El Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana defineix
el poder com la “facultat que posa el
subjecte en estat de fer una cosa”. Així mateix, cal ressenyar que
etimològicament, política, ve del llatí “políticus
– a, -um” i aquest del grec “politikós”,
relatiu a la ciutat, l’estat, el govern de la “polis”.
Darrerament hi ha una corrent d’opinió -paradoxalment
fomentada per alguns polítics que en realitat reneguen de la seva condició- que
afecta sobretot als polítics locals, és a dir, als alcaldes i als regidors.
Alguns, efectivament, repeteixen una i mil vegades que ells no són polítics;
que no estan a l’ajuntament per “fer
política” sinó per “gestionar”;
que els polítics són “els de dalt” (situació,
per cert, a la que molts aspiren però amb la boca petita, no fos cas que els
titllin de polítics amb ambició), o
arribant pràcticament al paroxisme, pregonen també que als pobles “no s’hauria de fer política”,
convertint-se així, al meu entendre, en autèntics ignorants de la veritable
naturalesa –no tant sols etimològica, sinó ètica- de la seva elecció com a
representants públics.
On s’ha vist que algú que faci una activitat voluntària a
la vegada renegui del que ell mateix ha elegit fer? On s’ha vist que un infant
que tria jugar al futbol renegui de ser futbolista?
Un alcalde, alcaldessa, regidor o regidora, és
un polític que voluntàriament es dedica, durant una temporada més o menys
llarga de la seva vida, a mirar de transformar des de l’acció pública una realitat
col·lectiva que no agrada ni al partit del qual forma part ni a ell personalment,
és clar.
Es tracta d’una feina completament vocacional (que no és, ni ha de ser,
sinònim de gratuïta) que s’exerceix sense que ningú et posi la pistola al pit
per fer-ho i, per tant, de la que convindria que tothom es pugués sentir
orgullós.
Els polítics locals solen ser membres
reconeguts per la societat de la que formen part, o, si més no, membres significats
i compromesos amb unes determinades idees i amb un determinat capteniment, és a
dir, amb uns valors col·lectius que, se suposa (tant de bo fos sempre així!) han
anat adquirint al llarg de la seva trajectòria vital i professional i sovint
també amb la participació activa en el partit del qual formen part o en d’altres
organitzacions de la xarxa cívica del municipi.
Sovint són persones que exerceixen influència
sobre altres persones o col·lectius. En primer lloc ho fan sobre les persones –o
una part d’elles- que integren el partit al que pertanyen i després, si arriben
a les institucions, sobre la societat en general. Tant en un àmbit com en l’altre,
esdevé una completa catàstrofe quan els polítics ignoren el que significa l’exercici
del poder. No hi ha cosa pitjor per un poble que un polític ignorant en aquest
sentit.
L’exercici del poder per part dels alcaldes i
regidors, és a dir, dels polítics locals (diferent és si parlem de llocs
directius o tècnics que requereixen gran coneixement de la matèria, com per
exemple un secretari, un interventor, un cap de premsa, un arquitecte, un cap
de la policia local, un director general, etc.,) és més una qüestió de formació en valors i coneixement de les realitats humanes i de
les sensibilitats que les poblen, que no pas d’alta formació acadèmica o
tècnica en una determinada matèria.
Al meu entendre, l’exercici del poder polític
per part dels electes locals no s’hauria de centrar en les seves capacitats tècniques
per exercir el càrrec. Aquesta no és una part essencial.
La política necessita
tecnòcrates, sí, però els politics no tenen necessàriament perquè ser-ho. És més,
penso, com argumentaré seguidament, que en molts casos és millor que no ho
siguin, especialment quan del que es tracta és d’exercir el poder local en els
nostres pobles i ciutats, és a dir, en comunitats relativament reduïdes en les
que resulta més fàcil caure en connivències i corporativismes.
Si jo hagués estat alcalde del meu poble, i
les circumstàncies m’ho haguessin permès, mai hagués posat un mestre per
dirigir la regidoria d’educació. Ni un arquitecte a la regidora d’urbanisme. Ni
un professional de la salut a la de sanitat. Ni per descomptat, un ex policia,
per exemple, al front de la regidoria de governació.
Per què? Perquè la
temptació de fer de tècnics s’acaba imposant i és aleshores quan el regidor
decideix a quines hores és millor fer la neteja de l’escola, quin tipus d’arbre
es planta en un determinat passeig o com s’organitzen els torns dels agents de
la policia. Quin error! I que bé viuen els tècnics amb alcaldes i regidors que
no volen ser polítics, sinó tècnics!
Sé que a molts això els sonarà a frivolitat
perquè consideren que és preferible que els regidors i les regidores tinguin
amplis coneixements de l’àmbit polític que els ha tocat dirigir. És més, molt
sovint, els caps de llista trien els integrants de la llista en funció dels
seus coneixements tècnics i deixant molt de banda aquests altres aspectes tant
i tant vitals! Novament, quin error!
En canvi, jo sostinc que quan s’és
especialista en un determinat camp de la gestió pública i s’ha d’exercir el
poder polític sobre l’àmbit en qüestió, més d’hora que tard, s’acaba fent en
primera persona del singular i es deixa de conjugar la tercera del plural. D’aquí
a esdevenir petits cabdills, hi ha un pas molt curt. Una línia molt prima que molt
pocs deixen de traspassar en un moment o altre de la seva trajectòria política,
ja sigui en l’àmbit dels partits o de les institucions.
Al meu modest entendre, doncs, no és tant important
que un polític local no estigui inicialment format (o ignori en certa manera) l’àmbit
que li ha tocat dirigir. En canvi, sí que resulta summament important el fet
que tingui -o no- una sòlida formació en valors cívics i una alta capacitat d’empatitzar
amb les ànimes dels humans als qui s’ha compromès a servir. Això serà el que,
més d’hora que tard, el convertirà en un bon servidor públic capaç de treballar
per la gent des de qualsevol àmbit de l’administració. Els ciutadans, cada vegada
més, rebutgem que els nostres representants públics siguin ignorants en
aquestes matèries.
No importa si els alcaldes i regidors no tenen
massa –o cap- idea dels aspectes tècnics que implica la construcció d’un
pavelló esportiu o d’una piscina. Els tècnics els ho explicaran perfectament
tantes vegades com calgui. I en canvi, sí que em sembla fonamental que tinguin
ben clar en quin indret de la ciutat cal construir l’equipament, per què allà i
no en un altre lloc, per a qui es construeix i quan és necessari tenir-lo en
funcionament.
Per saber tot això, és a dir, per fer la seva
feina, han d’estar en permanent contacte amb els ciutadans, auscultant i
interactuant amb ells tant com sigui possible. La majoria dels bons alcaldes i regidors
és forgen al carrer. És allà on adquireixen relleu i perfil públic. I és al
carrer –i no tant al despatx- que es consoliden.
Si volem que el poder es conjugui en plural i
no pas en singular; si volem fomentar el treball coral i evitar futurs
cabdills, és de vital importància que els partits triïn els integrants dels
seus equips pensant molt més en que siguin grans coneixedors del que necessita
la gent, grans lectors i traductors de les ànimes que formen la comunitat que
volen transformar, que no pas grans coneixedors de com s’executen tècnicament
les polítiques i les accions públiques.
Hi va haver una època, ben a l’inici dels
ajuntaments democràtics, que els alcaldes i els regidors havien de fer de
tècnics perquè els ajuntaments no tenien estructures per resoldre els problemes
diaris. Les catàstrofes van ser moltes! Avui, afortunadament, això ha canviat i
si bé és cert que a diferents velocitats, això ja no és així.
Només si els polítics fan de polítics; només
si s’ocupen realment de conèixer i aportar idees a les necessitats, els anhels
i les preocupacions de la gent perquè després els tècnics les puguin executar,
només si els polítics volen ser realment polítics sense renegar de la seva
condició de tals, només aleshores, la política recuperà el prestigi perdut.
Molt em temo que ignorar això serà una
catàstrofe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.