DEMOCRÀCIA vs PRÀCTICA I FOMENT DELS VALORS DEMOCRÀTICS.

Continuo encallat en l’afer del periodista de l’emissora local al que algú de l’entorn del govern municipal li va dir que si volia informació sobre un tema la demanés a través d’una instància.

Superat l’estadi de rebuig estomacal que em va provocar la noticia (veure l’article titulat “Que vols confirmar una noticia? Fes una instància!”), m’interessa ara reflexionar sobre el continent en què es produeix aquest lamentable episodi, el qual, al meu entendre, resulta extraordinàriament il·lustratiu de quin és el concepte que alguns governants tenen d’allò que genèricament anomenem democràcia i el grau de convicció i fermesa amb que abracen, practiquen i fomenten els valors que això comporta.

Sóc del parer que practicar i fomentar permanentment els valors democràtics, -base de l’estat de drets i llibertats en que tenim la sort de viure-, és un deure sagrat de qualsevol polític, sigui quin sigui el seu camp d’acció i sigui quina sigui la responsabilitat que li hagi estat conferida pels ciutadans i les ciutadanes a través de les urnes.

L’electe no es pot quedar, només, en la defensa genèrica de la democràcia perquè, entre d’altres coses, ha estat escollit per practicar i fomentar amb convicció -i vehemència si cal- els valors que la conformen, una responsabilitat que govern i oposició comparteixen de forma idèntica, doncs ambdós son representants dels ciutadans.

Entre aquests valors, -i molt especialment quan hom exerceix el govern-, hi ha el de garantir que tant el conjunt de l’administració, com els mitjans de comunicació públics o privats puguin oferir informació veraç al seus oients, lectors, etc., sobre tot tipus de qüestions municipals d’interès, la qual cosa resulta impossible si la transparència informativa no presideix les relacions entre administració i ciutadà o entre administració i periodista, com em sembla que és el cas.

Estic plenament convençut que la intenció inicial del govern municipal no era ocultar-li res al periodista, perquè sinó, en cap cas li haguessin dit que en 48 hores tindria la informació que havia sol·licitat.

Però el cas és que, en menys de quaranta vuit hores, canvia el capteniment inicial i decideixen, senzillament, posar-li traves d’una manera certament ridícula, la qual cosa demostra quins valors imperen en alguns electes a l’hora d’afrontar amb transparència informativa un afer que intueixen pelut. Una transparència, per cert, de la que s’omplen la boca alguns, -com el 1r. Tinent d’Alcalde, per exemple- però per criticar i desprestigiar el missatger.

Per què el govern prefereix afrontar una denúncia interposada per un ens que depèn de la pròpia administració local -la Ràdio Municipal- davant el Síndic de Greuges i el Col·legi de Periodistes, en comptes de facilitar una simple informació sobre un afer que afirmen que no és veritat, asseveració, per cert, que fan sense aportar ni una sola dada que la demostri?[1]

Per què l’alcalde prefereix recórrer a una trampa dialèctica revestida d’ambigüitat legalista(“És la llei la que diu que per accedir a un document municipal s’ha de complimentar una instància”. El 3 de Vuit de 19.01.07) en comptes de dir obertament quantes obres d’altres artistes locals ha adquirit el govern municipal, els noms i l’import total abonat? [2]

Per què actuen d’aquesta manera si consideren la transparència informativa com un dels valors bàsics que conformen el concepte genèric de democràcia? O és que en el fons del fons no ho creuen ben bé així quan es tracta d'afers peluts?

El continent en el que es produeix aquest lamentable episodi és en el sí d’un govern en que, alguns membres destacats del mateix, potser per genètica històrica i potser sense poder-ho evitar, son encara captius –tal vegada d’una forma una mica inconscient- d’una realitat sociològica que ja no existeix a casa nostra i que va provocar que un important nombre de sadurninencs creixessin amb les orelles i els ulls ben oberts i la boca ben tancada com a garantia de supervivència econòmica en un hàbitat en que gairebé tot depenia de tres o quatre grans, omnipresents i omnipotents patrons.

Muts i a la gàbia! Qui es mogui no surt a la foto! Aquest és el capteniment que, afortunadament, ja ben poca gent accepta en aquesta comunitat humana que es diu Sant Sadurní d’Anoia.

Una comunitat que alguns dels seus governants ja no comprenen perquè, en segons quins aspectes –no de creença en la democràcia com a concepte genèric, però sí en la pràctica i el foment d’alguns dels valors bàsics que ella entranya- s’han estancat en un estadi que els joves protagonistes d’aquest afer, les noves generacions de sadurninencs i gairebé la totalitat de la gent arribada d’altres contrades de Catalunya, Espanya i el món, ni tant sols han conegut i davant les quals, com és lògic, es revolten quan succeeixen.

Crec humilment que a qui políticament no entengui que Sant Sadurní d’Anoia ha canviat radicalment, -no només pel que fa la seva fesomia urbana, sinó en allò que té a veure amb la morfologia social, i per tant de pensament i capteniment democràtic- li queden un parell de telenotícies o tal vegada algun menys.


Notes
[1] “És fals, que aquesta hagi estat l'única adquisició que el consistori ha fet de quadres de pintors locals, en les legislatures on CIU i ERC han estat a govern. En aquesta darrera, si més no, ja se n'havien adquirit més d'un. També d'artistes locals. Ignoro amb qui han demanat la informació, però caldria que com a mínim per prudència, confirméssin adequadament la informació donada. Estaria bé, que per transparència informativa, aquesta crònica subjectiva anés signada.Albert Prat, 1r. Tinent d’Alcalde.
Publicat a www.quelcom.info el dia 11.01.07.

[2] Qualsevol que conegui mínimament la Llei de Procediment Administratiu i la Llei Municipal i de Règim Local, entre d’altres textos legals, sap que aquesta afirmació de l’alcalde, aplicada al cas que ens ocupa, no aguanta ni mig assalt jurídic. Si el periodista hagués volgut obtenir de l’administració un certificat dels acords en que la Junta de Govern Local va aprovar -si és que ho va f er, és clar!-l’adquisició de les obres o consultar els documents comptables corresponents o les factures que devien emetre els venedors, sí que ho hauria hagut de demanar mitjançant instància. Però el periodista no va fer això, senzillament perquè a ell només l’interessava que li confirmessin o no una informació. Afirmacions com la de l’alcalde demostren el poc que importa a alguns electes –i el barat que surt- dir coses que no son certes però que, com que la majoria de la gent no sap si ho son o no... doncs embolica que fa fort si serveixen per sortir d’un problema en el que sovint s’hi han posat ells solets per no actuar amb sentit comú i amb transparència des del primer moment.