OASI CATALÀ O TOLLA CATALANA?

Durant molts i molts anys –ja era també així en època franquista- a determinats burgesos i a determinada “intel·lectualitat”, els ha interessat fer-nos creure que Catalunya era un oasi per a segons quines coses, entre les quals, òbviament, totes aquelles que tenen a veure amb les íntimes i seculars relacions que sempre s’han donat en aquest país entre determinats partits polítics i determinats negocis. Els ingredients per aconseguir un bon “oasi” són el silenci còmplice, l’endogàmia (“sempre som els 400 mateixos que ens trobem a tot arreu”, Millet dixit), l’exaltació de l’amor a la pàtria (si és fals tampoc importa gaire) i el victimisme, que és la cova on s’amaguen els covards patris quan els enganxen amb les mans a la massa.

Millet, Montull, Colom, Laporta, Colomines, Mas, Puig i companyia son exemples clars de covards patris.

A Millet i a Montull no els ha important un rave saquejar el “temple del catalanisme”, desviar fons a les seves caixes de seguretat a Suïssa i pagar les seves festes privades a costa dels diners del Palau de la Música. Això sí, com a bons patriotes i com a bons cristians, -perquè tothom sap que “Catalunya serà cristiana, o no serà”-, han “confessat” –que no penedit- que van robar “una mica” (1’3 milions d’€, van dir en la seva declaració), cosa que tampoc sembla haver impressionat massa al jutge que instrueix el cas, Juli Solaz, doncs ha trigat més de tres mesos a cridar-los a declarar i quan els ha tingut allà davant només els pregunta per allò que havien confessat robar (res de preguntes inoportunes ni indiscretes que puguin trencar l’Omertà) i com que no hi ha risc que marxin a Suïssa a buscar les caixes de seguretat, ni que destrueixin més proves, doncs res, un calbot tipus “caca nen això no es fa” (petit, no fos cas que s’emprenyi algú i el denunciïn per maltractament a un prohom de la pàtria), em quedo el passaport i au, cap al restaurant a dinar per celebrar que per no imposar-nos, ni fiança ens han imposat. Vint-i-tres anys d’Omertà pesen com una llossa i alguns porten aquest capteniment vers determinats poderosos en el mateix ADN.

I d’Àngel Colom i Colom, alies “El Sis Ales”? Què me’n dieu? El fill de la gran pàtria fracassa, per enèsima vegada, en el seu intent d’esdevenir el messies que porta el poble a la independència, perquè el PI (en el que també hi era Pilar Rahola, tant calladeta ella ara), que ningú s’equivoqui, era exactament això, un projecte personalista fet a mida pel “gran líder independentista català, que tant i tant independentista era que va acabar a Can “Conveniència” i Unió. El fracàs li costa pasta, és clar però ell, com que no és un fill de la pàtria com qualsevol de nosaltres, no va a demanar un préstec a qualsevol caixa, no senyor! A ell li diuen que un tal Millet, allà al Palau de la Música, “soluciona aquestes coses” i allà que s’hi encamina ell embolcallat amb l’estelada, pensant-se, és clar, que el tal Millet i el tal Montull li donaven ni més ni menys que 72.000€ de la seva butxaca per eixugar els deutes d’un partit independentista! La burgesia i alguns patriotes son així d’ingenus perquè la ingenuïtat i la bona fe també formen part del capteniment de l’Omertà. El sis ales surt volant amb la pasta del Millet i anys després, quan l’enganxen, confessa que efectivament ell va agafar els diners, però que no eren per a ell, sinó per treballar per la pàtria i ja que estava posat a deixar anar soflames, afirma també que qui critiqui això està criticant els qui lluiten per la pàtria. Ara, calentonet ell a Can “Conveniència”, ja no té problemes de diners, ni per pagar els advocats, doncs la minuta d’aquests (pasta llarga, segur!) la pagarà segurament la Fundació Trias Fargas mitjançant un conveni que subscriuran per traduir l’Aranzadi a l’Aranès o una cosa encara més enginyosa.

I parlant de la Fundació Trias Fargas, no puc deixar d’esmentar Agustí Colomines, el seu ínclit president, que quan CDC el van designar pel càrrec va afirmar que ell era “la pluralitat”. Toma ya!! Aquest personatge, pocs dies després de conèixer-se que CDC havia rebut importants quantitats de diners (alguns en negre segons Hisenda) de mans del saquejador del Palau de la Música, va afirmar a Catalunya Ràdio que ell no tenia “cap inconvenient” a mostrar els convenis i que de fet, l’endemà mateix els faria arribar a l’emissora. A tal agosarament, a Can CDC van dir d’immediat que d’ensenyar els convenis res de res, doncs tot era “molt legal”. A l’immoral del Colomines li va faltar temps per dir aleshores que “tot el que era legal era ètic” (sic), -una altra de les fugides endavant que solen utilitzar els qui enganxen amb les mans a la massa, ja siguin catalans o d’Albacete- i que els tot plegat era una conspiració muntada pels pèrfids socialistes per desprestigiar-lo a ell, a CiU i al “sum sum corda”. No content amb això, va amenaçar amb posar en marxa el ventilador i italianitzar Catalunya. Aquest autèntic indecent es diu a ell mateix patriota i plural. Ja em permetran que ho escrigui en castellà: manda huevos!!!!

I el Laporta? Si home, el president aquest del Barça que es queda en calçotets als aeroports, que insulta als Presidents autonòmics que gosen opinar sobre la seva doble condició de Bravhert i president del Barça, que es gira a la llotja en plan “perros callejeros” amb un “no em toquis, eh”, o que arenga els socis amb crits tant i tant nostrat com “al loro, que no estamos tan mal”. Aquest personatge no ha dubtat ni un moment a ordenar al seu Director General, Joan Oliver (un altre conspicu adulador de Can “Conveniència) que espiés els quatre vicepresidents del club per conèixer “coses” sobre les seves activitats privades, sempre, és clar, en nom de la seva pròpia seguretat i de la del Barça. Quins pebrots!! S’imaginen que el president de la Generalitat de Catalunya hagués ordenat espiar els seus consellers i s’hagués fet públic? Fins i tot Millet i Montull en demanarien la seva dimissió. Però aquí no passa res perquè, no faltava més, tot és una conspiració contra ell i contra el Barça i contra Catalunya i contra la Moreneta si calgués. Així que aquí pau i després glòria: s’organitza una junta extraordinària, s’amenaça ben amenaçats als vicepresidents, per si per casualitat se’ls havia acudit obrir la boca per protestar (quin paper el d’aquests quatre, que els espien els seus mateixos i continuen allà, con si res... això és l’Omertà) i s`apuja el sou del que ha executat la barbaritat fins als 600.000€ i tots tant amics. Efectivament, “al loro, que no estamos tan mal”. Aquest “pàjaro” del Laporta vol fer política. Déu ens salvi d’aquest “patriota”, si així fos. Déu ens salvi!!!

I a tot això, avui mateix s’ha sabut que el govern presidit per Jordi Pujol, va saber l’any 2003 que Millet estava desviant ingents quantitats de diners dels fons del Palau de la Música. Ho sabia Pujol, perquè a Palau res no es movia sense que ells ho sabés. Ho sabia Artur Mas, que havia estat des de 1999 Conseller d’Economia i que en aquell moment era Conseller en Cap del Govern. I ho sabia, entre d’altres membres de CDC i de la burgesia catalana, Felip Puig, que era llavors Conseller de Política Territorial i Obres Públiques. Ho sabien! I què van fer? Doncs com a bons fills de la gran pàtria que son, no van fer res!!! Absolutament res! Tant convençuts estaven que l’Omertà funcionaria per sempre més; tanta seguretat tenien en que a l’oasi català no li afectarien aquests “futeses”; tanta arrogància “pàtria” hi havia en tot el que feien, que els hi semblava normal que “un dels nostres” fes el que li donés la gana amb “el que és nostre” (el Palau, el Barça... Catalunya)!! Quin problema hi ha? S’entén ara perquè la Ferrussola va dir que se sentia com si li “haguessin robat” quan CiU va perdre el poder l’any 2003? La “moños” té pels, però no a la llengua i, com els nens i els borratxos, en aquella ocasió va dir la veritat perquè li va sortir de les tripes.

Durant tants i tant anys ens han volgut fer creure que aquí no passava res; que Catalunya era un oasi on no passaven segons quines coses que només es donaven a les espanyes perquè la condició dels “catalans” és diferent. Però ara resulta que això només ens ho venien per amagar les seves vergonyes, la seva covardia. Ara resulta que això de l’amor a la pàtria era una cortina, fosca, fosca, per amagar indignitats com les que aquests dies s’estan destapant.

Aquests personatges no ens poden governar. Aquests personatges no s’estimen Catalunya i si se l’estimen, ni que sigui una mica de res, haurien de dimitir demanant perdó públicament.

TERRORISTES DELS VALORS DEMOCRÀTICS

En la posada de llarg del seu xiringuito (serà un PI bis?) el “patriota” Carretero ha deixat dit que “ser president del Barça és 1000 vegades més important que ser President de la Generalitat de Catalunya”.

Quin patriota de veritat diria una bestiesa així? Qui pot dir que estima molt el seu país a la vegada que menysprea la seva màxima institució i la màxima magistratura del mateix, lliure i democràticament elegida pels propis compatriotes? No, és clar que no! Només els sectaris fan una cosa així; només els “terroristes” dels valors democràtics es permeten el cinisme de dir que estimen tant el seu país i que, precisament per això, no suporten veure al capdavant del mateix gent que no és pura, malgrat ocupin la seva responsabilitat com a conseqüència d’un procés lliure i democràtic.

Algú sap o ha sentit en algun lloc quina és la Catalunya que volen aquests personatges sortits del més ranci i perillós dels messianismes? Abracen valors d’esquerres, de dretes? Quines idees propugnen per a la construcció de la Catalunya social? I pel desenvolupament econòmic del país, quines polítiques ens proposen? Què farien per ajudar a generar nous llocs de treball pels catalans i les catalanes que avui, malauradament pateixen l’atur?

Això és el que té ser i saber-se sectari: no cal que dissimulin res; no els cal plantejar cap altra proposta, ni cap solució a cap problema del país que tant diuen estimar, doncs totes les solucions –absolutament totes- passen per fer i per ser el que ells diuen que hem de fer i de ser, doncs contràriament, serem uns botiflers, uns indignes i uns usurpadors. Així és com aquesta gent ens veuen, especialment als socialistes catalans. Sabeu com els veig jo, que soc català i socialista? Efectivament, com uns terroristes dels valors democràtics.

SOCIETAT CIVIL, BARÇA I CLASSE POLÍTICA

L’editorial de “La Vanguardia” de diumenge, 27 de setembre titulat “El expolio del Palau y la ola autocrítica”, ens adverteix com de perniciós i demagògic resultaria per a la societat catalana si s’associa “arbitràriament la desvergonya de Millet a tota una societat civil” que, amb aquest pretext no mereix judicis sumaríssims”.

No puc estar més d’acord amb aquesta afirmació, que una vegada formulada d’aquesta manera, haurem de convenir (així espero que ho faci La Vanguardia a partir d’ara) que si serveix per a la “societat civil catalana” (eufemisme en aquest cas concret de burgesia), haurà de servir també per a la “classe política”, a la qual, per la mateixa regla de tres, resultaria demagògic i perniciós associar arbitràriament amb les astracanades que alguns dels seus integrants puguin cometre, no mereixen doncs, col·lectivament, cap judici sumaríssim amb el pretext de conductes individuals gens edificants.

Després del saqueig del Palau de la Música a mans d’un il·lustre membre de la “societat civil catalana” i de que amb els diners de tots els socis de l’entitat, altres il·lustres membres d’una altra gran institució del país –el Barça- hagin gosat violar la intimitat de quatre dels seus vicepresidents mitjançant l’encàrrec (sense que el president en tingués coneixement, no faltava més!!) “d’auditories de seguretat”, realitzades amb l’objectiu de controlar els moviments d’alguns dels aspirants a succeir el “líder” de l’entitat, ja “no cola” dir que la política és un fàstic i que hauria de prendre exemple de la societat civil”, com molt bé ha deixat escrit Toni Soler en el seu article “La auditoria de seguridad que me amó de 27 de setembre a “La Vanguardia”.

Si Laporta no és el Barça, -que no ho és!-; si Millet no és la “societat civil”,-que tampoc ho és-, tampoc aquells que no l’exerceixen amb la dignitat que mereix són “la classe política” i menys encara, “la política”. Així les coses, a alguns ja només els quedarà Montserrat o tal vegada Núria i, ves a saber per quant de temps! Quin país!

ES HORA DE LUCHAR CONTRA LA DERECHONA Y DEJAR DE SER MEAPILAS

El último sondeo del CIS revela datos ciertamente preocupantes. A pesar que el número e ciudadanos que consideran que la situación económica ha mejorado y que mejorará aun más el próximo año, el PSOE, no solo no mejora en las encuestas, sino que la cosa va a peor a cada sondeo.

Desde las elecciones hasta hoy, las expectativas de voto del PSOE han caído del 43'9% al 39%, lo cual, traducido a escaños, supondría pasar de les 169 actuales a entre 154 y 158. Por su parte, la valoración del Presidente Zapatero cae también. Si al iniciar el presente mandato más del 50% declaraban confiar en él, hoy el 70% declara que no lo hace.

El PP, sin embargo, pese a subir sólo 3 décimas el porcentaje que obtuvo en las últimas elecciones (del 39’9% al 40’2%); pese a que el 80% de los ciudadanos desconfía de manera clara de Rajoy; pese a que la valoración del líder de la derecha española no supera un deficiente 3’5; pese a los clamorosos escándalos de corrupción que acarrean, pasaría de los 154 escaños actuales a entre 158 y 161, pudiendo así gobernar con el apoyo de CiU i PNV si las elecciones generales se celebrasen hoy y el sondeo del CIS acertara, claro está.

La clave de esa situación, a parte de en los errores propios cometidos, cabe buscarla en el siguiente dato: mientras sólo un 68% de los votantes del PSOE afirma ahora que volvería a votar a los socialistas, en el caso del PP esa fidelidad asciende al 84% de sus electores.

¿Por qué ha emprendido el PP la loca carrera de desprestigio de las instituciones del Estado? Creo que está claro. Sus sociólogos, con Arriola a la cabeza, tienen claro que sólo ganarán las elecciones si consiguen alejar de las urnas a cuantos más votantes de la izquierda mejor a la vez que mantienen amarrados a sus votantes, para lo cual, nada mejor que una buena historia de espías y contubernios rojos contra ellos.

Con los datos que arrojan los sondeos, creen que si embrutecen la vida pública –en la que ellos no creen- quienes acabarán absteniéndose serán los votantes de izquierdas.

Creen asimismo que acusando –aún sin prueba alguna- al gobierno del PSOE de inquisidor es la mejor manera de sembrar dudas entre los meapilas de la izquierda, a la par que les sirve para distraer la atención sobre los gravísimos casos de corrupción que afectan a decenas de cargos del PP y al corazón mismo del partido, si es que esta gente tiene de eso.

Creen que la corrupción que se da en sus propias filas no les pasará factura alguna entre los suyos, pues a ellos, la corrupción, como el valor al soldado, se le supone.

Creen que mientras más crispación generen en la vida pública, mientras más pongan en entredicho las instituciones del Estado y el sistema democrático, menos votantes de izquierda acudirán a las urnas.

A eso juega el PP ahora. ¿Y dentro de un año? Dentro de un año, con los suyos firmemente sujetos después de haber tensado la cuerda hasta casi romper el Estado, sacaran a pasear el falso centrismo de siempre, desempolvando a Gallardón, con la esperanza que algunos pacatos y meapilas de la izquierda puedan decir aquello de que el PP es una “derecha civilizada”, que “Rajoy no es Aznar” y que “la alternancia es el eje central de la democracia”.

Pero, ¿por qué creen todo eso? ¿Tanto poder tienen como para convertir esas creencias en realidad? ¡NO, no lo tienen! Y mientras menos meapilas seamos la gente de izquierda, menor poder tendrán. Esa es la mejor manera de luchar contra la derechona que se nos viene encima.

CANVIAR INTERNAMENT PER ACOSTAR-NOS A LA GENT

Els partits polítics i molt especialment els d'esquerres, sovint ens desgargamellem afirmant que un dels grans reptes es acostar-nos a la realitat que viuen els ciutadans.

Ara bé, més enllà de dir-ho a cada ocasió que se'ns presenta, què fem internament per aconseguir-ho?

És possible acostar-se a una realitat social tant canviant com l'actual, tant polièdrica, amb unes estructures orgàniques que no innoven, que no investiguen, que no analitzen les realitats que els envolten, que segeuixen funcionant gairebé igual que els partits de finals del XIX?

És possible aconseguir-ho quan l'objectiu dels partits radica més en buscar primer el poder per mirar després de portar a terme politiques més o menys preconcebudes que d'igual manera podem aplicar esquerres que dretes, en comptes de formular polítiques com un mitjà per assolir el poder i detentar-lo?

Ens podrem acostar a les noves realitats i plantejar polítiques d'esquerres que vagin al cor dels neguits i les necessitats de la gent, sense fer nosaltres internament un canvi en profunditat, sense canviar les dinàmiques que avui presideixen el nostre funcionament i sense adequar les nostres estructures perquè siguin el més semblants possibles a la realitat que hi ha fora de casa nostra? Em sembla que no!!!