Davant els congressos de Federació i de les agrupacions locals

POLÍTICA: PERSONES I SENTIMENTS.

La política ha de recuperar la capacitat de vincular persones i sentiments comunitaris. En aquest sentit, resulta molt important que els discursos tinguin ressonàncies de relat, de renovació d’ideals , que no per coneguts han de resultar menys atractius en moments en que la política tendeix a fer-se petita i en ocasions, fins i tot miserable.

El relat, i els discursos que d’ell se’n puguin desprendre, son els que han de forjar complicitats, -tant internes com externes-, i això, en aquests moments de desafecció de la política, em sembla molt més important que forjar fèrries homogeneïtats.

Es quan no hi ha lideratges capaços de generar relats polítics que s’acaba apel.lant a votar en negatiu, és a dir, més “en contra de” que “a favor de”.

Hem de buscar noves formes de fer política i, al meu entendre, aquestes passen per la capacitat que tinguin els líders per transportar missatges i idees, per plantejar projectes de futur a la comunitat, essent el més rellevant, que els missatges, les idees i els valors resultin consistents amb la història, el treball i la mentalitat de la persona que els emet.

Malauradament, nosaltres anem més aviat curts de lideratges i és per això que ens refugiem, de manera a vegades indigna amb els nostres principis, en la “política de la no política”, la principal característica de la qual es la simplicitat de les respostes que ofereix i la poca importància que atorga al principal motor de qualsevol política d’esquerres i més encara socialista, que és generar espais perquè els ciutadans puguin esdevenir una mica més feliços. Ara bé, això serà completament impossible si no som capaços de generar vibracions, si no aconseguim conformar un projecte col.lectiu que transmeti il.lusió.

La funció dels líders del nostre partit, (i ho dic precisament ara, quan estem en període congressual) especialment en moments de desafecció interna i externa vers la política i, en ocasions, vers les polítiques que realitzem des dels poders institucionals que governem, ha de ser, d’una banda, generar relat polític –com he dit abans- i, de l’altra travar complicitats i guanyar-se simpaties més enllà dels cercles més directes.

Com poden els nostres líders aconseguir això? Molt tindrà a veure amb la dita llatina “Labor omnia vincit”, però sobretot, transmeten dignitat i fidelitat a unes idees i a una manera d’entendre la política i les relacions humanes en la que aquesta ineludiblement es basa.

Personalitat, solidesa i consistència: aquestes son, al meu entendre, claus molt més importants que les decisions que es puguin arribar a adoptar per part dels líders. Sense aquestes claus no hi ha relat. Sense relat no hi ha discursos, i sense discursos, no hi ha emocions i sense aquestes, les complicitats resulten impossibles. D’aquí, no ja a la desafecció, sinó a la fractura de militants, simpatitzants i ciutadans en general vers la política i vers els líders que la desenvolupen, hi ha tant sols un petit pas.

Recuperar la política significa recuperar relats i visions. Però també persones que les transmetin, trajectòries vitals que les representin, moviments que les encarnin.

En definitiva, hem d’entendre que no hi haurà transformació social, ni política –ni a la nostra comunitat, ni a la nostra organització política-, si no hi ha transformació personal. Aquest és el repte dels líders i cal que es preparin a fons, no només per poder-lo afrontar, sinó, i sobretot, per poder-lo transmetre a les generacions a venir.