QUÈ VOLS CONFIRMAR UNA NOTICIA? FES UNA INSTÀNCIA!

Un mitjà de comunicació públic –concretament una emissora de ràdio local- informa que l’Ajuntament del poble ha adquirit uns quadres a un artista local per un import total de 4.000€, afegint que, segons han pogut saber, és la primera vegada que aquest fet es produeix durant els successius mandats de l’actual govern, la qual cosa, òbviament, podria suposar un greuge comparatiu respecte altres artistes locals, alguns dels quals declaren públicament que, efectivament, així ho consideren doncs a ells mai els han adquirit cap obra.

El periodista que dona la noticia informa, així mateix, que s’ha posat en contacte amb el govern municipal a fi i efecte que el regidor de cultura, el departament de premsa o qui sigui, corrobori o desmenteixi si efectivament això és o no així.

La resposta que el periodista obté de qui sigui que l’atengués, és que si vol informació sobre aquest tema haurà d’escriure una instància i ja se li contestarà. Increïble, però cert!

Aquesta manera d’actuar, a més de ser absolutament impròpia en democràcia, demostra clarament que la informació que el periodista va donar té molt més que possibilitats de ser completament veraç i posa en evidència una manca de transparència informativa que està lluny, molt lluny, d’allò que tant diuen alguns que defensen.

Si la informació no fos certa, qui sigui que contestés la pregunta del periodista indiscret en qüestió, ho hagués fet amb un clar desmentiment, aportant tot tipus de dades sobre les obres que el Consistori ha adquirit a banda d'aquestes al llarg d’aquests anys, així com els imports de cada una d’elles i els artistes a qui es van comprar.

Però no. La resposta que dona el govern municipal a través de qui sigui que contestés és “fes una instància i ja et contestarem”, periodista tafaner. Patètic! Absolutament grotesc i demencial! Vergonyós! Senzillament una autèntica pressa de pèl que no es pot tolerar de cap manera.

És aquesta la política informativa del govern municipal? Què haguessin fet si en comptes d’una emissora local qui s’hagués interessat per l’afer fos TV3, "El 3 de Vuit" o "La Fura, per exemple? Els haguessin dit “facin una instància que la li contestarem per escrit”? És evident que no! Estem doncs, davant d’un abús de poder? Davant d’una barroeria professional i/o política? Davant d’un intent d’amagar una informació concreta?

És evident que qui va contestar això sabia molt bé que no li passaria absolutament res, doncs, amb certesa, devia tenir instruccions ben precises al respecte de com havia de respondre si algú gosava fer una pregunta tant i tant indiscreta com la que va formular el periodista.

Si no va rebre instruccions de ningú, es podria arribar a concloure que la resposta va ser una iniciativa personal del/a funcionari/a de torn i, francament, això diria molt poc a favor de la seva professionalitat.

En canvi, si va rebre instruccions d’algun responsable polític del govern, aquest, per decència política i ètica, hauria de dir amb claredat, perquè tothom ho sàpiga, si aquesta és una norma general per a tots els mitjans de comunicació que truquen preguntant alguna cosa o no! Hauria de dir clarament si això va ser un error, un excés o les dues coses a l'hora, així com les conseqüències que comportarà per a qui els va cometre, sigui polític o funcionari/a.

És evident també que qui sigui que atengués al periodista sabia que aquest, per dignitat i per ètica professional, mai no faria una instància per preguntar una cosa que té dret a preguntar i respecte la qual, tant ell com els ciutadans, tenen dret a que el govern, en els termes que sigui, respongui sense dilacions innecessàries que no fan sino augmentar la verosimilitud de la noticia.


Si no hi ha instància no hi ha pregunta. Si no hi ha pregunta, no cal respondre res! Què és el màxim que pot passar, que algú gossi trucar individualment per preguntar sobre el tema? Doncs es tira del recurs fàcil: es diu que tot es mentida, que el periodista en qüestió s'ho inventa tot i aquí pau i després glòria!

I vet'ho aquí, pocs dies després d’això, una veïna del poble truca a l’Ajuntament amb la finalitat que li corroboressin o li desmentissin la informació que havia escoltat per la ràdio respecte l'adquisició d'uns quadres a un artitsta local.


La resposta que li donen a la veïna en qüestió és, més o menys la següent: “senyora, aquest noi de la ràdio diu mentides. Aquest noi ni es periodista ni és res. No s’ha de creure el que diuen per la ràdio”.

La senyora -i no és broma- va tenir l'amabilitat i la gran pensada de trucar a la ràdio i, en rigurós directe, va informar al nostrre periodista del que li havien dit a l'Ajuntament, afegint, amb una sinceritat i una valentia que l'honoren, "noi, a l'Ajuntament t'han posat de volta i mitja".

Ell, també en directe, li va dir que sí que era periodista, amb títol i tot.


Per què, em pregunto, no li van demanar a la veïna en qüestió que fes una instància per obtenir resposta a tant indiscreta pregunta, la mateixa, per cert, que havia formulat el periodista dies abans?


Es pot permetre el luxe un/a funcionari/a de contestar això a un ciutadà? Cap funcionari que no se sentís absolutament protegit pel responsable polític de torn ho faria! Cap!

Es pot permetre una administració el luxe que un/a funcionari/a vilipendiï un periodista? Pot un/a funcionari/a mentir sense que la seva actitud tingui conseqüències disciplinàries greus?


I el que és més important, es pot permetre el luxe una institució municipal de tenir un/a funcionari/ que actua d'aquesta manera?

Si és que sí, la culpa no és del/a funcionari/a sinó del govern municipal que li paga el sou amb els diners de tots els ciutadans i les ciutadanes. Si és que no, el responsable de personal ja sap què ha de fer!

Sabeu el més trist de tot? Doncs que el periodista ja no fa el programa perquè, òbivament, es nega a dedicar altruistament i generoament el seu temps en unes condicions com aquestes; es nega a que l'administració -per acció per per omissió- el calumniï i el desprestigiï simplement per haver ofert una informació que no els ha agradat gens i que tal vegada els compromet.


La ràdio en qüestió s'ha quedat sense un periodista i els ciutadans sense un programa informatiu.

No, aquesta no és una història fictícia!

No, no és una història del anys 50!

No, no és una història que hagi succeït en una país bananer sense democràcia ni llibertat de premsa!

Que va! Tot això, els ho asseguro, ha passat molt més a prop, en ple segle XXI i en un poble que viu en democràcia. En un poble on els seus governants s'omplen ampul.losament la boca, dia si i dia també, de ser els més participatius, els més transparents, els més... de tot.

Sabeu el més fotut de tot? Doncs que aquí no passa res. Absolutament res.

D'aquesta manera -pròpia d'una època que ja suposàvem superada pel que fa pràtiques informatives tant barroeres- tant el/la funcionari/a com els responsables polítics que el/la instrueixin i amparen, podran continuar fent, literalment, el que els hi passi per l'arc del triomf.


Els imagino rient, encantats d'haver-se conegut i cofois d'haver fet una jugada mestre i em ve basqueig.

PS. no defalleixis periodista! Si abandones, no només hauran guanyat ells, sinó que la llibertat d'expressió i l'orgull de defensar-la hauran rebut un cop molt dur. No deixis que això passi!