ERC I L’ESTATUT: NI SI NI NO, SINÓ TOT EL CONTRARI.

Després de molts anys sense guanyar la lliga, ERC la va guanyar l’any 2003. El premi fou doble: d’una banda la copa, en forma de clau, que el poble de Catalunya li va atorgar a Carod i que aquest s’afanyà a mostrar en públic perquè tothom sabés amb exactitud que malgrat la porta i el pis fos d’altres, la clau la tenia ell. De l’altra, el fet d’haver guanyat la lliga els donava dret a jugar la Champion. I vet aquí que, com qui no vol la casa, va i es planta a la final, que a partit únic, es jugava a Madrid. Havia jugat de conya tant la lligueta prèvia com els setzens, els vuitens i els quarts de final. Però ja a les semifinals, l’equip de Carod i Puigcercós va començar a mostrar símptomes inequívocs de flaquesa. I arriba la gran final. És a partit únic. A cara de gos, amb un rival que si per alguna cosa ha destacat és per saber adaptar-se a qualsevol circumstància del joc amb la única finalitat de mantenir la seva hegemonia.

ERC es plantà a la final confiada de la seva victòria i confiada també que la seva afició entendria que havia arribat l’hora de convertir-se en un equip gran. En un d’aquells equips capaços de marcar una època. Però el rival, expert en esperar la millor ocasió per fer un contraatac, en una jugada aparentment aïllada li fa un gol en el darrer minut, un gol d’aquells inapel·lables, d’aquells que, per molt partit que encara quedi, ja no ets capaç de remuntar. ERC, tot i saber que el temps s’havia acabat, demanava una pròrroga i una altra, com l’Alcoià. L’àrbitre xiula el final i, com sempre passa en aquestes ocasions, mentre els uns s’abracen i es fotografien per a la història, somrients i feliços, els altres s’ofeguen en les seves pròpies llàgrimes maleint els rivals i l’arbitre.
En el camí de tornada, entre sepulcrals silencis i nostrats renecs, els més espavilats s’adonaven ja que aquella clau sense la que poc temps abans no es podia obrir la porta, ja no resultava tant i tant necessària. Havien arribat a l’olimp, i malgrat haver perdut, no tenien cap intenció d’abandonar-lo. Ara però, el més important era reconciliar-se amb l’afició. I què millor per això que una bona ració de paraules gruixudes contra el rival i contra l’àrbitre? Què millor que dir que tot plegat havia estat una autèntica presa de pèl? I a això s’han dedicat fonamentalment ERC des de la foto Mas – Zapatero.

Quina llàstima que ERC, en relació a l’estatut, hagi fet una aposta de pura tàctica electoral, (ja veurem com els hi surt) avantposant els seus interessos als de la immensa majoria de catalans i catalanes! Quina llàstima que torni a ser ERC qui posa el govern tripartit de Catalunya en una posició difícil! Quina llàstima que els dirigents d’ERC no siguin capaços de superar l’anacronisme que suposa avui la cultura assembleària! Quina llàstima que quan semblava haver-li arribat l’hora de convertir-se en un partit madur i amb cultura de govern surti amb aquest galimaties del “vot nul preferent, però legitimant també el vot en blanc i el no”, que més que una posició política, a mi em recorda a aquella antiga i tronada copla que deia alguna cosa així com “ni contigo ni sin ti. Contigo porque me matas, sin ti porque yo me muero”. Quina llàstima!

Després de donar-li moltes voltes, la única cosa positiva que soc capaç d’albirar a tot aquest ridícul espectacle que ens està oferint el tercer partit de l’arc parlamentari català, és que, a partir d’ara, els dirigents d’ERC ja no podran dir mai més que son ells els únics que mantenen la coherència pel que fa la manera d’afrontar els anomenats “grans temes de país”. Ja no podran dir mai més que son els altres els que tenen contradiccions internes.

I és que ERC, en el tema de ‘Estatut, no només és l’únic partit que està clarament dividit i descohesionat,, sinó que, a més, tenen un embolic de consideració profunda. I si no, vegin: qui va començar defensant el SI (Puigcercós) ara defensa el NO, perquè ell es qui domina l’aparell i no es vol allunyar dels qui el van posar on el van posar. Qui deia que NO (Carod) ara, si pogués, votaria que SI, perquè ell, el que realment vol, no per ara sinó per a la propera legislatura, es recuperar el càrrec de Conseller en Cap que una tarda tonta a Perpinyà li va prendre en mala hora. Les enquestes, de la seva banda, diuen que un 45% dels votants (no confondre amb militants) d’ERC diuen que votaran SI. Tot això, sumat al fet que com que com que no s’acaben de fer grans estan constantment mirant què fa el presumpte pare (CiU) -en pla froidià, l’haurien de matar d’una vegada!-, fa que hagin sortit amb aquesta pretesa genialitat del "vot nul preferent, però legitimant també el vot en blanc i el no". Grouxo Marx diria allò de "aquestes son les meves conviccions. I si no t’agraden en tinc unes altres" i a Chiquito de la Calzada només se li acudiria un llarg, interrogatiu i segurament sonor "JOOOORRRRRR??????".

I després tenen els sants bemolls de dir que el President fa “Maragallades”. La “Perpinyanada”, la “Vendrellada” i la “Carreterada”, entre d’altres que no cito perquè no em titllin d’exagerat, deixen el que ells anomenen “Maragallades” del President en poc menys que un joc de nens.

A mi m’entristeix molt veure que un partit que avui està al govern de Catalunya, que una formació amb tanta, -i tant intensa- tradició de lluita per la democràcia i la llibertat, com sens dubte és ERC, que tant ha treballat per legitimar la seva opció política a través de les urnes, demani el “vot nul”, el no vot en definitiva. Soc dels que crec que això es una autèntic contrasentit democràtic, que difícilment es pot permetre un partit que exerceix altes i importants responsabilitats de govern en aquest moment. ERC, amb aquesta actitud pueril, no només està debilitant el govern de Catalunya i la seva principal institució –cosa per la que més d’hora que tard haurà de pagar la factura que tot això suposa- sinó que està debilitant el país. Mentre alguns dins del tripartit es deuen preguntar allò de "perquè vull enemics si ja tinc socis de govern"?, a CiU i el PP, es freguen les mans.

Els dirigents d’ERC diuen ara que ells no s’han mogut d’allò que es va acordar al Parlament de Catalunya el 30 de setembre i que son els altres els que s’han venut per un plat de llenties. Què curiós –i fals- resulta aquest argument, doncs si aquesta hagués estat d’entrada la posició d’ERC (defensar íntegre l’acord del Parlament), perquè en finalitzar la històrica sessió del dia 30 de setembre tots els líders polítics –inclòs Carod- van dir que ara començava el període de negociació amb Madrid? Si ERC sempre ha estat en la posició de defensar l’acord del Parlament, perquè tanta negociació? Per què tants intents d’arribar a acords amb el PSOE? Dient que la única cosa que estaven disposats a acceptar era l’acord del 30 de setembre, n’hi havia ben bé prou!!!

Què passarà, em pregunto, si, sumats, els vots nuls, blancs i negatius s’acosten als vots afirmatius? Com es distingiran els vots negatius del PP dels de la JERC i el sector Carretero, entre d’altres famílies d’ERC? Quin favor no li haurà fet ERC al PP i a tots aquells que de paraula i obra insulten diàriament Catalunya!

Sabeu què? Estic pensant que ERC, més que ningú, confia –i molt- en la mala salut de ferro del govern tripartit, perquè sinó, res de tot això no s’explica!