A ST SADURNÍ, VOLEM SORTIR DEL RENOI-ISME?

Nota preliminar de l’autor: espero i desitjo que el lector sàpiga disculpar la llibertat que m’he pres de centrar el present article en un mot que, com és obvi, no existeix -“renoi-isme”- amb la qual cosa només he pretès definir l’actitud que denuncio, tot intentant cridar la seva atenció.

L’únic gran èxit de l’aliança estratègica –i pel que sembla estructural- que CiU i ERC van segellar el 1995, -a la que ves a saber per què s’hi va sumar l’any 2003 l’AMI d’Isidor Rando-, ha estat instaurar el “renoi-isme”, actitud que, degudament amplificada en determinats cenacles pels respectius entorns i coadjuvants de “l’establisment”, ha tingut com a objectiu darrer instaurar l’espiral del silenci com a pauta de comportament en la vida política i tal vegada civil de la vila.

Com tothom sap, l’espiral del silenci consisteix en fer créixer una idea fins convertir-la en hegemònica sobre la pèrdua de veu dels qui dissenteixen d’ella. I a St. Sadurní, efectivament, el “renoi, que enrotllats que som” i el “renoi, pel poble hem de treballar plegats i deixar-nos de política i de crítiques”, convenientment pregonat pels prosèlits de l’establishment, s’està convertint –tal vegada per absència d’esperit crític?- en opinió hegemònica. Sostinc doncs, amb l’ànim de sumar adhesions per la reflexió, que la nostra política local porta gairebé una dècada instal·lada en el “renoi-isme”. Això sí que es un triomf polític –sense fer política, és clar- i no la manifestació contra el TGV que, com diu aquell, tal dia farà un any.

El que cerquen els “renoi-ístes” –que com joans, joseps i ases m’hi ha per totes les cases- és convertir en hegemònica l’actitud reverencial cap als “seus”, que òbviament son els realment enrotllats, els autèntics, i els que “treballen pel poble amb abnegada voluntat i sense fer política ni retòriques”, que és el que de veritat compte, renoi! Per a ells som dogmàtics, quan no directament “polítics radicals”, els qui considerem que amb governs sense ideologia i convicció política difícilment es millora com cal la vida de la gent i sobretot la dels qui més ho necessiten.

Si realment volem que a Sant Sadurní alguna cosa canviï en un futur immediat, cal, al meu entendre, que treballem per trencar l’espiral del silenci en que ens volen sumir, doncs és així com aconseguirem canviar l’actual actitud d’inhibició política de “l’establisment” per un model que tingui la convicció política com a pal de paller de les decisions.

Molt em temo però, que si des de l’oposició d’esquerres no fem renéixer l’esperit crític, el “renoi-ísme”, com els gasos, es continuarà expandint per la política local, doncs no trobarà cap altra paret que el contingui. I és que sense confrontació -sense dissidència democràtica respecte d’algunes actuacions- no hi haurà innovació ni progrés de cap mena. Els partits i les institucions públiques tenim la obligació de plantejar solucions als intensos i accelerats canvis que estem vivint a la vila. Jo sostinc que per fer-ho amb certes garanties d’èxit cal que tots plegats abandonem el “renoi-ísme” i comencem a fer política en majúscules. Contràriament, estarem fent un flac favor als ciutadans i també a la democràcia local, doncs la confrontació política, exercida de manera lleial i educada, lluny de ser una xacra es un dels grans aliats de la participació ciutadana i de l’estat de dret.