MONTILLA vs MAS. UN A ZERO.

Fa uns quants dies, esperant el meu torn per ser atès per un metge al CAP de Sant Sadurní d’Anoia, vaig ser testimoni involuntari i mut de la conversa que durant més de 20 minuts van mantenir tres persones grans que també esperaven torn justament davant meu.

Tenien una revista del CatSalut a les mans que, com és obvi, no l’havien agafada per llegir-la sinó per mirar les fotografies i, sobretot, per ventar-se mentre parlaven animadament “d’aquest noi socialista que es presenta... Si home –li deia ella al que semblava ser el seu marit- el Montilla”.

Ell, amb posat més aviat tímid al començament i mirant de reull a un costat i un altre de la sala d’espera, es va acostar una mica a l’altre home que els acompanyava i li va dir:

-“doncs a mi aquest noi, el Montilla, em comença a agradar eh! Se’l veu seriós i responsable. Parla quan ha de parlar i jo... què vols que et digui... doncs l'entenc quan parla. A mi, si ha nascut aquí o no...”

La senyora, que segurament només havia sentit la darrera part del que deia el seu marit, li va dir en to un xic recriminatori:

- "ves que hi te a veure això? Què potser no soc catalana jo? I no vaig néixer pas aquí... Però aquí estem... aquí hi tenim els fills... Però... Què dius Pere? Què dius del Montilla?”

- “Que se’l veu un home seriós, dona...”, va respondre-li ell amb aquell to que utilitzem quan no ens ve gaire de gust donar-li la raó a qui ja ens ho havia dit.

- “Ja li deia jo aquest dia al Pere, Albert, ja li deia... I aquest el Mas... és que se’l veu molt tibat. Eh que sí Albert que se’l veu estirat al costat d’aquest altre xicot? -li va dir a l’altre home buscant la seva complicitat. "El Montilla va ser alcalde molts anys, oi Pere...? d’Hospitalet? Ah no –es va rectificar ella mateixa quan el seu marit ja estava a punt de fer-ho- de Cornellà!”.

- “Això de Cornellà”, va rablar ell en un to un xic displicent.

Acostant-se novament al seu amic, però en aquesta ocasió en veu una mica més forta a fi i efecte que la seva dona no li tornés a recriminar que no l’havia pogut sentir, li va dir:

- “a mi m’agradava el Pujol. Jo el votava sempre –va dir abaixant ben sensiblement el to de veu i tornant-lo a pujar d’immediat- perquè era un home que se’l veia senzill. Cony, així com nosaltres! Però aquest Mas... Collons, collons... És que és... Cony, que no se’l veu humil com aquest altre dels socialistes!"

Entre la cada vegada més animada conversa, vaig poder sentir el meu nom de fons.

- “Joan López?” –va preguntar algú sortint d’un dels consultoris. Fent-li un somriure còmplice a la senyora, que instantàniament va ser recíproc, vaig entrar al despatx del metge.

Quan vaig sortir, al cap de molts pocs minuts, encara eren allà mateix. I mentre assegut novament a la cadira d’abans endreçava els papers i la radiografia que m’havien donat, vaig poder sentir –en aquesta ocasió molt i molt fluixet- que la senyora li deia al marit:

- “aquest noi no és regidor de l’Ajuntament?”

-“Clar que ho és, dona, clar que ho és” –li va dir ell mig somrient perquè en aquesta ocasió sabia més que ella.

-“Aquest noi és dels socialistes de tota la vida... El fill del Fernando i l'Anita... Cony, estava amb el Marcel a l’Ajuntament... Ja fa anys que treballa fora...

- "Adéu noi, adéu” – em van dir els dos homes pràcticament a la vegada mentre la senyora tornava a somriure de manera còmplice.

- “Passi-ho bé, passi-ho bé”, els vaig dir mentre marxava lamentant no haver-los reconegut, però sabent que entre el “tibat del Mas” i “el que parla poc però se’l veu seriós, responsable i humil”, aquest darrer, -és a dir, el Montilla-, era el preferit dels qui, durant una estona, havien estat els meus companys d’espera en aquesta aventura que sempre implica anar al metge, o al menys per a mi, doncs afortunadament soc client ben esporàdic.

Ells es van quedar allà asseguts tant tranquil·lament, com a tres autèntics professionals, esperant que els prenguessin la tensió o que els punxessin per ves a saber quina cosa, mentre jo enfilava el passadís per sortir, més content que un pèsol, ni més ni menys que amb dues certeses: primera, la radiografia deia –mira que arriben a dir coses aquestes fotografies eh!- que no tinc res que no es pugui prevenir fent una mica de natació.

Segona, al marit de la senyora –el Pere- que votava sempre el Pujol, li costarà molt votar al Mas, o el que és el mateix, tornar a votar a Convergència. En primer lloc “perquè no és el Pujol”, en segon lloc, perquè la seva dona, -intueixo- el convencerà perquè no els voti. I en tercer lloc i sobretot, “perquè al Mas se’l veu mot estirat”. Molt poc com la gent normal i corrent, vaja!
Es podien esperar moltes més coses, sens dubte, del primer dia de vacances, però haurem de convenir que per ser les 11 del matí d’un dimecres d’agost -a Sant Sadurní d’Anoia, on CiU sempre ens pentina a les autonòmiques- no estava gens malament.

Un vot es un vot, certament. Però el més important de tot és que l’efecte i el tarannà Montilla comencen a calar entre la gent senzilla i humil, entre aquells que volen fets -i no pas posats-, sense importar-los gens si hem nascut aquí o allà i sí, en canvi, que allò que es digui, es faci realitat. Montilla és creïble. Un a zero!