GESTIONAR SERVEIS O TENIR CURA DE LES ÀNIMES DE LES PERSONES?

Quan les esquerres ens dediquem només a gestionar serveis en comptes de a tenir cura de l’ànima de les persones, generem desesperança entre molts ciutadans i ciutadanes de les classes populars i mitjanes en general i especialment entre els nostres votants, doncs si alguna cosa penso que esperen i reclamen de nosaltres –especialment en temps de crisi econòmica com la que vivim- és precisament aquest valor afegit que secularment ha caracteritzat la nostra acció política.

Si a més d’això –com si no fos poc!- no som capaços de reprogramar els pressupostos públics amb l’objectiu de prioritzar totes aquelles polítiques que evitin que la crisi pugui provocar retrocessos en àmbits com la justícia social i la protecció en sentit ampli i en ares de l’economia, sucumbim a les formes que el neoliberalisme imperant mira d’imposar-nos per tots els mitjans després de l’11S, aleshores, els ciutadans i les ciutadanes ens envien directament al racó de pensar! Així de simple i així de complicat a l’hora.

Què podem fer els socialistes des l’àmbit de l’acció municipal (govern i oposició) i des de les nostres agrupacions i federacions per contribuir a paliar als nostres pobles i ciutats la idea que les esquerres ens hem deixat inocular el virus neoliberal de la gestió asèptica i mancada d’ànima de la “res pública”, la qual cosa ens pot fer aparèixer cada dia més allunyats dels problemes reals de la gent i del nostre propi ideari?

En primer lloc hem d’admetre (ciutadans i administració) que tots plegats hem estirat més el braç que la màniga (els uns exigint i els altres oferint) i que el creixement que podrem tenir en els propers anys pel que fa nous serveis i prestacions, només vindrà donat per l’estalvi que siguem capaços de generar. Tots hem de reduir despeses i això, que a les economies familiars es tradueix en una reducció del nostre nivell de vida, en l’administració local significa aprimar-la. La qüestió és qui l’aprima i per on. Ja sabem per ho fa la dreta, però, i nosaltres, per on volem aprimar l’administració, partint de la base que, com diu Joan Majó, “la millor garantía de preservar l’estat de benestar és no fer-lo créixer per damunt del que és possible”.

En segon lloc hem de confiar molt més en els ciutadans i les ciutadanes, perquè em temo que si no adoptem determinades mesures és senzillament perquè no confiem que les “entenguin” i, en conseqüència, temem ser severament castigats a les urnes, cosa que efectivament sol succeir, no pas quan confiem en ells, sinó més aviat quan no expliquem per què fem les coses (no les coses en sí) o quan les coses que fem no son coherents ni amb allò que s’espera de nosaltres com a partit d’esquerres ni amb el que hem dit que faríem.

En tercer lloc, els hem de dir la veritat sobre la impossibilitat de mantenir determinats serveis i prestacions no essencials al mateix ritme i nivell que fins ara. No és possible que els governs locals no disposin ja d’un finançament adequat a la realitat actual, cosa que cal reclamar amb força i unitat; no és possible que després de 31 anys de democràcia local no hi hagi un marc estable i ben definit de competències locals, les qual hem d’exigir a qui correspongui que consensuï amb el món local.

Però tampoc és possible que els governs locals s’autolimitin una gran part del seu marge d’actuació pressupostària per no prioritzar les polítiques essencials, o dit en d’altres paraules, per no haver tingut gairebé mai durant molts anys un “això no pot ser” per resposta, una actitud que a més de fomentar el paternalisme institucional, ha generat quotes en ocasions alarmants d’exigència insolidària per part d’alguns ciutadans, entitats i col•lectius, que podríem resumir amb el sempitern “jo pago els meus impostos i tinc dret a rebre...”

Penso sincerament que fa massa anys que perseverem en l’error del “cafè per tothom” per no emprenyar ningú, a rebuf del qual permetem que transitin situacions que ratllen el frau social i que generen incomprensió i enuig entre un ampli sector de la població que, pagant també els seus impostos (com tothom!), observa atònit com l’administració no posa al seu abast serveis adequats a les seves necessitats i més o menys concordants amb la transferència que han fet a les arques públiques per a la seva redistribució.

Les classes mitjanes poden desertar dels nostres projectes locals –com han fet en bona part a nivell de Catalunya- si no som capaços d’oferir-los certeses a les seves pors creixents (laborals, educatives, sanitàries, immigració, seguretat, etc), la qual cosa significaria una seriosa dificultat a l’hora de mantenir o assolir alcaldies i governs.


En quart lloc, hem de definir i concretar quins considerem nosaltres que son els “serveis i prestacions essencials a nivell municipal”, doncs donada la situació de crisi econòmica i la creixent sensació de devaluació de les opcions socialdemòcrates en general, -però sobretot les dels qui estan al govern- , aquest és un dels àmbits medul•lars del projecte de futur que em sembla que els ciutadans i les ciutadanes ens demanen a crits que revisem.

Disposar d’un “corpus” unitari que defineixi amb claredat allò que els socialistes considerem “serveis i prestacions essencials”, no només resultaria de gran utilitat perquè les nostres agrupacions el puguin adaptar a les realitats locals a l’hora d’elaborar el programa de govern de les municipals, sinó que generarà un discurs clarament identificable, -tant a nivell social com econòmic- ja sigui a Sant Sadurní d’Anoia, a Sant Pere de Ribes o a Albons.

Sense cap ànim d’entrar ara a concretar allò que al meu entendre serien “serveis i prestacions essencials municipals” avui, sí que m’agradaria posar un exemple que resumeix el que vull expressar.

Si tenim clar que disposar d’un espai públic acurat resulta essencial per fomentar la convivència, la cohesió i la integració, per què no prioritzem les polítiques de manteniment (ans al contrari, les retallem en molts casos!) de la via pública en relació a d’altres, -com per exemple, les festes, la construcció de camps de futbol de gespa artificial o serveis als que només uns pocs hi podran accedir- a la vegada que, paral•lelament endurim les sancions als incívics (fent-ne publicitat de les mateixes!), ja siguin particulars, entitats, associacions, empresaris o botiguers? Sé que és un petit i tal vegada controvertit exemple, però de ben segur que a cada poble en trobaríem uns quants sobre els que debatre obertament si des de la socialdemocràcia local moderna els podem, o no, considerar serveis i prestacions essencials.

En cinquè lloc, hem de ser valents i fer una crida a la responsabilitat social col•lectiva i fins i tot en alguns casos hem d’establir mecanismes perquè aquesta es doni de forma efectiva.

Així, per exemple, penso que cal establir severs mecanismes perquè qualsevol entitat, associació o club que rebi diners públics, resti obligat, no només a justificar-los adequadament, sinó a que els projectes que amb ells desenvolupin tinguin una clara finalitat col•lectiva.

Així mateix, en el cas de les empreses i els establiments comercials de tot tipus, caldria instaurar una mena de “contracte de responsabilitat social col•lectiva”, mitjançant el qual es comprometessin públicament a realitzar, per exemple, accions per la millora de la sostenibilitat, la mobilitat, etc., ja sigui de manera individual i/o conjunta com a gremi, o a participar econòmicament amb accions de millora que tinguin a veure amb l’entorn en que aquestes activitats s’ubiquen. Han de pagar els ajuntaments els llums de Nadal?
Han de pagar els ajuntaments campanyes de promoció de zones comercials urbanes? Tots sabem que molts ho fan!

Més enllà de donar respostes individuals a eventuals situacions de risc que es puguin donar en el nostre entorn –la xarxa social més propera està salvant moltes situacions de precarietat familiar- som també corresponsables del devenir col•lectiu del lloc on vivim o hi tenim el negoci, i els socialistes hem de fer bandera d’això davant els milers i milers de ciutadans que a ben segur ho veuran amb molt bons ulls.

Crec sincerament que el full de ruta que cada agrupació traci per afrontar les municipals del proper 22 de maig, hauria de tenir especialment en compte que els ciutadans i les ciutadanes premiaran aquelles formacions que es presentin a les eleccions amb:

a) un programa de govern solvent, creïble i realitzable, en el que els ciutadans, lluny de veure només “la carta als Reis”, percebi certeses, esperances i expectatives de futur, a l’hora que convenciment i proximitat per poder-les dur a terme amb sensibilitat i màxim consens. Avui, ja no val explicar només el “què farem”, sinó el “per què”, el “com” i el “per a qui”.

b) un líder que parli en primera persona del plural i que s’envoltin de persones solvents, honestes i convençudes de tot el que significa ser servidor públic i amb capacitat per establir ponts i complicitats molt més enllà de les quatre parets del propi partit o del propi ajuntament, arribat el cas.

c) una política d’aliances clara i argumentada que ofereixi la certesa que el vot que molts ciutadans emeten no servirà després per teixir coalicions estranyes.

En definitiva, un relat (ara que tant de moda està aquesta paraula) que ens identifiqui clarament amb el que som, amb els valors i els principis que defensem i que generi un sentiment de pertinença comú i una idea d’interessos i destí compartits; un relat que parli de tenir cura de les ànimes, i no de gestionar serveis!

De tot això és del que a mi em sembla que aniran les eleccions municipals que es celebraran el 22 de maig de 2011. I si no van d’això exactament, segurament serà d’alguna cosa molt semblant.