QUÈ FARÀ ERC A SANT SADURNÍ?

Per quarta vegada consecutiva -1995, 1999, 2003 i 2007- ERC torna a tenir la clau del consistori sadurninenc. El 1995 va optar per afavorir l’ascens de Joan Amat (CiU) a l’alcaldia, malgrat la candidatura més votada va ser la que encapçalà Marcel Gabarró Pallarès (PSC), amb el 36’13% dels vots. CiU va obtenir el 33’62% i ERC el 15’95%, el més alt de totes les eleccions a les que s’ha presentat a Sant Sadurní d’Anoia d’ençà dels restabliment de la democràcia l’any 1979.

Aquella estratègica decisió s’ha convertit en estructural, doncs des d’aleshores ençà, CiU i ERC han format govern en solitari els anys 1995 i 1999 i amb AMI-ICV l’any 2003, formant el peculiar tripartit que ha governat la vila en aquesta darrera legislatura.

Els vots emesos pels sadurninencs i les sadurninenques el passat diumenge 27 de maig, van determinar que el guanyador de les eleccions tornés a ser CiU amb el 36’05% dels vots (2’85% menys que l’any 2003), els quals li han suposat obtenir un total de 7 regidors.

La segona força política ha tornat a ser el PSC, formació que amb un 31’06% dels sufragis (0’69% més que l’any 2003) ha aconseguit, d’una banda, retallar la distància amb CiU del 8’53% fins al 4’99%, és a dir, 3’54 punts percentuals, i, de l’altra, frenar la caiguda que venia experimentant des del 1983, doncs tot i haver obtingut menys sufragis en xifres absolutes que en els anteriors comicis, (1.736 davant els 1.823 dels anys 1999 i 2003), ha augmentat una mica en percentatge, passant del 30’37% al 31’06%, la qual cosa li ha suposat guanyar un regidor i passar de 5 a 6.

A molta distància, la tercera força política ha estat novament ERC, que amb el 14’81% dels sufragis (0’63% menys que els anteriors comicis), no ha aconseguit consolidar els tres regidors que tenia i n’ha perdut un.

PP i AMI tanquen la classificació amb el 8’98% i el 5’64% dels sufragis respectivament. Els populars han pujat a Sant Sadurní gairebé 1 punt percentual i han consolidat en aquest cas la regidora que ja tenien.

Pel que fa AMI, que ha superat per tant sols 64 dècimes el llindar del 5% que dona dret a entrar en el repartiment dels escons segons la llei d’Hondt, ha aconseguit mantenir el regidor de ja tenia.

Els partits que formen part del govern han perdut globalment el 3’77% dels sufragis que havien obtingut el 2003, mentre que els partits que han estat a l’oposició han augmentat l’1’59%.

El panorama electoral, tot i no haver experimentat grans canvis, si que deixa alguns apunts interessants:

El PSC guanya un regidor a costa d’ERC després de 12 anys d’aliança dels republicans amb CiU.
CiU manté els 7 regidors, però perd gas i veu com el PSC li retalla 5 punts percentuals dels 8’53 que li treia l’any 2003.
La participació ha passat del 72’52% al 63’30% (-12’22%), una dada molt preocupant per la vila, doncs malgrat ser molt alta en relació a la mitjana de Catalunya (53’80%), és la més baixa de tots els comicis municipals celebrats a Sant Sadurní d’Anoia.
Els partits del govern, tot i haver perdut un regidor, sumen en global 10 regidors, un per sobre de la majoria absoluta i podrien tornar a formar govern.
El PSC, ERC i AMI-ICV sumen 9 regidors, és a dir, la majoria absoluta del ple i, per tant, també podrien formar govern.

La clau, doncs, com he dit al començament del present article, la torna a tenir ERC i, en conseqüència, serà la seva assemblea local la que escollirà soci de govern o no, perquè també podria ser que vista la pèrdua de pes en nombre de regidors, en aquesta ocasió decideixi no recolzar la investidura de Joan Amat el dia 16 de juny i deixar-lo que governi en minoria.

ERC doncs, té tres opcions: a) Reeditar el pacte amb CiU, b) Donar un gir copernicà a la seva actual política d’aliances locals i apostar per un tripartit integrat també pel PSC i AMI-ICV o c) deixar que CiU governi en minoria per primera vegada des de que va accedir al govern l’any 1995.

A mi personalment, com no podria ser d’altra forma, m’agradaria molt que finalment es pogués conformar a Sant Sadurní d’Anoia un tripartit d’esquerres i progressista amb un socialista al capdavant. És més, crec que després de 12 anys d’alcaldia convergent això seria molt saludable, doncs entraria aire fresc a l’Ajuntament i noves maneres de fer política. Estic segur que, programàticament, Salvador Domènech, Albert Prat i Isidor Rando es posarien ràpidament d’acord.

El problema, si és que n’hi ha cap, no és doncs el programa, sinó la pressió que “l’entorn” –que diria Cruyff- exerceix sobre ERC perquè, una vegada i una més, faci alcalde el convergent Joan Amat.

És evident que la reedició del pacte amb CiU seria el més còmode per ERC, doncs malgrat les tensions i les desavinences que manifestament han tingut al llarg d’aquests anys, son una parella que es coneix de sobres, rodada, previsible i, en conseqüència, massa avorrida.

Ara bé, és això el que convé a la vila en aquests moments? Jo mantinc que no! Crec que a l’Ajuntament li cal un canvi d’aires, un canvi d’estil. Noves maneres de fer les coses. Noves maneres d’entendre la responsabilitat pública i en definitiva la política. Un canvi que Joan Amat no pot encarnar ja i que sí podrien fer-ho Salvador Domènech i Albert Prat.

ERC doncs, ha de decidir entre la continuïtat, la monotonia i el “dejà vu” que suposa CiU o el gir cap a polítiques més innovadores, més ideològicament d’esquerres i progressistes que haurien de portar Sant Sadurní d’Anoia a obrir una nova etapa molt més engrescadora i, per tant, molt més productiva en matèria de polítiques públiques de tota mena.

Aquest nou tripartit local, però, s’hauria de forjar tenint molt en compte el recolzament que han rebut cadascú. És a dir, no crec que sigui admissible que per poder-lo conformar hi hagi repartiment d’alcaldia sigui quina sigui la proporció de l’hipotètic repartiment.

Si no va ser així els anys 1995 i 1999 quan la correlació de regidors era 5 a 2 i 6 a 2, per CiU i ERC respectivament, ni el 2003, quan ERC, amb 3 regidors obté el segon millor resultat de la seva història, per què s’hauria de fer ara amb una correlació també de 6 a 2?

Per què no una alcaldia compartida? Soc dels que manté que el repartiment de l’alcaldia és un fatal negoci pels partits que la pacten. Entre d’altres, que no detallaré per no cansar, Gelida és el gran i més proper exemple, doncs el PSC ha arrasat literalment a CiU i ERC i Lluí Valls a recuperat l’alcaldia amb majoria absoluta.

I Sant Martí? Doncs si fa o no fa igual, doncs CiU i PSC van pactar el repartiment de l’alcaldia i ara el PSC s’ha quedat fora del govern, doncs els convergents de Ramon Carbó ha assolit la majoria absoluta.

Si la primavera de 1995 l’argument del “canvi” va ser la principal motivació per forjar el pacte que van formalitzar CiU i ERC, em pregunto si ara, després de 12 anys d’alcaldia convergent, seria un bon moment per tornar a fer un canvi.

De ser així –que així ho espero- ERC hauria propiciat i protagonitzat dos canvis de rumb polític a la vila! Tela!

En fi, ERC té novament la paraula!