UNA PREVISIÓ SOBRE LES ELECCIONS CATALANES. (V)

Les estratègies de campanya i els resultats electorals.

Per primera vegada en la història de les eleccions catalanes, els directors dels equips d’estratègia dels dos principals partits –José Zaragoza i David Madí- han traspassat els murs dels seus respectius quarters generals i s’han convertit, també, en autèntiques estrelles mediàtiques, sobretot i especialment durant la pre-campanya i els primers dies de campanya. I, francament, per moltes voltes que li dono no acabo de discernir amb claredat si això és un fet positiu o no.

D’una banda, està bé saber qui son els que treballen a les sales de màquines i veure més o menys com ho fan, amb quin capteniment i amb quines conviccions.

De l’altra, però, que els directors de campanya hagin estat gairebé co-protagonistes, deixa entreveure clarament que hem entrat de ple en l’era de la mercadotècnia i l’estil “made in USA”, si bé és cert que els uns de manera total i absoluta –descarada diria jo- i els altres de manera tímida, però incipient.

Jo que he tingut la sort i el privilegi de participar d’una o altra manera –amb més o menys responsabilitats i en conseqüència amb més o menys intensitat- en totes les campanyes electorals que s’han celebrat des de 1987 cap aquí al nostre país –municipals, autonòmiques, europees i generals- em pregunto, si hi ha manera d’abstreure’s del que s’anomena ortodòxia electoral. I, malauradament, molt em temo que avui, la contingència electoral pot més que qualsevol altra cosa.

Hi ha espai en les estratègies electorals per fer pedagogia, per fer propostes i per acostar la política als ciutadans? O pel contrari aquesta és una batalla que hem de donar per perduda i que, en el millor dels casos, aspirem a fer-ho només des del govern –des de la oposició això resulta encara molt més difícil- mitjançant l’aplicació i l’explicació de polítiques concretes?




I si així fos, tindrien els partits massa més finalitats reals i pràctiques que generar estratègies i organitzar campanyes per guanyar les eleccions?

És bo per la nostra societat, per les futures generacions, pel nostre país, pels nostres pobles i ciutats que els militants i simpatitzants dels partits, estiguem endormiscats durant tres anys i que només ens despertem pocs mesos abans de les eleccions?

L’estratègia de CiU ha optat per la mercadotècnia pura, a l’estil americà, -modus operandi electoral que Madí idolatra- i per una tècnica de comunicació electoral que té en l’atac furibund a l’adversari (enemic per a ells) la principal línia d’actuació. Pedagogia? Què és la pedagogia es deu preguntar qui avui ha dirigit la campanya de CiU i ahir manipulava enquestes a la Generalitat? Si no va fer pedagogia quan era al govern, per què l’hauria de fer ara?

CiU ha basat la seva estratègia en el “tot o res”, “amb mi o contra mi” tant i tant americà, sense tenir en compte que això no és USA i que aquí no és el vot directe dels ciutadans el que elegeix el president, sinó que aquest és qui més suports parlamentaris obté. L’altra eix de l’estratègia de CiU ha estat voler situar l’elecció entre els que “estimen Catalunya” i els que no l’estimen ni l’estimaran mai i que només la volen per servir els interessos d’altres. Es a dir, a mira’t de situar la campanya en l’àmbit del nacionalisme. No ho han aconseguit! Això tampoc!

El que sí que han aconseguit es dominar, en certa manera, l’agenda mediàtica de la campanya, sobretot durant la seva primera setmana. El DVD va aconseguir més titulars que qualsevol proposta, cosa que buscaven, doncs les primeres propostes que havien fet –xecs, desgravacions per qui sàpiga anglès...- havien resultat un autèntic pou de problemes.

La darrera enquesta que publicava El Periódico i en la que es preguntava sobre la campanya d’uns i altres, deixava ben clara la opinió de la gent: el PSC ha fet la millor campanya i CiU la campanya més bruta. Així de contundent!

L’estratègia del PSC ha estat clara: ha posat de manifest que hi ha esquerra i que hi ha dreta; ha posat de relleu que hi ha una Catalunya que comença i acaba en el país, en la bandera i en els símbols i una altra que, sense donar ni un pas endarrere en matèria d’identitats, pensa més en els problemes de la gent, en els aspectes socials del país que no pas en el país com a tal.

La Catalunya Social vs la Catalunya nacional-identitària. Aquest seria el resum.

ICV, tots ho sabem ha jugat al “tripartit”. La seva única estratègia ha estat defensar allò que s’ha aconseguit en aquests 1.000 dies de govern. I, francament, no sembla que els hagi anat malament.

ERC i el PP, han patit molt la bipolarització de la campanya. La seva estratègia ha estat canviant, doncs en autodefinir-se com “l’esquerra nacional”, han hagut de dividir els seus missatges i les seves estratègies entre l’eix “esquerra-dreta” (estratègia PSC i ICV) i l’eix nacionalidentitari (estratègia CiU).

Escric aquestes darreres ratlles a les 19’00 hores del 31 d’octubre, dia de reflexió i lògicament, a aquestes hores, és ja l’últim sospir per complir un dels compromisos contrets quan vaig començar aquesta sèrie: fer una predicció sobre els resultats electorals.

Francament, no crec que es produeixi cap “sunami” a la política catalana. Els catalans no som donats a estridències. No crec, per tant, que els resultats variïn massa dels que es van donar l’any 2003. Ara bé, crec que efectivament podrien canviar de manera substancial si finalment es mobilitza part del vot metropolità, tradicionalment d’esquerres, que vota a les generals i que no ho fa a les autonòmiques. En ser el nostre un sistema electoral amb cinc partits importants, la qual cosa significa que un nombre relativament petit de vots pot fer variar el nombre d’escons, si aquesta mobilització es dona, hi haurà sorpresa i grossa per les grans aspiracions de CiU. La participació però, hauria de ser al voltant del 65%.

En qualsevol cas, crec que ICV recollirà els fruits de la seva defensa –com a soci petit podia ben bé fer-ho sense problemes estratègics- del tripartit i augmentarà el seu nombre de vots i escons.

Crec que ERC patirà el defalliment d’alguns electors que, havent confiat plenament en ells, han acabat decebuts pel seu infantilisme. Perdran vots i escons.

CiU, no aconseguirà el seu objectiu, que no es altra que superar els 54/55 escons. I no només això, sinó que crec que no sumarà més de 4 als que ara té (46).

El PSC, de la seva banda, a poc que es mobilitzi part d’aquest vot metropolità, aconseguirà augmentar el seu suport en un parell d’escons.

Es possible que CiU guanyi les eleccions (en vots i en escons), però Mas no serà el proper President de Catalunya. El President 128 serà un català d’Iznajar, anomenat José Montilla Aguilera. I ho serà d’un govern progressista i d’esquerres en el que també hi seran ERC i ICV.