I LA SOCIOVERGÈNCIA?

Per aquells que no ho sàpiguen, vull ressenyar que la sociovergència ja es va assajar a Sant Sadurní d’Anoia, concretament durant dos anys i mig entre 1992 i 1995.

Significa això que un pacte d’aquestes característiques funcionés ara com el d’aleshores? Ves a saber!

La qüestió certa, però, és que les circumstàncies, com es veurà a continuació, eren molt diferents i les persones que el van propiciar, així com el capteniment polític dels qui van treballar a fons perquè no es pogués reeditar, també.

Desconec si aquell pacte hagués assolit l'objectiu que jo plantejo que, de donar-se, hauria d'assolir ara la sociovergència.

El que també tinc molt clar és que Joan Amat mai es plantejaria la sociovergència sinó fos per imperiosa necessitat i, naturalment, essent ell l'alcalde.

Certament, seria paradoxal que qui va liderar des de dins del seu propi partit el moviment que va acabar arraconant els defensors convergents d’aquell pacte a la vila, s’erigís ara, quinze anys més tard, en el seu impulsor per altres motius que no fossin estrictament aritmètics.

Tal és el gir que Joan Amat i els seus haurien hagut d'experimentar respecte el PSC al llarg d'aquests anys, que per molt sincer que fos, semblaria absolutament inversemblant a ulls de la majoria i molt especialment dels que coneixem una mica la història política recent de la vila.

Les eleccions de 1991 les va guanyar el PSC amb majoria simple. Amb sis regidors va ser la força més votada. CiU en va obtenir 5, ERC 1 i el PP 1. El Consistori tenia llavors 13 regidors.

Inicialment, el PSC va oferir un pacte a ERC, liderada llavors per Sadurní Oliver, però els republicans va preferir quedar-se a l’oposició.

El PSC va començar la legislatura en minoria, i no va ser fins passats els Jocs Olímpics, -dels quals la vila en va ser doble subseu olímpica d’hoquei patins i ciclisme en ruta- que l’alcalde Gabarró (PSC) i el llavors cap de files de CiU, Pere Puignau, van rubricar un pacte de govern pel que quedava de legislatura.

Els cinc regidors de CiU eren el ja esmentat Pere Puignau, Joan Quintana, Jaume Sabaté, Agustí Casanovas i Francesc Medall. Pel que fa els sis regidors socialistes eren, a més de Marcel Gabarró, Carles Querol, Rosa Maria Prat, Joan Robles, Francesc Raventós i Delfí Rosell. Sadurní Oliver per ERC i Dolors Montserrat Cullaré pel PP, acabaven de conformar el Consistori.

Aquell pacte va generar un autèntic terratrèmol en el sí de CiU a Sant Sadurní d’Anoia. El sector crític, encapçalat per Joan Amat, va posar el crit al cel amb l’argument que la sociovergència (llavors no s’havia inventat aquest mot) era nefasta per Sant Sadurní i pels interessos electorals de CiU.

Es va plantejar aleshores un pols intern en tota regla, del qual en va sortir guanyador el sector crític.

L’assemblea local de CiU va desplaçar Pere Puignau, gran avalador del pacte amb el PSC, així com als qui li donaven suport, i va posar Joan Amat i els seus al capdavant del cartell electoral que la coalició nacionalista va presentar als comicis de 1995.

El sector crític, lògicament, era per damunt de qualsevol altra adjectivació, anti-socialista o, si es prefereix una mica més suau, anti pacte amb els socialistes.

El pacte CiU-ERC, que es faria efectiu després de les eleccions de 1995, i que encara dura ara amb l’apèndix simbòlic-decoratiu d’AMI-ICV, s’havia començat a forjar amb la formalització de la sociovergència.

A poc que els resultés possible, CiU i ERC formalitzarien un pacte de govern per foragitar del poder els socialistes, que hi eren des de l’abril de 1979.

L’aritmètica electoral de les eleccions municipals de 1995 va fer possible el pacte, doncs malgrat ser el PSC la força més votada, va obtenir el mateix nombre de regidors (5) que CiU. ERC va guanyar el regidor que va perdre el PSC i va passar de 1 a 2 i el PP va obtenir-ne 1 en la persona de Josep Maria Barceló.

ERC esdevenia clau per a formar govern, condició que ja no ha abandonat, doncs avui, 12 anys després, ho continua essent amb els mateixos regidors que aleshores, si bé cal prendre en consideració que el Consistori té avui 17 regidors i no 13 com aleshores.

Les negociacions amb el PSC, en realitat, no es van gairebé ni produir, doncs el pacte dels republicans amb CiU, com he comentat, s’havia bastit molt abans.

Tant és així que la mateixa nit electoral els convergents van anar al local d’ERC a celebrar que sumaven, fet que el llavors corresponsal de "El 3 de Vuit" a Sant Sadurní d'Anoia, es va encarregar d'inmortalitzar i publicar posteriorment al setmanari com a inequívoc avançament del que passaria dies més tard.

La única formació que va felicitar els guanyadors, és a dir als socialistes, va ser el PP. Com dirien en castellà, "lo cortés no quita lo valiente".

Així és com els sectors aleshores més durs i anti-socialistes tant de CiU com d’ERC van tallar d’arrel l’únic brot de sociovergència que ha vist florir la vila.

M’ha semblat adient fer aquest relat dels fets que van succeir entre 1991 i 1995, òbviament des de l’òptica que jo els vaig viure, per posar el lector en situació de cara a la reflexió que tot seguit em proposo fer sobre la possibilitat, idoneïtat, necessitat i eficàcia que al meu entendre tindria, o no, un pacte CiU-PSC a la vila en aquests moments.

Evidentment, imagino que CiU només es plantejaria parlar seriosament amb els companys i companyes del PSC per formar un govern en cas que ERC es negués a reeditar el pacte que tenen amb ells des del 1995, i sempre, lògicament, que els republicans no optessin per donar un gir copernicà al que ha vingut succeint fins ara i formalitzessin un govern amb el PSC i AMI-ICV.
O no! Perquè cal tenir en compte que CiU també podria optar per governar en solitari negociant suports puntuals en cada moment.

Atès que el PP no es decisiu –per molt que algun curiós personatge del ciberespai sadurninenc continuï numantinament afirmant que així és- si ERC decideix passar a l’oposició, CiU només tindria tres possibilitats:

a) Governar en minoria.
b) Governar amb el PP i AMI-ICV.
c) Governar amb el PSC: la sociovergència!

Governar en minoria seria molt dur per Joan Amat i els seus, doncs després de dotze anys de no practicar el diàleg i la negociació amb els partits de l’oposició, ara es veurien obligats a fer-ho a cada pas, bé sigui amb un o amb un altre.

La darrera legislatura d’Amat no seria la que ell hauria imaginat ni de bon tros. D’altra banda, caldria veure si l’equip convergent està preparat per un repte així. Ves a saber, igual ens sorprenen i resulten ser uns adalils del consens.

Governar conjuntament amb el PP i AMI-ICV (cal recordar que amb un sol d’aquests partits no sumarien 9 regidors, que es la majoria absoluta del Ple) seria certament pintoresc.

Em pregunto si l’AMI-ICV de l’Isidor Rando acceptaria formar part d'un govern així. Ves a saber, doncs els camins de les candidatures independents son com els del Senyor, absolutament inescrutables.

Massa normal no sé si seria, però divertit seria “un rato”, que dirien en castellà.

I perillós! També seria molt perillós, sobretot per CiU, doncs deixaria el PSC i ERC sols a l’oposició i des d’aquell racó del Ple, ells –vull dir els convergents- saben millor que ningú que és des de on es forgen fronts comuns i sòlids ponts que acaben bastint futurs acords de govern.

I la sociovergència?

No sé vosaltres, però jo crec que quan votem un determinat partit, -sobretot els votants de CiU i el PSC en el cas de Catalunya- la immensa majoria de nosaltres ho fem, en primer lloc, perquè volem que guanyin “els nostres”, però implicitament també –perquè ens haurien d’enganyar?- perquè no volem que no guanyin “els altres”. Fent un símil futbolístic, els del Barça no només volem que guanyi el nostre equip, sinó que, si és possible, també volem que perdi el nostre gran rival, és a dir, el Madrid.

Malgrat això, no seré jo –ja ho dic ara- qui d’entrada es negui a la possibilitat de conformar una “sociovergència” a Sant Sadurní d’Anoia. (Els jugadors del Barça i el Madrid bé juguen plegats a la selecció Espanyola, i, després, cadascú cap a casa seva). En primer lloc perquè jo l’he viscuda en primera persona i, en les circumstàncies en que es va produir, considero que va ser un encert per la governabilitat de la vila.

I en segon lloc, perquè estic plenament convençut que els companys i companyes que actualment estan a la direcció del partit i del grup municipal, arribat el cas, ens donarien bons arguments per tal que els militants poguéssim votar a favor d’aquesta aliança allà on s’ha de decidir, que no és altre lloc que l’assemblea de l’agrupació local del PSC.

No sé si l’argument de “la majoria sociològica” que sobre el paper formem CiU i PSC a la vila seria definitiu per convèncer molta gent. Al meu entendre, s'hauria de matissar adequadament, doncs no estem parlant d'una entitat, sinó del govern d'una ciutat en el que la política hauria de tenir un paper important.

El que segur que no em convenceria seria l’argument segons el qual “als pobles el que importa son les persones i no els partits; el que importa és qui hi hagi gent que treballi pel poble, doncs els programes son gairebé iguals; el que importa és tenir bona voluntat i no la política”.

Estic plenament convençut que totes les persones que es presenten en una llista ho fan perquè volen treballar pel poble. Com convençut estic també que totes elles tenen la millor de les voluntats i que les seves capacitats –siguin les que siguin- seran posades al servei, en aquest cas de Sant Sadurní d’Anoia i de la institució municipal per la que han estat escollits a les urnes.

Ara bé, tot i així, cal recordar que aquestes persones es presenten en llistes diferents, en equips diferents i des de programes que es confegeixen des de visions diferents de la realitat, fins i tot en ocasions, des de valors, no només diferents, sinó diametralment oposats.

Dic jo que per alguna cosa serà, doncs contràriament estaríem tots al mateix lloc, i no ho estem ni de bon tros.

El recurs tant fàcil com fals de “als pobles no s'ha de fer política”, es desmunta quan resulta que en un poble de 40 habitants es presenten dues candidatures (CiU i PSC) i que com a conseqüència d’haver empatat a vots, el jutge ha resolt l'alcaldia pel tradicional i infalible mètode de llençar una moneda a l’aire que per cert, com no podria ser d’altra forma, va caure del cantó de la creu.

Sant Sadurní d'Anoia no és una societat que abomini de les ideologies i dels valors que hi ha darrera de cada una d’elles. És a dir, no és una societat que negui la política. I la prova evident és que tradicionalment, sigui quina sigui l’elecció, l’índex de participació que registrem es situa entre 8 i 12 punts per sobre de la mitjana de Catalunya: 81'70% l'any 1983; 83'32% l'any 1987; 74'32 l'any 1991; 79'72% l'any 1995; 68'89% l'any 1999; 73'03% el 2003 i 63'3% enguany.

Això, al menys a mi, m’indueix a pensar que, tot i importar les persones, també importen –i molt- els partits i els valors que son capaços de transmetre i que hi ha al darrera de tots ells.

El més important tanmateix, és que la immensa majoria dels ciutadans tenen clara consciència que una de les principals essències de la política és, ni més ni menys, la confrontació democràtica d’idees i projectes diferents, doncs això els dona la oportunitat de triar lliurament alguna cosa i rebutjar-ne una altra.

Per això enguany, i malgrat haver baixat 12 punts la participació en relació als comicis de 2003, els sadurninencs hem continuat votant molt per sobre de la mitjana catalana.

No son doncs els ciutadans els que tenen por de la política, sinó els propis polítics, els quals, massa sovint, per dissimular la nostra incapacitat de presentar autèntics projectes polítics en que les idees concretes adquireixin sentit en funció d’un model de poble/vila/ciutat –diguem-li com vulguem- i d’uns valors, acabem substituint la política pel joc de veure qui proposa més, independentment de com es fa i per què.

Més que mai, i en nom d’un pragmatisme que cada vegada entén menys gent, hem convertit les eleccions locals en un simple catàleg de promeses per por a la política.

Vet aquí, al meu entendre, un dels motius de l’espectacular augment dels vots en blanc que hi ha hagut arreu i també a Sant Sadurní d’Anoia. Vet aquí perquè hem baixat 12 punts la participació.

Què te a veure això amb la possible sociovergència a Sant Sadurní d’Anoia?

Doncs jo crec que molt, perquè si del que es tracta és únicament de mirar de posar en solfa i executar alguns punts de cada programa electoral, la cosa no presenta cap més problema que posar-se d’acord en això i en com es reparteixen els càrrecs i el poder, la qual cosa, en segons quines circumstàncies, no estaria del tot malament. Qui dies passa, anys empeny i tal dia farà quatre anys. Punt.

Ara bé, si el que es vol realment és anar al cor mateix de la qüestió, si el que efectivament es pretén es deixar de tenir por de la política i travar autèntics projectes que evitin la creixent desafecció de la gent per la cosa pública, aleshores la sociovergència a Sant Sadurní d’Anoia no és la formula, doncs socialistes i convergents entenem la política, el seu exercici, la vila, la comarca i el país de manera diferent. Ni millor ni pitjor, sinó diferent.

Si del que es tracta es de generar estabilitat aritmètica –que no pas política en majúscules- de ben segur que tretze regidors al govern seran capaços de garantir-la, no només per quatre anys, sinó “ad eternum”.

Si és aquest el problema, aleshores visca la sociovergència sadurninenca, que segons com s’estructuri, podria acabar essent hegemònica i perenne, a l’estil del PRI mexicà.

Pel contrari, si del que es tracta és de generar confiança per la via de la lleial confrontació d’idees i valors democràtics; si del que es tracta és de reivindicar la política, aleshores la sociovergència no té, al meu entendre, massa raó de ser. El missatge que estariem enviant als ciutadans, no seria precisament que ens unim per què tenim por de la política?

Vol dir això que CiU i PSC no s’han de posar mai d’acord? És clar que s’han de posar d’acord. És més, convindria que ho fessin molt més sovint, sobretot en qüestions cabdals com l’ensenyament, la seguretat o la immigració.

La prova és que el 1992 ho van fer i van arribar a la conclusió que podien governar plegats, si bé és cert que l’aritmètica i el cansament que suposava pel govern haver d’anar pactant un per un els temes, també hi va jugar un paper important, no ens enganyem. Si aquella aliança hagués pogut acabar sent estructural, no ho sabrem mai. El que sí que està ben clar és que va començar per necessitats d'ambdues parts, aritmètiques dels uns i de "tocar poder" dels altres. Ara, paradoxalment, la situació es repetiria, però a l'inrevés.

Dic això de les qüestions cabdals, perquè ara em ve a la memòria el cas de El Vendrell, ciutat on després de la irrupció de la Plataforma per Catalunya amb quatre regidors, sí que fora molt desitjable que CiU -el guanyador- el PSC - segona força- i la resta de formacions democràtiques, s’unissin per barrar el pas a una formació xenòfoba i racista que, segons com, podria tenir la clau del municipi.

L’aparició d’aquest tipus de partit polític és, al meu entendre, l’exemple més clar del fracàs que per una societat suposa que els polítics abdiquem de la política o li tinguem por, doncs és aleshores quan una part de la societat, sovint la més vulnerable, reacciona votant formacions que fan bandera de la por i la no política per després aplicar-ne unes d’intolerables emparats en la representativitat que els ha estat atorgada a les urnes. Així, ni més ni menys, va pujar Hitler al poder l’any 1933.

Afortunadament a Sant Sadurní no es dona la situació de El Vendrell o Vic i cal esperar que no es doni mai, doncs aquest serà el símptoma evident que tant les institucions, com les forces polítiques i la societat, hem fet les coses ben fetes.

Voldrà dir que haurem sabut construir un poble confrontant i debaten idees i projectes sorgits d’uns determinats valors, que tindran com a comú denominador la democràcia, la llibertat i la convivència.

Potser sí que la sociovergència aportaria estabilitat a CiU i suposaria un alivi davant la necessitat i la urgència històrica que el PSC té de tornar al govern després de dotze anys de no ser-hi.

Potser sí que la sociovergència serviria per maquillar segons quins resultats electorals i faria possible que Joan Amat tingués una darrera legislatura ben tranquil·la, exercint, poc menys que de President de la República, és a dir, "au dessu de la melée", que dirien els francesos.

I potser sí, també, que la sociovergència faria que tant ERC com AMI-ICV es reforcessin a la oposició, marcant molt més clarament un perfil propi, la qual cosa, segurament, els comportaria bons rèdits electorals de cara al 2011.

Ara bé, no tinc tan clar que ajudés a parar la creixent desafecció dels ciutadans vers la política com a conseqüència, com he dit, que estiguem abdicant d'ella, negant-la i malaïnt-la per por a exercir-la en plenitud i profunditat.

No es tracta de programes, sinó de valors! Vet aquí el repte!