LA IMPUNITAT AL CRIT DE “FREEDOM FOR CATALONIA” i “VISCA LA REPÚBLICA CATALANA”

El clan Pujol –i amb ells tants i tants convergents i tants i tants integrants de la burgesia catalana- s’han cregut impunes durant els anys –dècades- en que l’omertà els ha permès espoliar Catalunya.

“D’ara endavant” –va dir Pujol el maig de 1984 al balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya en la concentració pel Cas Banca Catalana- “d’ètica i de moral en parlarem nosaltres”. El que en realitat estava dient, però, és que, a partir d’aleshores, qualsevol persona que ell volgués que ho fos, seria impune. I ell i el seu clan, per descomptat, els primers.

El seu engany havia començat molt abans, com vam saber el 26 de juliol de 2014 durant la seva esperpèntica compareixença al Parlament de Catalunya.

Segurament el saqueig de l’erari públic català havia començat abans d’aquell maig de 1984, però a partir d’aquell dia, la impunitat es va convertir en estructural a les institucions catalanes i els entorns empresarials que al clan Pujol els va sortir de la senyera. I ha durat fins fa quatre dies gràcies a la impunitat que han gaudit durant dècades. 

Per cert, encara avui hi ha personatges com Joan Laporta que justifiquen la lladreria i l’espoli perquè, segons ell, “Espanya ens roba” i, és clar, essent aquesta una veritat immutable i secular, hi ha gent, com el clan Pujol (i ves a saber si ell mateix) que van decidir defraudar i emportar-se el que és de tots els catalans a paradisos fiscals.

És terrible el que aquests dies estem coneixent. Comissions que anaven i venien. Milions i milions en diners en metàl·lic, accions, patrimoni, bonus, etc, etc., presumptament moguts al llarg de tots aquests anys per paradisos fiscals de mig món. 

Algunes informacions judicials afirmen que la xifra que han manegat durant tots aquests anys de completa impunitat seria de 2.400 milions d’euros. És a dir, l’1,2% del PIB català (200.000M€ l’any 2014). O si ho preferiu, ni més ni menys que 398.400 milions de les antigues pessetes! 

Que bona és la globalització quan es tracta d’evadir i moure diners espoliats als ciutadans i que bona l’autarquia quan es tracta de recavar-los.

De l’erari públic català a Andorra i d’allà a una botiga de diamants de ves a saber quin altre país. De l’erari públic a Suïssa i d’allà a repartir-ho entre els germans i els burgesos catalans més propers perquè els convertissin en obres d’art, accions, etc, etc. Tot plegat, què són 500.000€ en pedres precioses, milions d’euros en cotxes de luxe o en apartaments a Mèxic, al centre de Londres (5,4M€) o a no se sap (però se sabrà!) a quins altres llocs.

“...però si no tenim ni cinc”, -deia la Ferrusola-. “Però si els meus fills van amb una mà al davant i l’altra al darrera”, va declarar solemnement a la comissió parlamentària que investigava la corrupció a Catalunya qui es considerava “primera dama” del país i es va sentir com si “haguessin entrat a robar a casa” quan el President Maragall va prendre possessió del càrrec que durant 22 anys havia ocupat el seu gens honorable marit.

La mateixa, per cert, que va dir que li molestava que el President de Catalunya fos “un andalús amb nom castellà”, referint-se, és clar, al Molt Honorable President Montilla.

És terrible que “tothom” ho sabés i que ningú s’atrevís a dir res fins que va arribar el President Maragall amb el seu ja famós “vostès tenen un problema, i és diu 3%”, dirigint-se a CiU des del seu escó al Parlament.

És terrible que tots els governs espanyols des de 1980 callessin –perquè jo no m’empasso que els serveis secrets d’Espanya no tinguessin ni idea del què feia aquesta colla,  abandonant els catalans de bé a la impunitat d’uns saquejadors de béns públics.

Com tampoc em trago que a Can Convergència i Unió no sabessin què feia el Clan Pujol i molts dels col·laboradors necessaris de la burgesia catalana.

És terrible que callés la premsa, la d’aquí i la de Madrid. Ningú es pot creure que no tinguessin informació al respecte, precisament en un país tant i tant petit que quan el sol se’n va a dormir té por de mai no haver-lo vist.

I terrible és també que als pocs periodistes i mitjans que ho denunciaven (que els ho diguin als del Triangle, per exemple) els releguessin a l’Hades català. Potser per això els investigadors policials i judicials han batejat ara l’operació del Clan Pujol precisament amb aquest nom. Hades. Ves a saber!

Però si alguna cosa és terrible de veritat –encara més que tot això!- és que el saqueig s’hagi produït mentre cridàvem “Visca Catalunya”.

El que resulta un insult de “lesa patria” és que segurament, el mateix cotxe oficial amb el que el clan Pujol va introduir les banderes amb la inscripció “Freedom for Catalonia” a l’estadi olímpic el dia de la inauguració, és amb el que, presumptament, és clar, la Ferrusola introduïa a Andorra (o retirava, segons les necessitats del moment) els diners provinents de les comissions que, presumptament també (no fos cas!) havia cobrat el clan per les obres de Barcelona’92. Tot un símbol de com entenen el país i com han exercit d’amos i senyors (gairebé feudals) del mateix.

Per cert, em pregunto si el cotxe oficial passava la frontera amb la senyera ben visible al cantó dret (no faltava més!) i si algú de Presidència o algun càrrec polític dels Mossos, telefonava al seu homòleg andorrà per informar-lo, “per seguretat”, que aquell dia algú important del clan viatjava a Andorra. Seria la òstia que els haguessin escortat pels carrers d’Andorra, ves a saber si fins al banc per treure uns dinerets per comprar a Perfumeries Julia.

Llibertat, sí senyor! Llibertat per fer el que vulguem, quan vulguem i amb qui vulguem! Això volien dir quan cridaven “Freedom for Catalonia! amb aquella fe!

Aquest capteniment –ara traslladat al fer polític- sembla que després de tants i tants anys vigent a Catalunya, s’ha instal·lat també en l’entorn secessionista, des de Junts pel Sí (CDC i ERC) fins a la Presidència del Parlament de Catalunya, que ara exerceix l’ex presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, passant per tots els mitjans i analistes que formen part del “cigaló party català”, -tots ells degudament subvencionats amb els diners de tots els catalans- fins a la CUP, el partit anti qualsevol sistema que no sigui el seu, anti qualsevol ètica política que no sigui la seva, anti Europa, anti Euro, anti OTAN i al que malgrat tot això, ara abraça el liberal confès Artur Mas com si fos l’últim salvavides del seu particular Titànic.

Efectivament, la creença en la impunitat política, legal i democràtica, ben arraulida en el “Visca Catalunya lliure”, el “Visca la República Catalana”, el “Freedom for Catalonia” i el “Visca la democràcia i la llibertat”, (la d’ells, és clar!), campa ara d’ample a ample per la coalició Junts Pel Sí (CDC, ERC, AMI, ANC, Súmate...) i per això no tenen cap problema a promoure una declaració parlamentària “solemne” i “històrica” (som el país amb el récord Guinness de moments històrics per mes) en la que anuncien que no pensen complir sinó les lleis que emanin del Parlament de Catalunya. 

Molt bona idea per guanyar-se a Europa per la causa secessionista! Si senyor! Aquests fan com Rajoy. “No pensem complir les lleis Espanyoles”. I les Europees? Doncs, si no ens agraden gaire tampoc! Tot plegat, ara que maldem per “matxambrar-nos” amb els que volen sortir d’Europa, ja no ens vindrà d’aquí. Perquè escolti, nosaltres podem fer el ridícul, però mocar-nos amb mitja màniga, ni parlar-ne!

La sensació d’impunitat, el tot s’hi val sempre que sigui el que nosaltres diem, és també el que porta a la CUP a titllar de “franquistes” les institucions que a ells no els agraden, com per exemple l’Audiència Nacional, o a dir que el Conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya hauria hagut d’ordenar que els Mossos d’Esquadra desobeïssin una ordre judicial senzillament perquè ells consideren que atempta, ni més ni menys, que contra els “drets humans.”. Ells són també els que els dicten (de dictar!) qui compleix i qui no els drets humans.

És també la impunitat la que condueix el capteniment de la Presidenta del Parlament de Catalunya per saltar-se, tant alegrement,  el reglament de la Cambra Catalana, demostrant així des del primer dia, des de la primera decisió, que no té cap intenció de ser la presidenta de tots els diputats, sinó més aviat només dels que ella considera adeptes a la seva causa i que no té cap intenció de complir cap llei o reglament que no sigui la que ella o els seus puguin dictar. Repeteixo: dictar! No parlava per parlar quan va dir afirmar que alguns partits “no formaven part del poble català”.

Per cert, quan Mas utilitzava totes les “argúcies” per arribar al seu objectiu, -per exemple per convocar la pseudo-consulta del 9N-, l’entorn secessionista afirmava que allò era “astúcia”. Quan són altres  els qui ho fan emparant-se en el Reglament –PSC, Ciutadans, PP o Catalunya Si que es Pot-els titllen “d’obstruccionistes”.

En fi, que ara ja sabem que quan l’alcalde o alcaldessa del nostre poble, el President de Catalunya, el Parlament del país o, què punyetes, ja posats a fer, un jutge, ens diguin que hem d’obeir les sentències, el Pla General d’Urbanisme, les ordenances fiscals, la llei de Seguretat, la llei de successions, la que ens obliga a pagar els peatges de les autopistes, els bitllets dels trens de rodalies, el metro o el sursum corda, només cal que, simbolitzant la bandera (l’estelada, off course, que la senyera sembla que per alguns ja no és prou catalana) ens posem els quatre dits de la mà dreta al pit (alguns hi tenim el cor i d’altres només la cartera) i cridem ben fort, -però ben fort ben fort-, “Visca la República Catalana” o, encara millor, -perquè quedi clar que sabem idiomes i que volem que Europa ens entengui- “Freedom for Catalonia”, "Freiheit für Katalonien", "Liberté pour la Catalogne", "Vrijheid voor Catalonië", perquè aquestes són les paraules màgiques que el nou establishment polític i mediàtic del país utilitza –com Popeye amb els espinacs- per convertir-se en impunes davant del món.

Ara bé, estimat lector, si no ets gaire creient en el “realisme màgic” que els secessionistes ens venen com les calces i els calçotets al mercat -cinc per tres euros...compra reina, compra!- ja cal que corris a contractar un bon advocat, perquè segurament t’imposaran complir les lleis i les normatives (com ha de ser) o t’imputaran per desobeir-les.

Sí, sí, aquelles lleis i reglaments que alguns d’ells mateixos (alcaldes, consellers, diputats i diputades membres de la mesa del Parlament i fins i tot el President de la Generalitat) proclamen solemnement que no s’han de complir perquè no emanen del Parlament Sobirà de Catalunya.

PS. Els casos Banca Catalana, Pellerols, 3%, Pujol, Palau de la Música, ITV, Adigsa, Port Vell, Treball, etc, etc., són casos que, més enllà dels propis implicats, tenen molt a veure amb el fer de la burgesia catalana i sobretot amb el partit que els ha representat durant dècades (CiU).