Si jo fos Mariano Rajoy, dedicaria íntegrament el proper diumenge a visionar el vídeo del debat de l’Estat de la Nació que es va celebrar els dies 30 i 31 de maig al Congrés dels Diputats, parant molta atenció a l’entusiasta aplaudiment que li van dedicar Acebes i Zaplana, quan ell – el Mariano- amb excessiva dramatització va enfilar escales avall de l’estrada al crit de “mama, mama, he marxat de l’examen perquè el profe (Marín) em té mania i em suspendrà”.
Quina imatge més evocadora! Però... Per què l’aplaudien tant? Ells –Zipi i Zape- diran, -no faltava més-, que l’efusió fou provocada per la magnífica intervenció del seu “líder”. Però no! El ritme de l’aplaudiment d’Acebes i Zaplana, sumat al rictus de “què passa” que el primer dirigia desafiant -i no només amb el gest, sinó també amb la paraula- a la bancada socialista, els delataven, perquè el “què passa”, expressat i escenificat de manera xulesca és, sens dubte, un signe de suma debilitat.
Les allargassades palmades que emetien els dos personatges sonaven molt més a “Mariano, l’has cagat i et queden dos telediaris” que a “Mariano, ho has brodat i t’haurem d’aguantar”; sonaven molt més a un “hasta luego Lucas”, que a un “Mariano Presidente”.
Jo sostinc que una bona part del PP, la que encapçalen Acebes i Zaplana, es volen treure del damunt, -quan tàcticament convingui-, a Mariano Rajoy, perquè ells –i sobretot Aznar- pensen que l’astut gallec els ha sortit clarament “rana” i estan acumulant proves. Ahir, en aquest aspecte, el Mariano es va lluir ben lluït i els hi va donar tones de munició als qui, dins del PP, pensaven que el designat per Aznar havia de ser Rato. Els salts d’alegria que duen estar donant hores d’ara Esperanzita Aguirre i, tal vegada Gallardón, perquè ells son els principals beneficiats.
Per què aplaudien Acebes i Zaplana en pla “canta y no llores, Mariano”? Doncs perquè ahir el Marianico es va començar a cavar la seva pròpia fosa política. Si ens arriben a dir fa tres anys que això aniria així...
21.5.06
LES QUERELLES DEL PP CONTRA EL PSC: JO, M’AUTOINCULPO!
El PP ha decidit, novament, judicialitzar la campanya del referèndum per l’Estatut presentant una querella criminal per delicte d’injúries i calumnies contra el secretari d’organització del PSC, José Zaragoza, i una demanda civil per intromissió al dret a l’honor contra ell i contra el PSC, partit del qual soc càrrec electe a l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia i al Consell Comarcal de l’Alt Penedès des 2003 i militant des de fa gairebé 20 anys. El motiu és que el PP considera injuriós el lema de pre-campanya del PSC: “El PP utilitzarà el teu no contra Catalunya”. Tenint en compte que formo part del partit contra el que s’adrecen les querelles del PP i que considero ben encerat el lema, demano que arribat el moment m’inculpin a mi també d’aquests presumptes delictes, alhora que faig una crida pública perquè tothom qui cregui que l’esmentat lema és cert, faci el mateix, amb l’objectiu de posar de manifest la manca de vergonya i el cinisme polític del partit que no ha dubtat ni un segon a pronunciar, entre d’altres moltes, frases tant calumnioses i injurioses com aquestes: “L’Estatut es fruit de la treva d’ETA a Catalunya”. (Mayor Oreja. 24-11-05); “ETA es converteix en el tutor de la reforma de l’Estatut de Catalunya” (Ángel Acebes. 25-11-05). El PP, ha utilitzat o no l’Estatut com arma per generar un clima catalanofòbia? Van o no van contra Catalunya els del Partit Popular? Votar sí a l’Estatut, és dir no a actituds com les del PP! Així de senzill!
20.5.06
A CAROD SE LI HA ANAT LA PINÇA (Nota d'urgència)
A Carod se li ha anat la pinça. Definitivament. "Que mala es la envidia y el fracaso", que diria la meva mare.
Just el dia que "El Periódico" publica un enquesta que posa de manifest que el 40% dels votants d'ERC votaran sí a l'Estatut, el seu líder (encara!!!) s'ha fumat alguna cosa més que un Ducados (i està fotut del cor) i, ara, planteja que el referèndum que li cal a Catalunya és el de la independència, com el de Montenegro.
El tema no deixaria de tenir gràcia sinó fos perquè fa tant sols un mes, Carod era l'abanderat del SÍ a l'Estatut dins del seu partit, del mateix estatut que després que les "bases" diguessin NO, es va convertir en "una presa de pèl".
Carod s'ha convertit en un esperpent, en un dirigent sense futur, en un paio sense cap altra convicció que la defensa de la seva cadira. Si us plau, "bases d'ERC", feu 12 assemblees territorials i diueu NO a la candidatura de Carod. Us fareu un favor a vosaltres, un altre al Puigcercós i, sobretot, un gran favor a Catalunya.
Just el dia que "El Periódico" publica un enquesta que posa de manifest que el 40% dels votants d'ERC votaran sí a l'Estatut, el seu líder (encara!!!) s'ha fumat alguna cosa més que un Ducados (i està fotut del cor) i, ara, planteja que el referèndum que li cal a Catalunya és el de la independència, com el de Montenegro.
El tema no deixaria de tenir gràcia sinó fos perquè fa tant sols un mes, Carod era l'abanderat del SÍ a l'Estatut dins del seu partit, del mateix estatut que després que les "bases" diguessin NO, es va convertir en "una presa de pèl".
Carod s'ha convertit en un esperpent, en un dirigent sense futur, en un paio sense cap altra convicció que la defensa de la seva cadira. Si us plau, "bases d'ERC", feu 12 assemblees territorials i diueu NO a la candidatura de Carod. Us fareu un favor a vosaltres, un altre al Puigcercós i, sobretot, un gran favor a Catalunya.
13.5.06
L’AUTO-EXPULSIÓ I LA INSOPORTABLE LEVITAT (política) D’ERC.
No seré tant estúpid –ni per descomptat tan sectari- com per afirmar que tota la culpa de la ruptura del govern tripartit ha estat d’ERC. Tots sabem que quan una parella (un trio en aquest cas) es trenca, la culpa –tant negre ella- sempre és compartida i no la vol ningú.
Ara bé, malgrat això sigui cert, també ho és –i molt- que, objectivament, uns tenen més responsabilitat que altres. I, d’això, no només son conscients alguns dirigents d’ERC, sinó que fins i tot ho verbalitzen. És el cas de Joan Puigcercós, secretari general d’ERC, que en un exercici de sinceritat que l’honora (ha iniciat ja el camí d’allunyament definitiu de Carod? Ha començat a arraconar-lo com el moble vell i tronat que alguns consideren ja que és?), ha reconegut, en una entrevista a EFE, que el seu partit té una part important de responsabilitat en el fracàs del govern tripartit i que, malauradament, ERC no havia estat a l’alçada de les expectatives que havia generat.
Efectivament, ERC no ha estat a l’alçada d’allò que, en una democràcia madura, cabria esperar d’un partit de govern, cosa que ha demostrat abastament al llarg d’aquests dos tortuosos anys de govern tripartit, amb episodis com el de Perpinyà o la designació de Vendrell (aquest carter no trucarà dues vegades!) com a Conseller de Governació, entre moltes d’altres.
Al meu entendre, d’una banda les bases [1], amb el seu NO pueril i testosterònic a l’Estatut i, de l’altra, el funambulisme immadur, irresponsable i cínic de la cúpula (van prometre explícitament i públicament que mai votarien contra l’Estatut) [2], han tirat per la borda les il·lusions que milers i milers de ciutadans que, sense ser votants estructurals d’ERC, -alguns ni tant sols els hem votat mai- havíem dipositat una certa confiança en la formació del Carod de després de les eleccions i del Tinell, en un partit que semblava haver-se allunyat de la radicalitat d’altres hores i al que, en conseqüència, se li podia atorgar un paper protagonista en el projecte compartit que tenia com a principal objectiu l’establiment de les bases d’una nova manera de treballar i entendre el país, allunyada del victimisme genètic, la grisor i el caciquisme en que la “nacional-convergència” havia sumit Catalunya durant gairebé un quart de segle. Malauradament, l’ERC que ha dit NO a l’Estatut, s’assembla més a l’Estat Català del Coronel Macià que a l’ERC del President Macià[3], que no se’n sabria avenir si aixequés el cap. I, què se suposa que els dirien Carles Pi i Sunyer i Josep Tarradellas.- segurament els polítics amb major qualitat i professionalitat que mai hagi tingut ERC- a Carod, Puigcercós, Vendrell, Carretero, i a les “bases” del seu partit en una situació com aquesta?
ERC s’ha equivocat! I no tant per dir NO a l’Estatut –que també i molt- sinó més aviat per la manera “funàmbula i nècia” (com el gat de la cançó del mestre Serrat) com ha transitat pel projecte més transcendent que hagi tingut i tindrà aquest país durant els propers vint-i-cinc anys.
ERC, amb el seu “NO” tàctic, ha decidit posar els seus interessos per davant dels de la majoria dels catalans i les catalanes i, també, del d’una bona part (48%) dels electors que els van fer confiança en les passades eleccions. Molts d’ells, hores d’ara, més que estupefactes, es deuen sentir completament traïts pels dirigents d’ERC. I estic convençut que tots han entès perfectament la dolorosa decisió que ha hagut de prendre el President Maragall, el qual, en realitat, no ha fet sinó signar l’auto-expulsió que ERC demanava a crits des de feia ja uns dies. Si se’m permet, el que ha fet fora del govern a ERC és la seva “insuportable levitat” política, o, si es prefereix d’una altra manera, el fet de no tenir ni punyetera idea de què volen ser quan siguin grans, més enllà, és clar, d’independents d’Espanya.
Ara, ERC, des de fora del Govern de Catalunya, haurà d’afrontar les seves responsabilitats davant del país i, sobretot, davant dels seus electors, bona part dels quals no comparteixen la imposició de les bases. ERC dirà no a millores importants pels catalans i les catalanes; ERC dirà no a un finançament que, si bé no es el que necessitaríem, és molt més que el que ara tenim, entre d’altres moltes coses. ERC, amb el seu NO –tot i que a l’altra extrem del NO del PP- està alimentant l’estratègia de la dreta a la que no ha deixat de combatre durant tota la seva història.
Catalunya s’hi juga molt! La immensa majoria de catalans i catalanes ho saben. I així ho demostrarem el proper 18 de juny anant a votar SI a l’Estatut del nostre país.
Notes
[1] Un miler de militants van ser els que van imposar el NO a la direcció en les 12 assemblees territorials informatives, cosa que malgrat s’hagi volgut vestir com un exercici de democràcia, no es altra cosa que simple assemblearisme autoritari i demagògic.
[2] “El no al referèndum de l’Estatut serà patrimoni exclusiu del Partit Popular” (Josep Lluís Cardod Rovira. 23 d’abril de 2006). “Serà l’espanyolisme intransigent el qui votarà no a l’Estatut”. (Josep Lluís Carod Rovira. 24 d’abril de 2006). “ERC escollirà una tercera via allunyada del sí del PSC, CiU i ICV i el no del Partit Popular, el qual vol instrumentalitzar el referèndum per anar contra Catalunya”. (Joan Puigcercós. 14 d’abril de 2006). “Em serà molt difícil dir-li a la societat catalana: poble de Catalunya, aneu a votar no”. (Josep Lluís Carod Rovira. 3 de març de 2006.). “Ningú a ERC s’imagina fent campanya pel no, començant pel seu president. El referèndum es presentarà d’una forma molt plebiscitària en el sentit que no serà tant sí o no, sinó sí o no a Catalunya i aquí, doncs difícilment ERC es trobarà a les files del no”. (Josep Lluís Carod Rovira. 22 de març de 2006.). “ERC actuarà amb responsabilitat política i patriotisme (...) i de cap manera farà front comú amb qui no ha de fer-ho” (Josep Lluís Carod Rovira. 22 de març de 2006.). “ERC no obstaculitzarà que Catalunya passi de viure en un pis de 40 metres quadrats a un de 50, malgrat necessitem un de 100 metres” (Josep Lluís Carod Rovira. 18 d’abril de 2006).
[3] Entre els anys 1918 i 1919 intenta llençar un programa d’acció nacionalista i social de caire radical, oferint una alternativa a la Lliga Regionalista, programa del que, més tard, sorgí la Federació Democràtica Nacionalista (gener - febrer del 1919). En no ser acceptada la seva proposició de crear un Estat Català, se’n deslligà i es dedicà a organitzar un nou moviment, destinat a agrupar el catalanisme radical (Estat Català). S’exilià a França després del cop d’estat del general Primo de Rivera. Emprengué la recerca de diners per a la compra d’armes destinades a la insurrecció per a l’alliberament de Catalunya, especialment a Amèrica; en nom del govern provisional de Catalunya, avalà l’Emprèstit Pau Claris (abril del 1925). Després d’un fracassat viatge a Moscou per demanar ajuda a les autoritats comunistes, es decidí a comptar només amb les seves forces i organitzà directament una incursió armada a Catalunya. Avortat el complot de Prats de Molló, Macià fou detingut i obligat a passar a Bèlgica. Després de residir uns quants mesos a Brussel·les, entrà clandestinament a l’Argentina i hi residí més de mig any. A l’Havana fundà el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya del qual fou president i aprovà la constitució d’una futura República Catalana (setembre - octubre del 1928). Caiguda la dictadura del general Primo de Rivera (gener del 1930), Macià retornà a Catalunya finalment el 22 de febrer de 1931.
Ara bé, malgrat això sigui cert, també ho és –i molt- que, objectivament, uns tenen més responsabilitat que altres. I, d’això, no només son conscients alguns dirigents d’ERC, sinó que fins i tot ho verbalitzen. És el cas de Joan Puigcercós, secretari general d’ERC, que en un exercici de sinceritat que l’honora (ha iniciat ja el camí d’allunyament definitiu de Carod? Ha començat a arraconar-lo com el moble vell i tronat que alguns consideren ja que és?), ha reconegut, en una entrevista a EFE, que el seu partit té una part important de responsabilitat en el fracàs del govern tripartit i que, malauradament, ERC no havia estat a l’alçada de les expectatives que havia generat.
Efectivament, ERC no ha estat a l’alçada d’allò que, en una democràcia madura, cabria esperar d’un partit de govern, cosa que ha demostrat abastament al llarg d’aquests dos tortuosos anys de govern tripartit, amb episodis com el de Perpinyà o la designació de Vendrell (aquest carter no trucarà dues vegades!) com a Conseller de Governació, entre moltes d’altres.
Al meu entendre, d’una banda les bases [1], amb el seu NO pueril i testosterònic a l’Estatut i, de l’altra, el funambulisme immadur, irresponsable i cínic de la cúpula (van prometre explícitament i públicament que mai votarien contra l’Estatut) [2], han tirat per la borda les il·lusions que milers i milers de ciutadans que, sense ser votants estructurals d’ERC, -alguns ni tant sols els hem votat mai- havíem dipositat una certa confiança en la formació del Carod de després de les eleccions i del Tinell, en un partit que semblava haver-se allunyat de la radicalitat d’altres hores i al que, en conseqüència, se li podia atorgar un paper protagonista en el projecte compartit que tenia com a principal objectiu l’establiment de les bases d’una nova manera de treballar i entendre el país, allunyada del victimisme genètic, la grisor i el caciquisme en que la “nacional-convergència” havia sumit Catalunya durant gairebé un quart de segle. Malauradament, l’ERC que ha dit NO a l’Estatut, s’assembla més a l’Estat Català del Coronel Macià que a l’ERC del President Macià[3], que no se’n sabria avenir si aixequés el cap. I, què se suposa que els dirien Carles Pi i Sunyer i Josep Tarradellas.- segurament els polítics amb major qualitat i professionalitat que mai hagi tingut ERC- a Carod, Puigcercós, Vendrell, Carretero, i a les “bases” del seu partit en una situació com aquesta?
ERC s’ha equivocat! I no tant per dir NO a l’Estatut –que també i molt- sinó més aviat per la manera “funàmbula i nècia” (com el gat de la cançó del mestre Serrat) com ha transitat pel projecte més transcendent que hagi tingut i tindrà aquest país durant els propers vint-i-cinc anys.
ERC, amb el seu “NO” tàctic, ha decidit posar els seus interessos per davant dels de la majoria dels catalans i les catalanes i, també, del d’una bona part (48%) dels electors que els van fer confiança en les passades eleccions. Molts d’ells, hores d’ara, més que estupefactes, es deuen sentir completament traïts pels dirigents d’ERC. I estic convençut que tots han entès perfectament la dolorosa decisió que ha hagut de prendre el President Maragall, el qual, en realitat, no ha fet sinó signar l’auto-expulsió que ERC demanava a crits des de feia ja uns dies. Si se’m permet, el que ha fet fora del govern a ERC és la seva “insuportable levitat” política, o, si es prefereix d’una altra manera, el fet de no tenir ni punyetera idea de què volen ser quan siguin grans, més enllà, és clar, d’independents d’Espanya.
Ara, ERC, des de fora del Govern de Catalunya, haurà d’afrontar les seves responsabilitats davant del país i, sobretot, davant dels seus electors, bona part dels quals no comparteixen la imposició de les bases. ERC dirà no a millores importants pels catalans i les catalanes; ERC dirà no a un finançament que, si bé no es el que necessitaríem, és molt més que el que ara tenim, entre d’altres moltes coses. ERC, amb el seu NO –tot i que a l’altra extrem del NO del PP- està alimentant l’estratègia de la dreta a la que no ha deixat de combatre durant tota la seva història.
Catalunya s’hi juga molt! La immensa majoria de catalans i catalanes ho saben. I així ho demostrarem el proper 18 de juny anant a votar SI a l’Estatut del nostre país.
Notes
[1] Un miler de militants van ser els que van imposar el NO a la direcció en les 12 assemblees territorials informatives, cosa que malgrat s’hagi volgut vestir com un exercici de democràcia, no es altra cosa que simple assemblearisme autoritari i demagògic.
[2] “El no al referèndum de l’Estatut serà patrimoni exclusiu del Partit Popular” (Josep Lluís Cardod Rovira. 23 d’abril de 2006). “Serà l’espanyolisme intransigent el qui votarà no a l’Estatut”. (Josep Lluís Carod Rovira. 24 d’abril de 2006). “ERC escollirà una tercera via allunyada del sí del PSC, CiU i ICV i el no del Partit Popular, el qual vol instrumentalitzar el referèndum per anar contra Catalunya”. (Joan Puigcercós. 14 d’abril de 2006). “Em serà molt difícil dir-li a la societat catalana: poble de Catalunya, aneu a votar no”. (Josep Lluís Carod Rovira. 3 de març de 2006.). “Ningú a ERC s’imagina fent campanya pel no, començant pel seu president. El referèndum es presentarà d’una forma molt plebiscitària en el sentit que no serà tant sí o no, sinó sí o no a Catalunya i aquí, doncs difícilment ERC es trobarà a les files del no”. (Josep Lluís Carod Rovira. 22 de març de 2006.). “ERC actuarà amb responsabilitat política i patriotisme (...) i de cap manera farà front comú amb qui no ha de fer-ho” (Josep Lluís Carod Rovira. 22 de març de 2006.). “ERC no obstaculitzarà que Catalunya passi de viure en un pis de 40 metres quadrats a un de 50, malgrat necessitem un de 100 metres” (Josep Lluís Carod Rovira. 18 d’abril de 2006).
[3] Entre els anys 1918 i 1919 intenta llençar un programa d’acció nacionalista i social de caire radical, oferint una alternativa a la Lliga Regionalista, programa del que, més tard, sorgí la Federació Democràtica Nacionalista (gener - febrer del 1919). En no ser acceptada la seva proposició de crear un Estat Català, se’n deslligà i es dedicà a organitzar un nou moviment, destinat a agrupar el catalanisme radical (Estat Català). S’exilià a França després del cop d’estat del general Primo de Rivera. Emprengué la recerca de diners per a la compra d’armes destinades a la insurrecció per a l’alliberament de Catalunya, especialment a Amèrica; en nom del govern provisional de Catalunya, avalà l’Emprèstit Pau Claris (abril del 1925). Després d’un fracassat viatge a Moscou per demanar ajuda a les autoritats comunistes, es decidí a comptar només amb les seves forces i organitzà directament una incursió armada a Catalunya. Avortat el complot de Prats de Molló, Macià fou detingut i obligat a passar a Bèlgica. Després de residir uns quants mesos a Brussel·les, entrà clandestinament a l’Argentina i hi residí més de mig any. A l’Havana fundà el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya del qual fou president i aprovà la constitució d’una futura República Catalana (setembre - octubre del 1928). Caiguda la dictadura del general Primo de Rivera (gener del 1930), Macià retornà a Catalunya finalment el 22 de febrer de 1931.
2.5.06
LA EXTRAORDINÀRIA MALA SALUT DE FERRO DEL GOVERN DE CATALUNYA.
Gener de 2004. Es coneixen les trobades de Carod-Rovira amb membres d’ETA a Perpinyà. Un mes després la banda terrorista declara de manera unilateral una treva a Catalunya, la qual es interpretada pels sectors de la dreta espanyola i els mitjans afins com a conseqüència de la reunió de Carod amb la banda. Carod-Rovira es veu obligat a dimitir com a Conseller Primer.
Novembre - desembre de 2004. Arrel que la Federació Internacional de Patinatge denegués el reconeixement internacional de la selecció catalana d’hoquei patins, Carod es pronuncia contra la Candidatura Olímpica de Madrid 2012. “A partir d’ara –va dir- ens resultaria totalment incomprensible que algú des de Catalunya pogués recolzar aquesta candidatura”. La dreta i els mitjans de comunicació afins inicien una campanya de boicot contra els productes catalans i molt especialment contra el cava. Carod es veu obligat a rectificar per no perjudicar els elaboradors que estan en plena campanya de Nadal.
25 de maig de 2004. Dimiteix el Secretari de Comunicació de la Generalitat, Miquel Sellarès arrel de l’afer dels informes sobre els mitjans de comunicació, conegut el 5 març d’aquell mateix any. El dimissionari era càrrec de confiança d’ERC.
27 de gener de 2005. S’esfondra un bloc de pisos al barri del Carmel de Barcelona a causa d’unes obres en un túnel de l’ampliació de la línia 5 del metro.
24 de febrer de 2004. Durant el ple especial sobre l’esfondrament del Carmel, celebrat el 24 de febrer, el president Maragall va al·ludir al suposat cobrament d’un 3% de comissió en l’obra pública per part dels governs de CiU. El líder de l’oposició, Artur Mas, amenaça amb boicotejar la reforma de l’estatut. La tempesta política va durar més d’un mes.
20 de Maig de 2005. En un moment distès d’un viatge oficial a Israel, mentre passejaven per una de les zones turístiques i comercials de Jerusalem, el President Maragall li fa una fotografia a Carod amb una corona espines. En aquell mercat, les esmentades corones es venen com a record als milers de turistes que visiten la ciutat cada any. La premsa afí a la dreta i l’església fa gairebé una qüestió d’estat d’una autèntica estupidesa, com textualment fa van definir els seus protagonistes.
Octubre de 2005. El President Maragall no pot portar a terme una remodelació del govern perquè els partits que el formen s’hi neguen. El President, finalment, accepta no retocar l’executiu fins després del referèndum de l’estatut.
21 de gener de 2006. El President Zapatero i Artur Mas (CiU) arriben a un acord global sobre l’estatut, el qual tanquen de matinada al Palau de la Moncloa. La posterior fotografia de l’acord provoca la indignació d’ERC i és a partir d’aquí que inicien el seu allunyament de la postura favorable a l’estatut que defensa el govern de Catalunya, del qual en formen part. El 31 de març de 2006, ERC vota NO a l’Estatut al Congrés dels Diputats. A finals d’abril anuncien “el vot nul preferent”, legitimant “el vot en blanc o negatiu”.
25 de març de 2006. El diari “El País” publica que el Secretari General de la Conselleria Primera i Secretari d’organització i Finances d’ERC, Xavier Vendrell, ha enviat cartes a treballadors de la Generalitat –càrrecs de confiança i personal dels departaments que regeixen- exigint-los el pagament d’una quota si volen mantenir el seu lloc de treball.
21 d’abril de 2006. El President Maragall decideix emprendre abans de temps la remodelació anunciada a l’octubre i canvia un terç del seu govern. A instàncies d’ERC, nomena Xavier Vendrell nou Conseller de Governació en substitució de Joan Carretero.
No seré jo qui negui la immensa capacitat d’autolesionar-se que ha demostrat tenir el govern de Catalunya des de la signatura del Pacte del Tinell (14 de desembre de 2003) fins avui. Ara bé, no em negaran que infinita i certament prodigiosa es també la capacitat de curació que ha exhibit al llarg d’aquests dos anys i quatre mesos. La mala salut de ferro del govern del President Maragall es envejable!
Així doncs, es pot definir com a “feble” un executiu que ha sobreviscut tant als cops baixos provinents de l’oposició convergent i popular, com als seus propis errors ? No! Jo crec que feble no un adjectiu que defineixi l’actual govern de Catalunya.
Com tots els governs, el del President Maragall ha comès errors. I és clar que sí! Però, malgrat el soroll, l’activitat que ha desenvolupat aquest govern és certament notable: llei de barris, pacte nacional per l’educació, pacte per a la competitivitat, aprovació d’una trentena de lleis entre les que figuren la d’adopció per parelles homosexuals, ampliació de les places de llar d’infants, ampliació de les plantilles de metges i personal sanitari per a centres d’atenció primària i hospitals, disseny del pla d’infraestructures, Pla Natura 2000 per a la protecció d’espais naturals, Pla de preservació del litoral, etc.
L’omnímode President Pujol, els seus governs i els mitjans de comunicació que controlava, es van inventar i van promoure allò de l’oasi català, que no era sinó un eufemisme per amagar una concepció tancada, unívoca, opaca i endogàmica d’entendre i exercir el poder. I ara, als ciutadans i a les ciutadanes, després de 23 anys, ens resulta complicat –i perquè no dir-ho, incòmode- sortir d’aquella faula que ja havíem incorporat a la nostra vida quotidiana. Allò era, sobretot cap al final, un autèntic engany! Al tripartit doncs, entre d’altres coses, li devem que ens hagi retornat a la vida real: polièdrica, diversa, dialogada, discutida, plural, debatuda... No ho dic en conya, ni amb cap ironia! Entre un oasi fals i la vida real, aquesta és la que jo trio, per convulsa i complexa que pugui arribar a ser. El soroll d’aquests dos anys de govern, els errors, les tensions que s’han viscut dins del govern és el preu que calia pagar si el que realment es volia era abandonar la via morta en que ens havia posat el pujolisme.
CiU, des del primer dia, va ser conscient que si no aconseguien tombar aviat el govern, aquest, malgrat tot, s’acabaria consolidant i constituint una aliança estratègica molt difícil de trencar. CiU sap que la magnífica mala salut de ferro del govern del President Maragall és sinònim de llarga convalescència de la coalició nacionalista i precisament per això es mostren tant i tant nerviosos; per això precisament han intentat, des del primer moment, menystenir el President i fer aparèixer el govern com feble i inepte.
El govern, però, es consolida. Aquesta es la millor noticia per Catalunya i la pitjor noticia pels qui encara ara consideren el govern de Catalunya poc menys que com el seu particular coto. Que s’adonen d’aquest fet es evident, doncs, contràriament, no estarien fent córrer la faula que el futur polític de Catalunya passa per la sociovergència!
(Continuarà amb l’article “Sociovergència? No gràcies!!)
Novembre - desembre de 2004. Arrel que la Federació Internacional de Patinatge denegués el reconeixement internacional de la selecció catalana d’hoquei patins, Carod es pronuncia contra la Candidatura Olímpica de Madrid 2012. “A partir d’ara –va dir- ens resultaria totalment incomprensible que algú des de Catalunya pogués recolzar aquesta candidatura”. La dreta i els mitjans de comunicació afins inicien una campanya de boicot contra els productes catalans i molt especialment contra el cava. Carod es veu obligat a rectificar per no perjudicar els elaboradors que estan en plena campanya de Nadal.
25 de maig de 2004. Dimiteix el Secretari de Comunicació de la Generalitat, Miquel Sellarès arrel de l’afer dels informes sobre els mitjans de comunicació, conegut el 5 març d’aquell mateix any. El dimissionari era càrrec de confiança d’ERC.
27 de gener de 2005. S’esfondra un bloc de pisos al barri del Carmel de Barcelona a causa d’unes obres en un túnel de l’ampliació de la línia 5 del metro.
24 de febrer de 2004. Durant el ple especial sobre l’esfondrament del Carmel, celebrat el 24 de febrer, el president Maragall va al·ludir al suposat cobrament d’un 3% de comissió en l’obra pública per part dels governs de CiU. El líder de l’oposició, Artur Mas, amenaça amb boicotejar la reforma de l’estatut. La tempesta política va durar més d’un mes.
20 de Maig de 2005. En un moment distès d’un viatge oficial a Israel, mentre passejaven per una de les zones turístiques i comercials de Jerusalem, el President Maragall li fa una fotografia a Carod amb una corona espines. En aquell mercat, les esmentades corones es venen com a record als milers de turistes que visiten la ciutat cada any. La premsa afí a la dreta i l’església fa gairebé una qüestió d’estat d’una autèntica estupidesa, com textualment fa van definir els seus protagonistes.
Octubre de 2005. El President Maragall no pot portar a terme una remodelació del govern perquè els partits que el formen s’hi neguen. El President, finalment, accepta no retocar l’executiu fins després del referèndum de l’estatut.
21 de gener de 2006. El President Zapatero i Artur Mas (CiU) arriben a un acord global sobre l’estatut, el qual tanquen de matinada al Palau de la Moncloa. La posterior fotografia de l’acord provoca la indignació d’ERC i és a partir d’aquí que inicien el seu allunyament de la postura favorable a l’estatut que defensa el govern de Catalunya, del qual en formen part. El 31 de març de 2006, ERC vota NO a l’Estatut al Congrés dels Diputats. A finals d’abril anuncien “el vot nul preferent”, legitimant “el vot en blanc o negatiu”.
25 de març de 2006. El diari “El País” publica que el Secretari General de la Conselleria Primera i Secretari d’organització i Finances d’ERC, Xavier Vendrell, ha enviat cartes a treballadors de la Generalitat –càrrecs de confiança i personal dels departaments que regeixen- exigint-los el pagament d’una quota si volen mantenir el seu lloc de treball.
21 d’abril de 2006. El President Maragall decideix emprendre abans de temps la remodelació anunciada a l’octubre i canvia un terç del seu govern. A instàncies d’ERC, nomena Xavier Vendrell nou Conseller de Governació en substitució de Joan Carretero.
No seré jo qui negui la immensa capacitat d’autolesionar-se que ha demostrat tenir el govern de Catalunya des de la signatura del Pacte del Tinell (14 de desembre de 2003) fins avui. Ara bé, no em negaran que infinita i certament prodigiosa es també la capacitat de curació que ha exhibit al llarg d’aquests dos anys i quatre mesos. La mala salut de ferro del govern del President Maragall es envejable!
Així doncs, es pot definir com a “feble” un executiu que ha sobreviscut tant als cops baixos provinents de l’oposició convergent i popular, com als seus propis errors ? No! Jo crec que feble no un adjectiu que defineixi l’actual govern de Catalunya.
Com tots els governs, el del President Maragall ha comès errors. I és clar que sí! Però, malgrat el soroll, l’activitat que ha desenvolupat aquest govern és certament notable: llei de barris, pacte nacional per l’educació, pacte per a la competitivitat, aprovació d’una trentena de lleis entre les que figuren la d’adopció per parelles homosexuals, ampliació de les places de llar d’infants, ampliació de les plantilles de metges i personal sanitari per a centres d’atenció primària i hospitals, disseny del pla d’infraestructures, Pla Natura 2000 per a la protecció d’espais naturals, Pla de preservació del litoral, etc.
L’omnímode President Pujol, els seus governs i els mitjans de comunicació que controlava, es van inventar i van promoure allò de l’oasi català, que no era sinó un eufemisme per amagar una concepció tancada, unívoca, opaca i endogàmica d’entendre i exercir el poder. I ara, als ciutadans i a les ciutadanes, després de 23 anys, ens resulta complicat –i perquè no dir-ho, incòmode- sortir d’aquella faula que ja havíem incorporat a la nostra vida quotidiana. Allò era, sobretot cap al final, un autèntic engany! Al tripartit doncs, entre d’altres coses, li devem que ens hagi retornat a la vida real: polièdrica, diversa, dialogada, discutida, plural, debatuda... No ho dic en conya, ni amb cap ironia! Entre un oasi fals i la vida real, aquesta és la que jo trio, per convulsa i complexa que pugui arribar a ser. El soroll d’aquests dos anys de govern, els errors, les tensions que s’han viscut dins del govern és el preu que calia pagar si el que realment es volia era abandonar la via morta en que ens havia posat el pujolisme.
CiU, des del primer dia, va ser conscient que si no aconseguien tombar aviat el govern, aquest, malgrat tot, s’acabaria consolidant i constituint una aliança estratègica molt difícil de trencar. CiU sap que la magnífica mala salut de ferro del govern del President Maragall és sinònim de llarga convalescència de la coalició nacionalista i precisament per això es mostren tant i tant nerviosos; per això precisament han intentat, des del primer moment, menystenir el President i fer aparèixer el govern com feble i inepte.
El govern, però, es consolida. Aquesta es la millor noticia per Catalunya i la pitjor noticia pels qui encara ara consideren el govern de Catalunya poc menys que com el seu particular coto. Que s’adonen d’aquest fet es evident, doncs, contràriament, no estarien fent córrer la faula que el futur polític de Catalunya passa per la sociovergència!
(Continuarà amb l’article “Sociovergència? No gràcies!!)
1.5.06
ERC I L’ESTATUT: NI SI NI NO, SINÓ TOT EL CONTRARI.
Després de molts anys sense guanyar la lliga, ERC la va guanyar l’any 2003. El premi fou doble: d’una banda la copa, en forma de clau, que el poble de Catalunya li va atorgar a Carod i que aquest s’afanyà a mostrar en públic perquè tothom sabés amb exactitud que malgrat la porta i el pis fos d’altres, la clau la tenia ell. De l’altra, el fet d’haver guanyat la lliga els donava dret a jugar la Champion. I vet aquí que, com qui no vol la casa, va i es planta a la final, que a partit únic, es jugava a Madrid. Havia jugat de conya tant la lligueta prèvia com els setzens, els vuitens i els quarts de final. Però ja a les semifinals, l’equip de Carod i Puigcercós va començar a mostrar símptomes inequívocs de flaquesa. I arriba la gran final. És a partit únic. A cara de gos, amb un rival que si per alguna cosa ha destacat és per saber adaptar-se a qualsevol circumstància del joc amb la única finalitat de mantenir la seva hegemonia.
ERC es plantà a la final confiada de la seva victòria i confiada també que la seva afició entendria que havia arribat l’hora de convertir-se en un equip gran. En un d’aquells equips capaços de marcar una època. Però el rival, expert en esperar la millor ocasió per fer un contraatac, en una jugada aparentment aïllada li fa un gol en el darrer minut, un gol d’aquells inapel·lables, d’aquells que, per molt partit que encara quedi, ja no ets capaç de remuntar. ERC, tot i saber que el temps s’havia acabat, demanava una pròrroga i una altra, com l’Alcoià. L’àrbitre xiula el final i, com sempre passa en aquestes ocasions, mentre els uns s’abracen i es fotografien per a la història, somrients i feliços, els altres s’ofeguen en les seves pròpies llàgrimes maleint els rivals i l’arbitre.
En el camí de tornada, entre sepulcrals silencis i nostrats renecs, els més espavilats s’adonaven ja que aquella clau sense la que poc temps abans no es podia obrir la porta, ja no resultava tant i tant necessària. Havien arribat a l’olimp, i malgrat haver perdut, no tenien cap intenció d’abandonar-lo. Ara però, el més important era reconciliar-se amb l’afició. I què millor per això que una bona ració de paraules gruixudes contra el rival i contra l’àrbitre? Què millor que dir que tot plegat havia estat una autèntica presa de pèl? I a això s’han dedicat fonamentalment ERC des de la foto Mas – Zapatero.
Quina llàstima que ERC, en relació a l’estatut, hagi fet una aposta de pura tàctica electoral, (ja veurem com els hi surt) avantposant els seus interessos als de la immensa majoria de catalans i catalanes! Quina llàstima que torni a ser ERC qui posa el govern tripartit de Catalunya en una posició difícil! Quina llàstima que els dirigents d’ERC no siguin capaços de superar l’anacronisme que suposa avui la cultura assembleària! Quina llàstima que quan semblava haver-li arribat l’hora de convertir-se en un partit madur i amb cultura de govern surti amb aquest galimaties del “vot nul preferent, però legitimant també el vot en blanc i el no”, que més que una posició política, a mi em recorda a aquella antiga i tronada copla que deia alguna cosa així com “ni contigo ni sin ti. Contigo porque me matas, sin ti porque yo me muero”. Quina llàstima!
Després de donar-li moltes voltes, la única cosa positiva que soc capaç d’albirar a tot aquest ridícul espectacle que ens està oferint el tercer partit de l’arc parlamentari català, és que, a partir d’ara, els dirigents d’ERC ja no podran dir mai més que son ells els únics que mantenen la coherència pel que fa la manera d’afrontar els anomenats “grans temes de país”. Ja no podran dir mai més que son els altres els que tenen contradiccions internes.
I és que ERC, en el tema de ‘Estatut, no només és l’únic partit que està clarament dividit i descohesionat,, sinó que, a més, tenen un embolic de consideració profunda. I si no, vegin: qui va començar defensant el SI (Puigcercós) ara defensa el NO, perquè ell es qui domina l’aparell i no es vol allunyar dels qui el van posar on el van posar. Qui deia que NO (Carod) ara, si pogués, votaria que SI, perquè ell, el que realment vol, no per ara sinó per a la propera legislatura, es recuperar el càrrec de Conseller en Cap que una tarda tonta a Perpinyà li va prendre en mala hora. Les enquestes, de la seva banda, diuen que un 45% dels votants (no confondre amb militants) d’ERC diuen que votaran SI. Tot això, sumat al fet que com que com que no s’acaben de fer grans estan constantment mirant què fa el presumpte pare (CiU) -en pla froidià, l’haurien de matar d’una vegada!-, fa que hagin sortit amb aquesta pretesa genialitat del "vot nul preferent, però legitimant també el vot en blanc i el no". Grouxo Marx diria allò de "aquestes son les meves conviccions. I si no t’agraden en tinc unes altres" i a Chiquito de la Calzada només se li acudiria un llarg, interrogatiu i segurament sonor "JOOOORRRRRR??????".
I després tenen els sants bemolls de dir que el President fa “Maragallades”. La “Perpinyanada”, la “Vendrellada” i la “Carreterada”, entre d’altres que no cito perquè no em titllin d’exagerat, deixen el que ells anomenen “Maragallades” del President en poc menys que un joc de nens.
A mi m’entristeix molt veure que un partit que avui està al govern de Catalunya, que una formació amb tanta, -i tant intensa- tradició de lluita per la democràcia i la llibertat, com sens dubte és ERC, que tant ha treballat per legitimar la seva opció política a través de les urnes, demani el “vot nul”, el no vot en definitiva. Soc dels que crec que això es una autèntic contrasentit democràtic, que difícilment es pot permetre un partit que exerceix altes i importants responsabilitats de govern en aquest moment. ERC, amb aquesta actitud pueril, no només està debilitant el govern de Catalunya i la seva principal institució –cosa per la que més d’hora que tard haurà de pagar la factura que tot això suposa- sinó que està debilitant el país. Mentre alguns dins del tripartit es deuen preguntar allò de "perquè vull enemics si ja tinc socis de govern"?, a CiU i el PP, es freguen les mans.
Els dirigents d’ERC diuen ara que ells no s’han mogut d’allò que es va acordar al Parlament de Catalunya el 30 de setembre i que son els altres els que s’han venut per un plat de llenties. Què curiós –i fals- resulta aquest argument, doncs si aquesta hagués estat d’entrada la posició d’ERC (defensar íntegre l’acord del Parlament), perquè en finalitzar la històrica sessió del dia 30 de setembre tots els líders polítics –inclòs Carod- van dir que ara començava el període de negociació amb Madrid? Si ERC sempre ha estat en la posició de defensar l’acord del Parlament, perquè tanta negociació? Per què tants intents d’arribar a acords amb el PSOE? Dient que la única cosa que estaven disposats a acceptar era l’acord del 30 de setembre, n’hi havia ben bé prou!!!
Què passarà, em pregunto, si, sumats, els vots nuls, blancs i negatius s’acosten als vots afirmatius? Com es distingiran els vots negatius del PP dels de la JERC i el sector Carretero, entre d’altres famílies d’ERC? Quin favor no li haurà fet ERC al PP i a tots aquells que de paraula i obra insulten diàriament Catalunya!
Sabeu què? Estic pensant que ERC, més que ningú, confia –i molt- en la mala salut de ferro del govern tripartit, perquè sinó, res de tot això no s’explica!
ERC es plantà a la final confiada de la seva victòria i confiada també que la seva afició entendria que havia arribat l’hora de convertir-se en un equip gran. En un d’aquells equips capaços de marcar una època. Però el rival, expert en esperar la millor ocasió per fer un contraatac, en una jugada aparentment aïllada li fa un gol en el darrer minut, un gol d’aquells inapel·lables, d’aquells que, per molt partit que encara quedi, ja no ets capaç de remuntar. ERC, tot i saber que el temps s’havia acabat, demanava una pròrroga i una altra, com l’Alcoià. L’àrbitre xiula el final i, com sempre passa en aquestes ocasions, mentre els uns s’abracen i es fotografien per a la història, somrients i feliços, els altres s’ofeguen en les seves pròpies llàgrimes maleint els rivals i l’arbitre.
En el camí de tornada, entre sepulcrals silencis i nostrats renecs, els més espavilats s’adonaven ja que aquella clau sense la que poc temps abans no es podia obrir la porta, ja no resultava tant i tant necessària. Havien arribat a l’olimp, i malgrat haver perdut, no tenien cap intenció d’abandonar-lo. Ara però, el més important era reconciliar-se amb l’afició. I què millor per això que una bona ració de paraules gruixudes contra el rival i contra l’àrbitre? Què millor que dir que tot plegat havia estat una autèntica presa de pèl? I a això s’han dedicat fonamentalment ERC des de la foto Mas – Zapatero.
Quina llàstima que ERC, en relació a l’estatut, hagi fet una aposta de pura tàctica electoral, (ja veurem com els hi surt) avantposant els seus interessos als de la immensa majoria de catalans i catalanes! Quina llàstima que torni a ser ERC qui posa el govern tripartit de Catalunya en una posició difícil! Quina llàstima que els dirigents d’ERC no siguin capaços de superar l’anacronisme que suposa avui la cultura assembleària! Quina llàstima que quan semblava haver-li arribat l’hora de convertir-se en un partit madur i amb cultura de govern surti amb aquest galimaties del “vot nul preferent, però legitimant també el vot en blanc i el no”, que més que una posició política, a mi em recorda a aquella antiga i tronada copla que deia alguna cosa així com “ni contigo ni sin ti. Contigo porque me matas, sin ti porque yo me muero”. Quina llàstima!
Després de donar-li moltes voltes, la única cosa positiva que soc capaç d’albirar a tot aquest ridícul espectacle que ens està oferint el tercer partit de l’arc parlamentari català, és que, a partir d’ara, els dirigents d’ERC ja no podran dir mai més que son ells els únics que mantenen la coherència pel que fa la manera d’afrontar els anomenats “grans temes de país”. Ja no podran dir mai més que son els altres els que tenen contradiccions internes.
I és que ERC, en el tema de ‘Estatut, no només és l’únic partit que està clarament dividit i descohesionat,, sinó que, a més, tenen un embolic de consideració profunda. I si no, vegin: qui va començar defensant el SI (Puigcercós) ara defensa el NO, perquè ell es qui domina l’aparell i no es vol allunyar dels qui el van posar on el van posar. Qui deia que NO (Carod) ara, si pogués, votaria que SI, perquè ell, el que realment vol, no per ara sinó per a la propera legislatura, es recuperar el càrrec de Conseller en Cap que una tarda tonta a Perpinyà li va prendre en mala hora. Les enquestes, de la seva banda, diuen que un 45% dels votants (no confondre amb militants) d’ERC diuen que votaran SI. Tot això, sumat al fet que com que com que no s’acaben de fer grans estan constantment mirant què fa el presumpte pare (CiU) -en pla froidià, l’haurien de matar d’una vegada!-, fa que hagin sortit amb aquesta pretesa genialitat del "vot nul preferent, però legitimant també el vot en blanc i el no". Grouxo Marx diria allò de "aquestes son les meves conviccions. I si no t’agraden en tinc unes altres" i a Chiquito de la Calzada només se li acudiria un llarg, interrogatiu i segurament sonor "JOOOORRRRRR??????".
I després tenen els sants bemolls de dir que el President fa “Maragallades”. La “Perpinyanada”, la “Vendrellada” i la “Carreterada”, entre d’altres que no cito perquè no em titllin d’exagerat, deixen el que ells anomenen “Maragallades” del President en poc menys que un joc de nens.
A mi m’entristeix molt veure que un partit que avui està al govern de Catalunya, que una formació amb tanta, -i tant intensa- tradició de lluita per la democràcia i la llibertat, com sens dubte és ERC, que tant ha treballat per legitimar la seva opció política a través de les urnes, demani el “vot nul”, el no vot en definitiva. Soc dels que crec que això es una autèntic contrasentit democràtic, que difícilment es pot permetre un partit que exerceix altes i importants responsabilitats de govern en aquest moment. ERC, amb aquesta actitud pueril, no només està debilitant el govern de Catalunya i la seva principal institució –cosa per la que més d’hora que tard haurà de pagar la factura que tot això suposa- sinó que està debilitant el país. Mentre alguns dins del tripartit es deuen preguntar allò de "perquè vull enemics si ja tinc socis de govern"?, a CiU i el PP, es freguen les mans.
Els dirigents d’ERC diuen ara que ells no s’han mogut d’allò que es va acordar al Parlament de Catalunya el 30 de setembre i que son els altres els que s’han venut per un plat de llenties. Què curiós –i fals- resulta aquest argument, doncs si aquesta hagués estat d’entrada la posició d’ERC (defensar íntegre l’acord del Parlament), perquè en finalitzar la històrica sessió del dia 30 de setembre tots els líders polítics –inclòs Carod- van dir que ara començava el període de negociació amb Madrid? Si ERC sempre ha estat en la posició de defensar l’acord del Parlament, perquè tanta negociació? Per què tants intents d’arribar a acords amb el PSOE? Dient que la única cosa que estaven disposats a acceptar era l’acord del 30 de setembre, n’hi havia ben bé prou!!!
Què passarà, em pregunto, si, sumats, els vots nuls, blancs i negatius s’acosten als vots afirmatius? Com es distingiran els vots negatius del PP dels de la JERC i el sector Carretero, entre d’altres famílies d’ERC? Quin favor no li haurà fet ERC al PP i a tots aquells que de paraula i obra insulten diàriament Catalunya!
Sabeu què? Estic pensant que ERC, més que ningú, confia –i molt- en la mala salut de ferro del govern tripartit, perquè sinó, res de tot això no s’explica!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)