CONTRA LA CRISIS GENERADA PER LA DRETA, SOLUCIONS D'ESQUERRES

“La falta de acceso a los recursos institucionales conduce a soluciones reactivas: lotes de comida, ayudas para ir tirando.”

El estado de la calle. Joan Subirats. “El País”, de 15 de mayo de 2009.
__________________________________________________________________

El que va començar com una crisi financera provocada per les polítiques neoconservadores, ha passat a ser una crisi econòmica i social en tota regla i, en conseqüència, d’efectes devastadors per els més dèbils de la nostra societat, que ja no són només aquelles persones enquadrades en entorns més o menys marginals o més o menys desestructurals familiarment parlant, sinó que ara, a la legió dels “més dèbils”, cal sumar també a moltes persones que fins ara podíem dir que eren de la “classe mitjana” (entre ells molts autònoms) i que, gairebé de la nit al dia, es veuen sense feina, sense possibilitat de fer front a l’hipoteca o el lloguer i sense cap tipus d’experiència en com gestionar una situació com aquesta. Que l’angoixa –quan no directament la ràbia- s’apoderi d’ells, no pot estranyar ningú i menys als partits d’esquerres que estem al front del govern dels pobles i ciutats.

Que els recursos públics són limitats és una obvietat, i, és precisament per això que l’art de la priorització esdevé en situacions així el bé més preuat si el que realment volem és aplicar solucions d’esquerres a una crisi provocada per la dreta.

Si aquestes “classes mitjanes” que han passat sobtadament a engreixar les files dels més damnificats per la crisi comencen a tenir necessitat d’accedir als recursos institucionals als que es refereix Subirats en el seu article, els poders locals, i més concretament els ajuntaments, hauran de prioritzar entre veure com es formen cues de persones a la porta dels serveis socials o d’ocupació o rebaixar pressupostos en d’altres serveis no essencials.

Si els serveis socials estan saturats, el temps d’espera esdevé etern per la persona que el necessita i l’angoixa augmenta de manera exponencial, la qual cosa provoca que la frustració, quan no la ràbia, es focalitzi també en d’altres àmbits propicis per protestar.

Així, per exemple, si un grup de veïns protesten i es mobilitzen perquè es treguin unes antenes de telefonia mòbil i jo haig d’esperar 20 dies a que em puguin atendre els serveis socials, tot i que una cosa no tingui res a veure amb l’altra, per què no hauria de sumar-me a la protesta d’aquells veïns com a forma indirecta (o no) de protestar per la injusta situació que visc? L’angoixa doncs, pot esdevenir global i ramificar-se i multiplicar-se per tants fronts com la ciutat tingui oberts en aquest moment.

Posar-se al front de les operacions de manera decidida i prioritzar els recursos públics és la única solució que a mi se m’acut per generar tota la confiança que sigui possible entre la gent que més que solucions globals, el que precisa son certeses a les que agafar-se per dissipar l’angoixa que els emmanilla.

Penso que ha arribat el moment d’avaluar de manera molt seriosa si els recursos humans i econòmics de que disposen les ciutats (no només els ajuntaments, doncs aquests són una part d’ella) són suficients i estan degudament estructurats i organitzats per atendre amb qualitat humana, rapidesa, rigor i sensibilitat el creixent nombre de ciutadans que necessiten rebre la solidaritat de la comunitat en el seu conjunt.

L’esquerra no podem de cap manera defugir d’aquest deure ètic, polític i cívic, doncs està precisament en el centre dels valors que defensem. Si la crisi social que pateixen especialment els més dèbils ha estat generada per l’aplicació del fórmules neoconservadores, les solucions per sortir-nos-en s’han d’anar a trobar en el camp de la solidaritat i la justícia social. I no hi ha res més just ni més solidari que la reprogramació dels recursos públics per destinar-los a allò que més es necessita donada la situació.

Crec sincerament que els partits polítics d’esquerres –i més concretament les direccions locals dels mateixos, doncs són aquestes les que millor coneixen la realitat- hem d’obrir un debat que finalitzi en l’establiment d’un marc estratègic d’aplicació per aquells poders locals en que governem.