UNA PREVISIÓ SOBRE LES ELECCIONS CATALANES. (II)

Sobre l’estat d’ànim del cos electoral.

Quan fa aproximadament dos anys vaig deixar de fumar, després de divuit anys de fer-ho més nits de les que hauria volgut i cada punyeter dia –no respectava ni els refredats ni les festes de guardar- d’immediat em vaig juramentar que faria exercici al menys dos dies per setmana.

La raó d’aquesta promesa, complerta de manera intermitent, no era altra que la por a engreixar-me. Vist amb la perspectiva que m’han donat tots aquests mesos, ara crec que allò era una sobirana estupidesa, sobretot i especialment perquè el risc d’engreixar-me era infinitament més petit i suportable que el de morir-me d’un atac al cor mentre corria, o fins i tot abans de fer-ho, quan pensava en els esbufecs que faria en finalitzar la sessió.

Però malgrat tot, havia de fer-ho, doncs la meva futura qualitat de vida depenia de si feia o no aquest esforç. El tabac, aquesta nociva substància, havia aconseguit que el meu cos tingués por de fer exercici i havia adoptat el sedentarisme com a estadi on instal·lar-se ben còmodament.

Doncs bé, de la mateixa manera que el meu cos s’havia adaptat al sedentarisme, una part del cos electoral català també s’ha instal·lat tradicionalment en la abstenció i en el “això no va amb mi” quan es tracta d’escollir els nostres representants al Parlament de Catalunya i, en conseqüència, de manera indirecta, el President i el govern. Per què ho han vingut fent de manera continuada des de 1980? I, el més important, en quina mesura ho tornaran a fer l’1 de novembre? [1]

El “gran triomf” de la dreta catalana –quin mal que li ha fet però a la democràcia del nostre país- ha estat aconseguir que se la identifiqués unívocament amb Catalunya. CiU = Catalunya. A això han dedicat esforços i ingents quantitats de diners de les arques públiques -mentre han governat- i de “donacions” d’empreses “amigues”, aquelles que els deuen, més que un favor, bona part dels beneficis que han obtingut al llarg de dues dècades llargues.

Aquesta identificació, com ha escrit J.A. González Casanova a El País de 20 de setembre, “va aconseguir disminuir l’interès pel vot autonòmic en uns municipis plens d’immigració espanyola.”

Si a això li afegim que CiU –i també ERC, tot i que en menor mesura- des de 1980 fins avui en cap moment han deixat de fer campanya –bastarda per cert- per intentar fer aparèixer el PSC com a no catalans, titllant-nos de sucursalistes, d’antipatriotes i de botiflers, -això últim van deixar de dir-ho quan Pujol i Roca van fer literalment el ridícul amb la “Operación Reformista”, que després va resultar que ells no havien muntat i que, com sempre, tota la culpa era dels de Madrid, i més concretament del Garrigues Walker-, doncs ja tenim tots els ingredients per acollonir una part del cos electoral amb allò de “o em votes a mi o no ets bon català”; “o em votes a mi, o t’assenyalaran amb el dit pels carrers i places del teu poble”, o el no menys efectiu “si no em votes a mi, al menys no vagis a votar perquè, al capdavall, això no és cosa teva”.

25 anys després, res no ha canviat pel que fa el discurs bastard[2] de CiU, doncs el primer que van fer en saber que Montilla seria el candidat socialista a la Presidència de la Generalitat, fou –com sempre- desenterrar el mesurador de catalanitat, com molt bé ha escrit Joan Ferran en El País de 19 de setembre.

Així, -ara com abans i de fet com sempre- els talibans convergents, encapçalats avui per Mas, Madí, Puig i Pujol Ferrusola, han titllat Montilla de no ser catalanista, de parlar català de Cornellà –que segons sembla per ells no és Catalunya- i no el de Sant Gervasi, que és, segons sembla també, el que ells parlen amb empresaris russos tant i tant modèlics com ho era el tal Javier de la Rosa.

El que realment l’interessa a l’essencialnacionalisme –a CiU- és senzillament que una part del cos electoral –concretament el que vota socialista- sucumbeixi sota l’efecte de l’espiral del silenci que ells, durant tants anys, han anat forjant, insisteixo, de manera completament bastarda, amb la finalitat de mantenir el poder a qualsevol preu.

Per això, entre d’altres coses, no van voler afrontar la redacció d’un nou Estatut durant 23 anys; no han volgut abordar mai la reforma d’una vergonyosa llei electoral que no compleix el precepte bàsic d’una persona un vot, la qual cosa, juntament amb la croada que van amenaçar de muntar quan es va apuntar la possibilitat que els immigrants s’integressin en el cos electoral, diu molt de les pors que en general tenen tots els partits essencialnacionalistes.

Avui, afortunadament, el cos electoral català ja no és ni el dels anys 80 ni el dels 90. Avui, una part important d’aquest cos electoral el formem la generació dels fills d’aquells que, de tants indrets d’Espanya, van arribar a Catalunya els anys 50 i 60.

Els primers tenen fills en edat de votar. Els segons tenim sobre els 40 anys, hem nascut aquí i estimem aquesta terra tant com els de Sant Gervasi. I no només som tant catalans com ells, sinó que tenim la sobirana poca vergonya de no admetre que ningú ens digui el contrari.

L’espiral del silenci que voldria imposar CiU és cosa de societats tancades en sí mateixes. La Catalunya del segle XXI, la que ha crescut amb l’esperit de la Barcelona Olímpica que va somiar i concretar l’alcalde Maragall i la que continuarà creixent amb l’esperit social i nacional que palesa l’Estatut que ha impulsat el President Maragall, és una Catalunya que cada dia té menys pors i menys vergonyes de formar part de realitats més àmplies, de l’Espanya plural i d’una Europa més unida. És una Catalunya sense complexes que, fruit de la globalització, ja no admetrà que ningú atorgui carnets de catalanitat ni de res.

Jo, afortunadament, formo part d’aquesta generació de desvergonyits que gosen dir, sense que necessàriament m’ho preguntin, que soc català per naixement i per devoció, espanyol per història i europeu per desig de futur. I, sabeu, estic convençut que aquest és el sentiment que mou la majoria del cos electoral català.

Altra cosa és com afronta aquestes crucials eleccions, les quals, sens dubte, arriben en un dels moments més moguts de la recent història política, en un ambient enrarit i contaminat per una oposició –CiU- que des del primer dia ha menystingut les institucions que tant diuen estimar i, molt especialment, el President de Catalunya i el Parlament. Aquestes son les actituds que generen distanciament entre el cos electoral i la classe política i això és precisament el que a CiU li ha interessat i li continua interessant.

És contra això que hem de lluitar si volem animar aquells dels nostres que, per la raó que sigui, es volen quedar a casa. A ells i a elles els hem de dir que, ara més que mai, demostrin amb el seu vot que la Catalunya que defensen i estimen és la Catalunya sense complexos, la Catalunya oberta i plural, aquella que té les persones com a principal preocupació i no pas les essències.

Nota final: les eleccions de 1999 i les de 2003 les va guanyar el PSC en nombre de vots amb una participació del 59’20% (la segona més baixa de totes les eleccions celebrades) i del 62’54% respectivament. La participació de 2003 és la tercera més alta de totes les eleccions autonòmiques celebrades des de 1980. Digueu-me agosarat, però que entre 1995 i 2003 s’hagin donat dos dels millors resultats de participació des de 1980, no voldrà dir que, efectivament està canviant la tendència aquella de “això no va amb mi”?


[1] Soc perfectament conscient que dir això és admetre que continuarà succeint.
[2] Per tal que ningú s’ofengui, vegis que la definició que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana dona de l’adjectiu bastard és: “Que és degenerat, adulterat”.