6.8.07

ENS ESTEM EXTINGINT.

Avui, sense anar més lluny, un camió bomba ha segat la vida de dinou infants a l’Iraq. Dinou! Estic absolutament segur que algun d’ells –potser més d’un- tenien la mateixa edat que molts dels nostres fills, però a diferència d’aquests, aquells només poden pensar a sobreviure i no a jugar o a marxar de vacances, llegir un conte o escoltar música en un iPod. Es pot sobreviure sense gairebé saber com es fa això? Es pot morir sense gairebé saber que has viscut?

Mentre aquesta autèntica salvatjada es produeix com aquell qui diu cada punyeter dia davant els nostres propis nassos –tant vecinos y tan lejos que cantaria Sabina- nosaltres vivim absolutament aliens a aquest i a altres milers de drames humans. I sinó, observin quines son les noticies més llegides avui a www.elpais.es : les cinc primeres tenen a veure amb la carrera de formula 1 celebrada ahir a Hongria!

Definitivament, començo a estar convençut que amb la nostra civilització no acabarà ni una pluja de meteorits, ni el canvi climàtic, ni res per l’estil, sinó més aviat la nostra galopant insensibilitat davant els problemes reals de la gent que en formem part.

En realitat, ens estem extingint ja cada vegada que davant aquests drames no fem altra cosa que amagar-nos darrera dels vidres blindats que hem instal.lat a les nostres occidentals cases per tal de no escoltar el soroll ensordidor que produeixen els ofegats crits de tantes i tantes mares que, sense gairebé haver viscut, han vist ja morir els seus fills.

Però, què podem fer nosaltres? Potser no gaire, és cert, però no em diran que no podem, si més no, aconseguir que les cinc noticies més llegides del dia no estiguin relacionades amb uns “esportistes” que, pujats als seus bòlids –tot i un símbol, no creuen?- donen voltes a tota velocitat per una pista, per la qual cosa s’embutxaquen una autèntica fortuna.

No em diguin –si us plau no ho facin- que al menys no podem indignar-nos i plorar pensant en la immensa sort que han tingut els nostres fills en néixer en un dels pocs racons del món a on –malgrat les apagades, els retards dels trens de rodalies, les cues als aeroports i autopistes- tenen la oportunitat de viure sense cap necessitat de pensar, a tant curta edat, en com sobreviure.

La paradoxa del cas, però, és que qui escriu això marxarà demà de vacances, les quals, sens dubte, mereixem. Ells, senzillament, mereixien viure!

http://lacomunidad.elpais.com/joan-lopez-jurado-blog/posts

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.