UNA PREVISIÓ SOBRE LES ELECCIONS CATALANES. (IV)

Els candidats a la Presidència de la Generalitat.

Sóc perfectament conscient que la subjectivitat d’aquest capítol és molt superior a la de tots els altres, puig que si les entreteles de la ideologia formen part intrínseca d’allò que cadascú situa en el terreny de les conviccions, les entreteles d’allò que ens suggereixen les persones –i sobretot aquelles a les que només coneixem per la televisió i els diaris- està més aviat en el terreny de les filies i les fòbies i/o en el de les intuïcions, que en qualsevol altre.

Parlar de candidats és parlar de persones. D’homes i de dones que, permeteu-me la gosadia, la gent, per molt que ho diguem, no volem que siguin com nosaltres.

Ja sabem que ho son en els aspectes quotidians –pixen com tothom, vaja- i no cal que ens ho recordi ningú.[1]

Així, més que voler que siguin com nosaltres, el que realment volem és que es preocupin per nosaltres, que és sensiblement diferent. Volem persones sí, però capaces de guiar, de liderar un espai col·lectiu.

Per què, a veure... És que potser volem que la persona amb la que hem decidit compartir la vida sigui com nosaltres? Jo crec que, si fessim una enquesta, la resposta seria majoritàriament que no, perquè em sembla que el que volem és, més aviat poder compartir amb ell/ella una vida en comú, un espai en comú, un projecte en comú!!

Vet’ho aquí! Volem que ens complementi i –per què no dir-ho- que es preocupi per nosaltres quan calgui fer-ho. La clau és la confiança. Vet’ho aquí novament!

Una confiança que, en el cas dels candidats, i a diferència de la nostra parella o dels companys de feina, per exemple, només podem anar adquirint escoltant-los, llegint-los o observant-los através dels mitjans de comunicació.

I aquest és un dels problemes de la política moderna, en la que la mercadotècnia ho ofega tot, deixant nul espai per la pedagogia que Campalans i Pallach –també i meu amic i mestre Marcel Gabarró- ens diuen que ha de ser la política, o, si més no, gran part del seu exercici.

És a dir, només coneixem l’home o la dona que els aparells i els assessors ens volen vendre. Vet aquí perquè tant d’ardor per fer-nos conèixer la “cara humana del candidat”, la humanitat del candidat. Quina necessitat tenen de fer això si no fos perquè els mateixos assessors se saben poc humans?

És l’actitud humana i no pas el posat humà el que reclamen els ciutadans.

Una de les eternes preguntes és si es pot construir un candidat. La resposta és sí! És clar que es pot construir! Els republicans dels EEUU ho saben prou bé, doncs no només van convertir en candidat al més tonto de la classe, sinó que el van col.locar a l'avinguda de Pensilvània.

Ara bé, això no implica que sigui un bon candidat, ni que per molt bé que es construeixi acabi aconseguint el seu objectiu.

Mas, per exemple, és un candidat que CiU –i molt especialment el clan Pujol/Ferrusola- ha anat construint al llarg de molts i molts anys, sacrificant d'altres tal vegada millors i que finalment, en aquesta campanya, després de fer-se totalment amb les regnes de CiU, està mostrant amb tota la seva cruesa l'autèntica cara política.

És, bàsicament, un paio arrogant, quan no directament altiu i xulesc. Mira i parla amb suficiència al seu interlocutor –Madí, Puig i Pujol Ferrusola també ho fan-.

La tàctica de CiU del “tot o res” / “amb mi o contra mi”, de la que parlaré en un altre capítol, li escau perfectament amb el posat i el debat de TV3 que varem veure més de 540.000 espectadors, va servir per posar de manifest aquestes grans mancances d'actitud humana.

Quins son els actius del candidat Mas? És un bon orador, un bon arengador i, el seu perfil és el que gasta la majoria de quadres i militants de convergència, que no pas d’Unió. [2], amb els que connecta.

Mas coneix les entreteles de l'administració de la Generalitat, on ha crescut i té la plena confiança del clan Pujol-Ferrusola.

No sembla, però, una persona de fermes conviccions, la qual cosa el fa especialment atractiu per aquells que tenen com a objectiu afavorir la "no política", és a dir, els poderosos, els quals voldríen la seva ductilitat a la presidència i la solvència de Montilla, Castells, Tura i companyia en les conselleries clau.

Allunyat completament d’aquest estil trobem el candidat Montilla.

Si Mas és un bon orador i segurament un “charmant” en segons quins cenacles de Sarrià-Sant Gervasi, Montilla ni destaca per la seva oratòria ni per ser l’alegria de l’hort.

No és un català de Sant Gervasi, sinó de Còrdova -Iznájar- i de Cornellà, de Sant Joan Despí i d'Esplugues, forjat políticament en la lluita per les llibertats i en la mateixa base del PSC i institucionalment en l'administració local.

Com a elector i com a ciutadà, no trobeu però que és molt més pràctic i realista preguntar-se pel perfil que ha de tenir un President i no pas si aquest és o no un bon candidat?

Si ens fixem només en allò que estableixen els cannons moderns de la mercadotècnia política, Mas és segurament millor candidat que Montilla. Però, com he dit abans, estic plenament convençut que per ser un bon president no resulta en absolut necessari ser un bon candidat.

La virulència amb la que CiU i el PP han atacat Montilla des del mateix moment que va transcendir que seria el candidat del PSC es deu en bona part al fet que saben que pot ser un molt bon president malgrat no ser tant bon candidat. És a dir, saben perfectament que si arriba a la Presidència de la Generalitat no el trauran ni a canonades perquè és un paio seriós, eficaç, metòdic, determinat, ordenat, honest, que inspira confiança.

A qui li confiaries tu, esforçat lector, els estalvis de la teva vida, a Mas o a Montilla? Aquesta és la pregunta que cal respondre.

No té carisma, diuen el seus detractors. I la Merkel, que tenia carisma abans d’arribar a la cancelleria alemana? I ara, que el té? I el que és més important: té o té autoritat la Merkel? O el Prodi!! És potser Prodi l’alegria de l’horta?

En aquest sentit els resultats de l’enquesta que El País publicava el passat diumenge, 22 d’octubre, son especialment reveladors. Quan es pregunta a la gent “quin dels dos candidats creu que actuarà millor en matèria de habitatge (32’5 a 24 a favor de Montilla), immigració (30’4 a 28’9 a favor de Montilla), treball (33’7 a 28,9 a favor de Montilla), sanitat (31 a 27), educació (32 a 30), polítiques socials 41 a 24, ni més ni menys!).

Els enquestats només creuen que Mas actuarà millor en seguretat ciutadana i en infraestructures, la qual cosa no es d’estranyar doncs és en aquests dos camps on la dreta més neoliberal es troba especialment còmode perquè, en el cas de la seguretat, els posa allò de “la ma dura” i en el tema de les infraestructures, el "laisser fair, laisser passer" i una cosa que comença per tres –o més- i que acaba per cent.

Insisteixo: Mas, Puig, Madí, Pujol-Furrusol i c&a, saben perfectament que si Montilla arriba ho farà molt bé i amb un estil molt català, és a dir, tocant de peus a terra i que això, aquesta manera de fer, serà la que els impedirà, durant anys, tornar al govern de la institució que consideren el seu pati privat.

Vet aquí el perquè de la virulència! Vet aquí perquè Mas s'ha hagut de treure finalment la careta.

Pel que fa la resta de candidats, i molt breument, val a dir que, al meu entendre, Carod es transforma en campanya i es mostra en la seva salsa. Un paio hàbil –si hagués mostrat la mateixa habilitat per no anar a Perpinyà...- que carrega els neulers amb ironia, amb rauxa però no exempt de seny –el que li va faltar quan va provocar el boicot dels productes catalans amb les seves desafeccions vers el Madrid olímpic- i que es capaç d’arrencar aplaudiments –entre els seus, és clar- abans que hagin transcorregut dos minuts de discurs, la qual cosa no tothom pot dir.

A Carod, però, se’l veu un líder amortitzat, un cap de cartell que se sap al final de la seva carrera, perquè no domina els resorts del partit i pels seus propis errors. Afrontar així les seves darreres eleccions catalanes, lluny de ser un inconvenient, segons com pot ser una avantatge pel que de repte té sortir per la porta gran que, en el seu cas, podria ben bé ser la Presidència del Parlament.

I Piqué, aquest camaleònic polític de Vilanova i la Geltrú que abans d’arribar a on és ara es va donar una volta pel PSUC, per una direcció general en la tercera legislatura de Pujol, pel món de l’empresa privada, pels ministeris d’Indústria, Portaveu i d’exteriors dels governs Aznar –com a independent- i que finalment ha acabat encapçalant un PP català que, per la seva manera de no entendre el país ha acabat autogenerant un ambient hostil al seu entorn com a resposta a la seva pròpia hostilitat la qual els margina de manera certament important?

Piqué ha acabat acceptant el seu destí, que no és altre que el d'un marginat dins del seu propi partit, doncs si Acebes, Zaplana, Rajoy i Aznar haguessin tingut algú altre, no l'haguessin posat a ell.

Piqué ho sap, perquè és un paio llest i és precisament per això que està convençut que la seva única oportunitat de pintar alguna cosa en el panorama polític català és amb un Mas que el necessiti per esdevenir President i, a això juga.

El candidat de Piqué no és ell, sinó Mas i, per això, quan el de CiU en el debat de TV3 es va mostrar tal i com és realment –arrogant- el del PP es va emprenyar com una mona i el va renyar severament. “Arturo, que la caguem Arturo”, semblava dir-li.

El Saura amb aquell posa’t “biopijo” que tira una mica d’esquenes i l’actitud del que tot ho sap però no ho vol dir per semblar realment humil, s’ha volgut situar, com dirien els francesos, “au dessu de la melée” i, sigui dit de passada, no li està anant malament segons les enquestes. Saura és un paio murri, que ha arribat on ha arribat per pura casualitat –perquè passava per allà, vaja- i que ara no vol deixar passar la oportunitat de quedar-se tant com pugui. Sap que la seva única possibilitat és el tripartit. A això juga.

Finalment, permeteu-me un comentari sobre el paio aquest que surt despulla’t tapant-se “les vergonyes”, que diria la meva àvia. Qui deu ser el geni que l’hi ha aconsella’t sortir així? El Boadella, tal vegada? Si fos així, que trist és observar com álgú que sap tant de teatre i que tant a criticat que la política s'havia convertit en un teatre nefast, ha acabat fent fulletins de tres al cuarto, que dirien en castellà. L’estampa del paio aquest en pilotes és tota una declaració d’intencions del partit (!?!?) al que representa i tota una evocació del que realment deu pensar aquest pobre marioneta del Boadella i c&a, que pel fet de prestar-s'hi, és encara molt més patètic que qui li proposa. "Tapem-nos les vergonyes", diu el candidat i el partit del Boadella i c&a, "tapem-nos les vergonyes!!!"

Un darrer apunt. Si en funció del que de cada candidat he escrit els hagués de definir amb una sola paraula, serien aquestes:
Mas = arrogant
Montilla = solvent
Carod= amortitzat
Saura = murri
Piqué = desplaçat

Salut i arreveure, companys!!!

[1] ERC ha portat això fins a l’extrem del ridícul, doncs tots sabem –i no tenim cap necessitat de veure-ho en tot moment i en cada cantonada- que Carod s’afaita o que Puigcercós olora tomàquets. Ara bé, Carod s’afaita realment vestit d’aquella guisa o més aviat ho fa en pijama o tal vegada en calçotets? I Puigcercós, quantes vegades va a comprar tomàquets i, el més important, quantes de les poques que hi va els olora amb camisa i cara d’acabat de sortir de la perruqueria? Per no parlar de la mirada tipus Clark Gable que fa amb la pilota de bàsquet a les mans. Francament, no es d’estranyar que les diputades el triessin com sa senyoria amb la que fer una revolcada. Altra cosa és casar-s’hi. Per això segur que en van triar a un altre molt més semblant al Montilla. [2] Vegis que dic militants, que no votants, doncs vull estar convençut que un bon grapat d’ells no comparteixen en absolut aquest estil xulesc.