VISCA LES UTOPIES! VISCA LA INTEL.LIGÈNCIA!

Molt em temo que hi ha qui lluita denonadament amb tots els mitjans al seu abast perquè els qui encara creiem en les utopies, apareixem davant els ciutadans com uns il·lusos, com uns pobres homes i dones als que no cal fer gaire cas, car vivim en un món que mai es farà realitat i, per tant, pel que no val la pena esmerçar esforços, ni polítics, ni intel·lectuals, ni de cap altra mena.

Aquests dies tenim un clar exemple d’això que dic en l’actitud que el PP i els seus corifeus mediàtics estan mantenint en relació a la lluita contra ETA arrel del mortal atemptat perpetrat per la banda terrorista, el passat 30 de desembre, a l’aparcament de la Terminal 4 de l’aeroport de Madrid – Barajas.

La dreta espanyola s’ha mofat aquests dies de la “ingenuïtat de Zapatero” per apostar en el seu dia, de manera inequívoca, per aconseguir la pau, -el final de la violència terrorista etarra-, mitjançant una cosa tant i tant estranya per a ells com és el diàleg.

És a dir, la culpa no és dels etarres, sinó del President Zapatero i del govern socialista per creure i intentar la “utopia de la pau” i per no voler caure en la temible dinàmica dels “vencedors i vençuts”, única via que avui –no pas el 1998 quan amb Aznar a la presidència la dreta va negociar amb ETA- contempla el PP, segons ha manifestat Acebes, el qual, per la raó que sigui –que, francament, m’importa un autèntic rave- anava amb crosses quan ho va dir.

Ves a saber per quin estrany motiu, en sentir les seves paraules i en veure’l “invàlid” m’ha vingut a la memòria l’episodi que el 12 d’octubre de 1936 van protagonitzar el llavors Rector de la Universitat de Salamanca, Miguel de Unamuno i el general Millán Astray –invàlid per a més dades– al paranimf de l’esmentada universitat i que va acabar amb la necròfila frase d’aquest darrer “¡Abajo la inteligencia!” ¡Viva la muerte!”.

Que els moments històrics son diferents és obvi. No estem, afortunadament, a 12 d’octubre de 1936, en plena guerra civil. Ara bé, és gaire diferent el substrat ideològic de la dreta contemporània espanyola a la d’aquell moment? Rotundament no!

Fa 70 anys, els Millán Astray deien el que deien, en el context històric corresponent, amb una finalitat clara i rotunda: “España, antes rota que roja”.

Avui, adaptant el llenguatge als temps i a les circumstàncies, els Acebes, Zaplana, Rajoy, Aznar i Aguirre, entre molts d’altres, diuen el que diuen amb la mateixa finalitat.

Res de diàleg! Res d’utopies! Abajo la inteligencia!!!

Canya al mono fins que canti el wendolin!!! Viva la muerte!!

Morin les utopies –la de la pau, la de la justícia social, la de la solidaritat i també la de fraternitat entre les persones i els pobles- ens diuen indissimuladament gent com Acebes, Zaplana i companyia.

Morin les utopies perquè així aconseguirem l’aniquilació de les esquerres.

Que pretenen? Es evident que el poder perdut! I creuen que la millor manera de recuperar-lo és fent-nos aparèixer com il.lusos davant els ciutadans, com gent de la que no te’n pots refiar perquè no toca de peus a terra.

Doncs be, jo sostinc que les utopies son necessàries, i més encara en els temps polítics que corren, marcats per la desafecció dels ciutadans vers la política. I és en aquest sentit que m’ha semblat esplèndida la reacció del President Zapatero afirmant que es precisament en aquests moments tant durs quan la lluita per la pau té més sentit que mai.

Soc perfectament conscient que la quotidianitat no es pot gestionar des de la utopia. La meva professió m’ho ha ensenyat al llarg d’aquests 20 anys.

Els polítics d’avui hem de saber gestionar, però ja no et pots presentar davant la gent només dient que gestionaràs bé el pressupost o els serveis públics, perquè això es dona per entès ja d’entrada.

Avui, per obtenir la confiança dels ciutadans –o si més no d’una majoria suficient que et permeti governar- cal presentar un projecte més complex, més complet, que al meu entendre té a veure amb la felicitat individual i col·lectiva, amb la felicitat de la gent.

Els ciutadans volen, per damunt de qualsevol altra cosa, ser feliços i que els seus éssers estimats –fills, pares, avis, etc- també ho siguin, i en aquest sentit la política hi té molt a fer, sobretot la política local, doncs és en els nostres pobles i ciutadans on es desenvolupa la vida de la gent, i, en conseqüència, on els ciutadans obtenen majors o menors cotes de felicitat en funció.

Jo crec que això només ho podrem aconseguir gestionant pragmàticament alguns aspectes de la vida quotidiana, però sobretot, dissenyant el futur perseguint determinades utopies.

Hem de dissenyar el futur dels nostres fills sense utopies? L’hem de dissenyar només des de la praxis?

La feina que he fet al llarg de tots aquests anys em demostra que això no és desitjable, sobretot si el que pretenem és dissenyar un futur basat en els valors tradicionals que inspiren el socialisme democràtic, és a dir, la justícia social, la solidaritat, la llibertat i la fraternitat.

Sostinc, en conseqüència, que perseguir la utopia és més necessari que mai precisament perquè proclamar i practicar –des del govern o la oposició- determinats valors és avui més necessari que mai.

Potser no està de moda parlar dels valors. Potser és excessivament arriscat fer una campanya electoral amb els valors socialistes per bandera. Potser el que toca per guanyar les eleccions en aquest poble o en aquella ciutat sigui ressaltar l’obra feta –si estem al govern- o criticar el què s’ha fet i explicar què faríem si els ciutadans ens fan confiança per governar, cas d’estar ara a l’oposició.

Si això és el que cal, fem-ho!!! Però fem-ho sense avergonyir-nos de defensar els valors en què creiem fermament, perquè per molt utòpics que puguin semblar, son el nostre horitzó, el nostre punt de fuga.
Potser –qui ho sap- no hi arribarem mai nosaltres! Però de ben segur que si ara els amaguem, si no els convertim en el centre del nostre relat polític per por d’abandonar no sé sap ben bé quina centralitat, perdrem bous i esquelles, i, el que es pitjor, li estarem fent un flac favor als nostres fills i als nostres nets.

Voleu dir que tenim dret a privar-los, si més no de la possibilitat de conèixer els valors pels que tants i tants homes i dones han lluitat abans que nosaltres?

Voleu dir que no s’avergonyiran de nosaltres si algun dia descobreixen que tenint la possibilitat, no varem fer gaire res per mantenir-los vius i per transmetre’ls? Voleu dir que no li estarem donant la raó als que afirmen que ja no hi ha dretes ni esquerres, que ja no hi ha ideologies, que ja no cal fer política, perquè la política és pura gestió?

Per mi, la política és bàsicament sentiment!! Emoció i sentiment!! Siguem pragmàtics! Sí, siguem-ho! Però sense amagar la utopia!!! Sense abandonar l’emoció, els sentiments i els valors que sempre ens han mogut com a socialistes!!

Així, amb aquest ànim i amb aquests paràmetres, és com crec que cal afrontar les properes eleccions municipals a Sant Sadurní i arreu.

Jo, de la meva banda, tot i que en els propers comicis no formaré part de la candidatura socialista per pròpia voluntat i en conseqüència no esdevindré electe, continuaré lluitant des d’altres àmbits de la vida política i del partit amb la finalitat que les utopies formin sempre part del nostre relat polític diari.

Visca les utopies! Visca la intel·ligència!