2.5.06

LA EXTRAORDINÀRIA MALA SALUT DE FERRO DEL GOVERN DE CATALUNYA.

Gener de 2004. Es coneixen les trobades de Carod-Rovira amb membres d’ETA a Perpinyà. Un mes després la banda terrorista declara de manera unilateral una treva a Catalunya, la qual es interpretada pels sectors de la dreta espanyola i els mitjans afins com a conseqüència de la reunió de Carod amb la banda. Carod-Rovira es veu obligat a dimitir com a Conseller Primer.

Novembre - desembre de 2004. Arrel que la Federació Internacional de Patinatge denegués el reconeixement internacional de la selecció catalana d’hoquei patins, Carod es pronuncia contra la Candidatura Olímpica de Madrid 2012. “A partir d’ara –va dir- ens resultaria totalment incomprensible que algú des de Catalunya pogués recolzar aquesta candidatura”. La dreta i els mitjans de comunicació afins inicien una campanya de boicot contra els productes catalans i molt especialment contra el cava. Carod es veu obligat a rectificar per no perjudicar els elaboradors que estan en plena campanya de Nadal.

25 de maig de 2004. Dimiteix el Secretari de Comunicació de la Generalitat, Miquel Sellarès arrel de l’afer dels informes sobre els mitjans de comunicació, conegut el 5 març d’aquell mateix any. El dimissionari era càrrec de confiança d’ERC.

27 de gener de 2005. S’esfondra un bloc de pisos al barri del Carmel de Barcelona a causa d’unes obres en un túnel de l’ampliació de la línia 5 del metro.

24 de febrer de 2004. Durant el ple especial sobre l’esfondrament del Carmel, celebrat el 24 de febrer, el president Maragall va al·ludir al suposat cobrament d’un 3% de comissió en l’obra pública per part dels governs de CiU. El líder de l’oposició, Artur Mas, amenaça amb boicotejar la reforma de l’estatut. La tempesta política va durar més d’un mes.

20 de Maig de 2005. En un moment distès d’un viatge oficial a Israel, mentre passejaven per una de les zones turístiques i comercials de Jerusalem, el President Maragall li fa una fotografia a Carod amb una corona espines. En aquell mercat, les esmentades corones es venen com a record als milers de turistes que visiten la ciutat cada any. La premsa afí a la dreta i l’església fa gairebé una qüestió d’estat d’una autèntica estupidesa, com textualment fa van definir els seus protagonistes.

Octubre de 2005. El President Maragall no pot portar a terme una remodelació del govern perquè els partits que el formen s’hi neguen. El President, finalment, accepta no retocar l’executiu fins després del referèndum de l’estatut.

21 de gener de 2006. El President Zapatero i Artur Mas (CiU) arriben a un acord global sobre l’estatut, el qual tanquen de matinada al Palau de la Moncloa. La posterior fotografia de l’acord provoca la indignació d’ERC i és a partir d’aquí que inicien el seu allunyament de la postura favorable a l’estatut que defensa el govern de Catalunya, del qual en formen part. El 31 de març de 2006, ERC vota NO a l’Estatut al Congrés dels Diputats. A finals d’abril anuncien “el vot nul preferent”, legitimant “el vot en blanc o negatiu”.

25 de març de 2006. El diari “El País” publica que el Secretari General de la Conselleria Primera i Secretari d’organització i Finances d’ERC, Xavier Vendrell, ha enviat cartes a treballadors de la Generalitat –càrrecs de confiança i personal dels departaments que regeixen- exigint-los el pagament d’una quota si volen mantenir el seu lloc de treball.
21 d’abril de 2006. El President Maragall decideix emprendre abans de temps la remodelació anunciada a l’octubre i canvia un terç del seu govern. A instàncies d’ERC, nomena Xavier Vendrell nou Conseller de Governació en substitució de Joan Carretero.

No seré jo qui negui la immensa capacitat d’autolesionar-se que ha demostrat tenir el govern de Catalunya des de la signatura del Pacte del Tinell (14 de desembre de 2003) fins avui. Ara bé, no em negaran que infinita i certament prodigiosa es també la capacitat de curació que ha exhibit al llarg d’aquests dos anys i quatre mesos. La mala salut de ferro del govern del President Maragall es envejable!

Així doncs, es pot definir com a “feble” un executiu que ha sobreviscut tant als cops baixos provinents de l’oposició convergent i popular, com als seus propis errors ? No! Jo crec que feble no un adjectiu que defineixi l’actual govern de Catalunya.

Com tots els governs, el del President Maragall ha comès errors. I és clar que sí! Però, malgrat el soroll, l’activitat que ha desenvolupat aquest govern és certament notable: llei de barris, pacte nacional per l’educació, pacte per a la competitivitat, aprovació d’una trentena de lleis entre les que figuren la d’adopció per parelles homosexuals, ampliació de les places de llar d’infants, ampliació de les plantilles de metges i personal sanitari per a centres d’atenció primària i hospitals, disseny del pla d’infraestructures, Pla Natura 2000 per a la protecció d’espais naturals, Pla de preservació del litoral, etc.

L’omnímode President Pujol, els seus governs i els mitjans de comunicació que controlava, es van inventar i van promoure allò de l’oasi català, que no era sinó un eufemisme per amagar una concepció tancada, unívoca, opaca i endogàmica d’entendre i exercir el poder. I ara, als ciutadans i a les ciutadanes, després de 23 anys, ens resulta complicat –i perquè no dir-ho, incòmode- sortir d’aquella faula que ja havíem incorporat a la nostra vida quotidiana. Allò era, sobretot cap al final, un autèntic engany! Al tripartit doncs, entre d’altres coses, li devem que ens hagi retornat a la vida real: polièdrica, diversa, dialogada, discutida, plural, debatuda... No ho dic en conya, ni amb cap ironia! Entre un oasi fals i la vida real, aquesta és la que jo trio, per convulsa i complexa que pugui arribar a ser. El soroll d’aquests dos anys de govern, els errors, les tensions que s’han viscut dins del govern és el preu que calia pagar si el que realment es volia era abandonar la via morta en que ens havia posat el pujolisme.

CiU, des del primer dia, va ser conscient que si no aconseguien tombar aviat el govern, aquest, malgrat tot, s’acabaria consolidant i constituint una aliança estratègica molt difícil de trencar. CiU sap que la magnífica mala salut de ferro del govern del President Maragall és sinònim de llarga convalescència de la coalició nacionalista i precisament per això es mostren tant i tant nerviosos; per això precisament han intentat, des del primer moment, menystenir el President i fer aparèixer el govern com feble i inepte.

El govern, però, es consolida. Aquesta es la millor noticia per Catalunya i la pitjor noticia pels qui encara ara consideren el govern de Catalunya poc menys que com el seu particular coto. Que s’adonen d’aquest fet es evident, doncs, contràriament, no estarien fent córrer la faula que el futur polític de Catalunya passa per la sociovergència!

(Continuarà amb l’article “Sociovergència? No gràcies!!)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.