Una societat que ne té cura dels seus infants és una societat sense ànima. Aquests dies he pensat molt en això arrel de les noticies publicades sobre els casals d'estiu organitzats pels ajuntaments amb l'únic objectiu que molts infants puguin fer al menys un àpat en condicions.
He pensat molt en aquests infants i en els seus pares, en els seus avis i sobretot en les desafortunades circumstàncies que els obliguen a no poder donar tres àpats com cal als seus fills i filles. Un drama més propi de situacions de post-guerra que d'una societat del segle XXI que s'autoanomena "moderna" i "civilitzada".
Hi ha alguna cosa més "moderna" i "civilitzada" que posar el crit al cel per injustícies com aquestes? No ens hauríem de rebelar massivament contra aquestes situacions? Per què els diaris i els telenoticies no fan portades d'això, sinó simples breus, com si la cosa no anés amb tots i cada un de nosaltres, com si calgués amagar-nos la realitat a nosaltres mateixos?
Cap societat que es preciï de ser-ho pot consentir la manca d'alimentació d'un sol dels seus membres, i menys encara, si és tracta d'infants desvalguts.
Els ajuntaments i les associacions dedicades a aquests afers fan, en general, una feina encomiable però insuficient. Hi ha una tercera pota que queda coixa i sense la qual la seva feina no anirà més enllà de la pura solució de la conjetura. Cal conscienciació ciutadana per anar a l'arrel mateixa del problema. Cal dotar-nos de sensibilitat i ànima per convertir les solucions conjunturals en estructurals. Les administracions hi tenen molt a fer en aquest camp, però també nosaltres, els conciutadans i conciutadanes de tots aquests infants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.