva.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.