PROJECTES EMOCIONANTS. POLÍTICS QUE EMOCIONIN.

No crec que la política es pugui concebre i exercir sense emoció, perquè sense aquest atribut, el món de les idees, del debat col·lectiu, de la participació democràtica i de les realitzacions -que és al que pertany la política- no compliria la seva principal funció, que per l’esquerra entenc que consisteix a crear, transmetre i executar projectes per transformar la societat millorant les condicions de vida de les persones, i especialment la d’aquells que menys oportunitats tenen.

Sostinc que una de les raons per les que un nombre ben definit de votants d’esquerres han engrossit al llarg d’aquests darrers anys les llistes de l’abstenció i el vot en blanc és precisament que molts governs –i moltes oposicions també -, han sacralitzat la gestió, sacrificant sovint a favor d’aquesta l’essència d’alguns dels valors que defineixen l’esquerra, perdent així una part important de l’emoció que s’espera de les esquerres.   

Ara bé, quins són els projectes que podrien fer emocionar aquells votants d’esquerres, i molt especialment a aquells que un dia van votar aquesta opció i que havent deixat de fer-ho s’han refugiat en l’abstenció o en el vot en blanc?

   

Si bé és cert que per l’esquerra no hi ha projecte possible sense emoció, també ho és que aquesta emoció s'ha de crear i transmetre, essent en aquest punt crucials dos tipus de persones: els líders en creació d'idees i paradigmes i els líders en transmetre-les i posar-les en pràctica.

Molt pocs son els casos en que una sola persona tingui totes aquestes qualitats raó per la que resulta de vital importància que el treball en equip i el lideratge natural formin el marc dintre del qual poder pintar el quadre. Això em porta a concloure que la primera obligació d'un polític aspirant a líder o ja líder natural, es mirar d'envoltar-se de persones capaces de fer tot això. És a dir, ha d'anar per davant de la gent que vol liderar. Però, atenció, és molt important que no vagi gaire endavant, doncs el perill d'acabar sol i gesticulant és més que evident i en política no hi ha cosa més ridícula que això.

És necessari doncs, trobar la gent capaç de generar projectes emocionants; hem de trobar la gent capaç de transmetre aquest projecte de manera emocionant. És a dir, hem de crear un RELAT (projecte+persones) que EMOCIONI. I una vegada tinguem això, hem de trobar l’equilibri entre l’empatia del projecte i la precisió en la seva explicació, o el que és el mateix, entre la posada en escena i l'execució.

La molta o poca capacitat que puguem tenir els partits (a nivell local, territorial, nacional, etc) de generar nous relats, nous discursos i noves idees en aquest univers cada vegada més difús que és l'esquerra, l’hem d’ utilitzar per interpretar la realitat i per dibuixar el futur  i no tant per modelar aquesta realitat a la mesura del que a nosaltres ens quadra dins del projecte que ja tenim i que ens resistim a canviar pel gran esforç i les grans tensions de tota mena que intuïm que això suposarà.

Vet aquí un problema greu! Ens costa canviar d'opinió! Ens costa acceptar noves realitats i, en conseqüència, difícilment podem ben interpretar-les massa més enllà d'allò que ens resulta conegut i còmode!

Ampliar horitzons! Aquest és l'únic camí que se m'acut! No quedar-nos en l'estadi dels propis desitjos i admetre l'error, el canvi d'opinió, la discrepància i la dissonància com a part essencial i natural del projecte en sí mateix i del capteniment per tirar-lo endavant.

Es fa imprescindible desaprendre, començant per determinades actituds i continuant per determinades idees preconcebudes de les que, per ser gent d'esquerres, sembla que no ens puguem desprendre, ni tant sols variar (canviar d'opinió).

Hi ha discursos que tenim tant còmodament incrustats en el nostre “desideràtum”, que ni tant sols ens plantegem si caldria revisar-los per adequar-los al temps present i, per tant, descartem, gairebé  sense més, poder-lo donar noves formes que ens ajudin a interpretar el present i a l’hora esdevinguin (tant de bo!) un punt de partida per dibuixar el futur.

En política, com en la mateixa vida, desaprendre és certament molt difícil i ningú ho fem senzillament perquè dol! Resulta dolorós adonar-se que tal vegada hem estat equivocats en algunes coses (poques o moltes, no ho sé) que continuem defensant a ultrança en ocasions i per inèrcia la majoria.

Però malgrat això, hem de desaprendre per poder tornar a aprendre!

De la mateixa manera que comencem a entendre que cal “desinvertir” en alguns projectes municipals per poder invertir o mantenir la inversió en d'altres que considerem prioritaris, també hauríem d'entendre això que suggereixo.

Com a primer i fonamental pas per arribar a aconseguir aquell equilibri empàtic entre projecte i precisió per transmetre'l i executar-lo  al que abans em referia, ens cal desaprendre algunes coses que ja no serveixen per interpretar el present i, per tant, no son útils per transformar-lo en la línia que nosaltres creiem que cal fer-ho.

Una vegada més, arribem al final del camí: les persones, la forma en que s'organitzen per aconseguir els objectius i les normes que han de regir el treball en equip!

Ampliar horitzons significa, d'entrada, comptar amb tothom, però, sobretot, ser ponderats i alts de mires a l'hora de decidir/proposar els papers que cadascú que en vulgui formar part hauria de jugar.

Si per liderar la transmissió i execució dels actuals discursos calen persones valentes i amb gran convenciment, per crear nous discursos des del “desaprenentatge” d'alguns dels actuals, cal que els qui ens lideren ara vulguin emprendre aquest camí i posin a l'abast de l'organització els mecanismes per fer-ho, començant per la tria dels equips que han de fer aquesta feina i l'han de fer visible, entre els militants primer, i entre els ciutadans després.

Si volem regenerar-nos hem de desaprendre per poder  tornar a aprendre, cosa que, em temo, només podrem fer amb lideratges que, a l'hora que estiguin convençuts d'això, ho estiguin també de poder-ho transmetre, amb convicció i emoció al conjunt de la societat.