DIMITIREM LES ESQUERRES?

El passat 27 d’octubre de 2005 dos joves francesos de Clichy-sous-Bois, un suburbi de Paris, van morir electrocutats en una estació elèctrica on s’havien amagat perquè els perseguia la policia.

Aquella mateixa nit es van produir els primers enfrontaments entre la policia i grups de joves d’aquest barri de París. L’endemà, el ministre d’Interior francès, Nicolás Sarkozy va dir que la policia no va perseguir els joves morts i que si havien anat fins allà era per un avís de robatori. Sigui com sigui, va dir, a més, que pensava acabar amb la violència urbana i netejar de gentussa els barris marginals, referint-se als joves d’aquelles zones degradades.

Dos dies després es produeix una manifestació. 500 joves marxen silenciosament a Clichy-sous-Bois amb pancartes on es podia llegir: “Morts per res”.

Els altercats no cessen i nit darrera nit els joves dels barris marginats de París i de les principals ciutats franceses cremen cotxes (3.500 en deu dies) i causen danys en escoles, edificis púbics, etc.

Les primeres sentències dels analistes no es fan esperar: “el sistema d’integració francès ha fracassat”. Però la qüestió és: què entenem els occidentals per “integració”? Què entén la dreta per integració? I, sobretot, què entenem les esquerres que és la integració i què fem per potenciar-la? Les ciutats dormitoris transformades en guetos de discriminació i precarietat moral, ètica i econòmica potser?

Sí és això el que, en conjunt, el món occidental hem entès per integració, doncs aleshores sí, el sistema ha fallat de manera estrepitosa.

Avui s’ha posat de manifest a París, a Lille o a Dijon. I demà, si continuem pel mateix camí, també a Milà a Londres, a Amsterdam, a Barcelona, a Madrid i a les nostres respectives ciutats i pobles en major o menor grau.

Perquè això que avui està passant a França no es un fet aïllat que es pugui resoldre amb repressió policial.[1] Ans al contrari. A cada intervenció de la policia, més i més persones marginades els veuran com l’enemic a batre, com el braç armat d’un estat que no els ha tingut en compte, ni a ells ni als seus progenitors.

No! No es un fet aïllat! Demà –o quan sigui- també passarà a casa nostra si no som capaços, sobretot l’esquerra, d’entendre que no podem dimitir del nostre combat, de la nostra principal missió, que no es altra –sempre ho ha estat- que no acceptar com a mal menor ni un sol dels preceptes del neo-liberalisme. Perquè, si bé és cert que la dreta no veu més enllà de la repressió, què hi veiem nosaltres, les esquerres?
I el que és més important: què hi fem des del punt de vista global. Perquè, no ens enganyem, la dimensió real del problema és global i no local, malgrat des d’aquest àmbit es puguin posar en pràctica algunes receptes isolades. Podria ser que l’esquerra, a nivell global, hagi acabat acceptant algunes de les parts essencials del neo-liberalisme econòmic, no pas de manera cojuntural com a camí que pot conduir al poder, sinó de manera estructural? Si així fos el nostre fracàs ideològic seria total i absolut! I jo, senzillament, em nego a creure que així és.

Per què, em pregunto, s’han rebel·lat aquests joves de la manera que ho han fet? Contra qui es rebel·len? Des de la dreta –i també des d’alguns sectors de l’esquerra tèbia- s’ha dit que això passava per la negligència dels pares, l’atur, el fracàs escolar i que la solució passa per reforçar la repressió. I els governs que apliquen polítiques neo-liberals, no han negligit, em pregunto? No son els governs que no han invertit en educació, mediació i convivència els que han convertit en marginals els barris que ara es rebel·len? Crec que, en definitiva, es tracta d’una revolta contra una societat injusta. Una revolta d’aquells que, sistemàticament, s’han vist exclosos del món escolar primer i del món laboral més tard. Adolescents que, senzillament, no creuen en el futur, doncs per a ells no existeix com a referent cert i assolible perquè ningú els ha ensenyat. Per això son capaços de qualsevol cosa. Per això tant els fa cremar un cotxe que una escola. Per a ells té el mateix valor: cap!

Aquests joves son la nostra oportunitat. Son el darrer tren perquè des de l’esquerra mirem de trenar una xarxa ideològica capaç de fer virar el sistema cap a posicions menys tèbies i molt més compromeses social, econòmica i políticament.

Crec que això és exactament el que els marginats ens estan dient: “ara tampoc creiem en vosaltres, gent de l’esquerra, però si no feu alguna cosa ja, us farem tornar de dretes i tot s’haurà acabat: ni llibertat, ni fraternitat, ni solidaritat, ni igualtat. Nosaltres no tenim res a perdre. Vosaltres sí: els vostres valors més preuats i el futur dels vostres fills!”

Que ningú es porti a engany! Aquestes persones marginades son el nostre combat, i, el primer pas per guanyar-lo es lluitar per no sucumbir als cants del neo-liberalisme, tant a nivell global com local.


8 de novembre de 2005.
[1] En el moment d’escriure aquestes ratlles, el govern francès ha donat llibertat als alcaldes per decretar el toc de queda a les seves respectives ciutats.