ALGUNS REPTES COL•LECTIUS DE FUTUR (I)

INVERTIR EN LA PREVENCIÓ DELS CONFLICTES.

La conflictivitat és consubstancial al gènere humà. Allà on hi ha persones hi ha conflictes. La qüestió és si aquests son més o menys greus, si es poden o no prevenir o si tenen o no solució possible.

Els conflictes, com és lògic, es donen allà on les persones hem de conviure i molt sovint per problemes aparentment sense importància, però que al cap i a la fi denoten un determinat estat d’ànim i una manera d’entendre i afrontar les relacions humanes.

Un conflicte social, per petit que sembli, és millor encarar-lo amb la màxima celeritat possible a fi i efecte que no vagi a més i acabi deteriorant la cohesió social i la convivència, ja sigui ens els espais públics (carrers i places), les escoles, les escales de veïns o les empreses. Aquestes son, al meu entendre, les tres “E” que caldrà que tinguem en compte si volem garantir la convivència als nostres pobles.

L’increment de la conflictivitat està desbordant tant el sistema judicial com l’administració més clàssica per afrontar conflictes, i també la resta de mecanismes dels que, amb més o menys encert, ens hem anat dotant.

Efectivament, fins fa relativament poc temps, molts d’aquests conflictes eren regulats per institucions com l’església, la família, el jutjat de pau, la policia o el veïnat. No vull dir que alguns d’ells no es resolguin per alguna d’aquestes vies, però sí que em sembla evident que ara, la majoria dels ciutadans i les ciutadanes veuen que és l’administració, i més concretament la local a on han d’acudir.

Aquest fet i el creixent nombre de conflictes que es donen com a conseqüència de la complexitat que suposa la gestió de qualsevol comunitat humana –per petita que sigui-, fa imprescindible que les administracions locals hagin d’invertir en polítiques de prevenció.

Els ajuntaments estan en la primera línia d’aquestes tensions socials com administració de referència i moltes vegades sense les competències i els recursos adients. Els ajuntaments –alguns menys que d’altres- no estan preparats per treballar de manera transversal i això és fonamental per afrontar el repte que suposa la prevenció i/o la resolució de conflictes.

Segurament, l’exercici del poder local es basarà cada vegada més en la concertació, en la capacitat de relació i no en la capacitat d’imposició. De fet, afortunadament, cada vegada més, les imposicions generen reaccions adverses dels ciutadans per oposar-se.

Així mateix, és previsible que els actors social es vagin fragmentant cada dia més com a conseqüència de la diversitat existent, la qual cosa provocarà que no es vegi l’ajuntament com l’únic representant de l’interès general. De fet, ja no ho és ara.

Això, segurament, es podria donar més entre els nouvinguts d’arrels més comunitaristes (musulmans per exemple) o entre comunitats molt tancades com la xinesa. En aquests casos, les esglésies, les ONG o les organitzacions civils, ocuparan un rol de més pes en la resolució dels conflictes.

Les institucions públiques –i més concretament els ajuntaments- perdran protagonisme com a únics referents en la regulació de les tensions socials, la qual cosa no té perquè ser necessàriament dolenta. Ara bé, sí que convindria, i molt, que l’administració local continuï mantenint un paper central en la gestió i la governabilitat dels nostres municipis, un rol catalitzador de les tensions socials que es vagin produint en els espais que tots plegats compartim.

Jo crec que aquest és un dels principal reptes socials que el govern que surti de les urnes haurà d’afrontar els propers anys a Sant Sadurní d’Anoia. No pas perquè el nostre poble sigui conflictiu o aquest i els anterior governs no hagin treballat en aquest sentit, sinó per prevenir els conflictes que les noves realitats ens portaran.

Fins ara, tots els governs municipals han fet el que bonament han pogut en aquest sentit. Ara però, molt em temo que no n’hi haurà prou amb això i que caldrà innovar de valent, caldrà invertir molt més en convivència – també amb seguretat, doncs l’exercici de l’autoritat és necessari en qualsevol comunitat humana- i en readaptar les estructures i el funcionament de l’ajuntament per fer-lo cada dia més transversal.

A mi particularment m’agradaria molt que, sense excepció, tots els partits que es presenten a les eleccions municipals del proper 27 de maig, considerin aquest tema com una prioritat i, així mateix, que una vegada conformat el proper consistori, l’alcalde de la vila –sigui qui sigui- proposi a tots els partits, als agents socials i als ciutadans en general un gran pacte municipal per la convivència i la cohesió social que contingui, no només una declaració d’intencions, sinó, sobretot, un programa d’actuació concret i un compromís detallat de quins recursos econòmics, humans i tècnics es destinaran al llarg de la legislatura per fer-lo possible.