13.5.06

L’AUTO-EXPULSIÓ I LA INSOPORTABLE LEVITAT (política) D’ERC.

No seré tant estúpid –ni per descomptat tan sectari- com per afirmar que tota la culpa de la ruptura del govern tripartit ha estat d’ERC. Tots sabem que quan una parella (un trio en aquest cas) es trenca, la culpa –tant negre ella- sempre és compartida i no la vol ningú.

Ara bé, malgrat això sigui cert, també ho és –i molt- que, objectivament, uns tenen més responsabilitat que altres. I, d’això, no només son conscients alguns dirigents d’ERC, sinó que fins i tot ho verbalitzen. És el cas de Joan Puigcercós, secretari general d’ERC, que en un exercici de sinceritat que l’honora (ha iniciat ja el camí d’allunyament definitiu de Carod? Ha començat a arraconar-lo com el moble vell i tronat que alguns consideren ja que és?), ha reconegut, en una entrevista a EFE, que el seu partit té una part important de responsabilitat en el fracàs del govern tripartit i que, malauradament, ERC no havia estat a l’alçada de les expectatives que havia generat.

Efectivament, ERC no ha estat a l’alçada d’allò que, en una democràcia madura, cabria esperar d’un partit de govern, cosa que ha demostrat abastament al llarg d’aquests dos tortuosos anys de govern tripartit, amb episodis com el de Perpinyà o la designació de Vendrell (aquest carter no trucarà dues vegades!) com a Conseller de Governació, entre moltes d’altres.

Al meu entendre, d’una banda les bases [1], amb el seu NO pueril i testosterònic a l’Estatut i, de l’altra, el funambulisme immadur, irresponsable i cínic de la cúpula (van prometre explícitament i públicament que mai votarien contra l’Estatut) [2], han tirat per la borda les il·lusions que milers i milers de ciutadans que, sense ser votants estructurals d’ERC, -alguns ni tant sols els hem votat mai- havíem dipositat una certa confiança en la formació del Carod de després de les eleccions i del Tinell, en un partit que semblava haver-se allunyat de la radicalitat d’altres hores i al que, en conseqüència, se li podia atorgar un paper protagonista en el projecte compartit que tenia com a principal objectiu l’establiment de les bases d’una nova manera de treballar i entendre el país, allunyada del victimisme genètic, la grisor i el caciquisme en que la “nacional-convergència” havia sumit Catalunya durant gairebé un quart de segle. Malauradament, l’ERC que ha dit NO a l’Estatut, s’assembla més a l’Estat Català del Coronel Macià que a l’ERC del President Macià[3], que no se’n sabria avenir si aixequés el cap. I, què se suposa que els dirien Carles Pi i Sunyer i Josep Tarradellas.- segurament els polítics amb major qualitat i professionalitat que mai hagi tingut ERC- a Carod, Puigcercós, Vendrell, Carretero, i a les “bases” del seu partit en una situació com aquesta?

ERC s’ha equivocat! I no tant per dir NO a l’Estatut –que també i molt- sinó més aviat per la manera “funàmbula i nècia” (com el gat de la cançó del mestre Serrat) com ha transitat pel projecte més transcendent que hagi tingut i tindrà aquest país durant els propers vint-i-cinc anys.

ERC, amb el seu “NO” tàctic, ha decidit posar els seus interessos per davant dels de la majoria dels catalans i les catalanes i, també, del d’una bona part (48%) dels electors que els van fer confiança en les passades eleccions. Molts d’ells, hores d’ara, més que estupefactes, es deuen sentir completament traïts pels dirigents d’ERC. I estic convençut que tots han entès perfectament la dolorosa decisió que ha hagut de prendre el President Maragall, el qual, en realitat, no ha fet sinó signar l’auto-expulsió que ERC demanava a crits des de feia ja uns dies. Si se’m permet, el que ha fet fora del govern a ERC és la seva “insuportable levitat” política, o, si es prefereix d’una altra manera, el fet de no tenir ni punyetera idea de què volen ser quan siguin grans, més enllà, és clar, d’independents d’Espanya.

Ara, ERC, des de fora del Govern de Catalunya, haurà d’afrontar les seves responsabilitats davant del país i, sobretot, davant dels seus electors, bona part dels quals no comparteixen la imposició de les bases. ERC dirà no a millores importants pels catalans i les catalanes; ERC dirà no a un finançament que, si bé no es el que necessitaríem, és molt més que el que ara tenim, entre d’altres moltes coses. ERC, amb el seu NO –tot i que a l’altra extrem del NO del PP- està alimentant l’estratègia de la dreta a la que no ha deixat de combatre durant tota la seva història.


Catalunya s’hi juga molt! La immensa majoria de catalans i catalanes ho saben. I així ho demostrarem el proper 18 de juny anant a votar SI a l’Estatut del nostre país.

Notes
[1] Un miler de militants van ser els que van imposar el NO a la direcció en les 12 assemblees territorials informatives, cosa que malgrat s’hagi volgut vestir com un exercici de democràcia, no es altra cosa que simple assemblearisme autoritari i demagògic.

[2] “El no al referèndum de l’Estatut serà patrimoni exclusiu del Partit Popular” (Josep Lluís Cardod Rovira. 23 d’abril de 2006). “Serà l’espanyolisme intransigent el qui votarà no a l’Estatut”. (Josep Lluís Carod Rovira. 24 d’abril de 2006). “ERC escollirà una tercera via allunyada del sí del PSC, CiU i ICV i el no del Partit Popular, el qual vol instrumentalitzar el referèndum per anar contra Catalunya”. (Joan Puigcercós. 14 d’abril de 2006). “Em serà molt difícil dir-li a la societat catalana: poble de Catalunya, aneu a votar no”. (Josep Lluís Carod Rovira. 3 de març de 2006.). “Ningú a ERC s’imagina fent campanya pel no, començant pel seu president. El referèndum es presentarà d’una forma molt plebiscitària en el sentit que no serà tant sí o no, sinó sí o no a Catalunya i aquí, doncs difícilment ERC es trobarà a les files del no”. (Josep Lluís Carod Rovira. 22 de març de 2006.). “ERC actuarà amb responsabilitat política i patriotisme (...) i de cap manera farà front comú amb qui no ha de fer-ho” (Josep Lluís Carod Rovira. 22 de març de 2006.). “ERC no obstaculitzarà que Catalunya passi de viure en un pis de 40 metres quadrats a un de 50, malgrat necessitem un de 100 metres” (Josep Lluís Carod Rovira. 18 d’abril de 2006).

[3] Entre els anys 1918 i 1919 intenta llençar un programa d’acció nacionalista i social de caire radical, oferint una alternativa a la Lliga Regionalista, programa del que, més tard, sorgí la Federació Democràtica Nacionalista (gener - febrer del 1919). En no ser acceptada la seva proposició de crear un Estat Català, se’n deslligà i es dedicà a organitzar un nou moviment, destinat a agrupar el catalanisme radical (Estat Català). S’exilià a França després del cop d’estat del general Primo de Rivera. Emprengué la recerca de diners per a la compra d’armes destinades a la insurrecció per a l’alliberament de Catalunya, especialment a Amèrica; en nom del govern provisional de Catalunya, avalà l’Emprèstit Pau Claris (abril del 1925). Després d’un fracassat viatge a Moscou per demanar ajuda a les autoritats comunistes, es decidí a comptar només amb les seves forces i organitzà directament una incursió armada a Catalunya. Avortat el complot de Prats de Molló, Macià fou detingut i obligat a passar a Bèlgica. Després de residir uns quants mesos a Brussel·les, entrà clandestinament a l’Argentina i hi residí més de mig any. A l’Havana fundà el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya del qual fou president i aprovà la constitució d’una futura República Catalana (setembre - octubre del 1928). Caiguda la dictadura del general Primo de Rivera (gener del 1930), Macià retornà a Catalunya finalment el 22 de febrer de 1931.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.