ES POT ESTIMAR EL PENEDÈS I PASSAR DE LA VEGUERIA?

Hi ha una sola lectura del que significa defensar el Penedès? Es pot ser un defensor de les essències penedesenques i a la vegada de les infraestructures, del desenvolupament industrial de qualitat, de l’enoturisme...de la competitivitat en definitiva? I finalment, és tot això compatible amb l’anhel d’ampliació de les polítiques de benestar i cohesió social i amb la sostenibilitat dels nostres pobles i la nostra comarca?

Ens trobem en un moment molt interessant –deixem la passió per altres àmbits- de la història de l’Alt Penedès, doncs és a través de diversos instruments de planejament –Carta del Paisatge, Pla Territorial, Plans Generals Municipals...- que estem dissenyant com seran els nostres pobles i la nostra comarca en el futur que, més que acostar-se, ens envesteix.

Com serà la nostra estructura econòmica, social, cultural i territorial quan els nostres fills tinguin fills? Ningú no ho pot saber del cert, però a ben segur que tots tenim una idea més o menys clara de com voldríem que fos. I aquí és on entren en joc els discursos –els relats polítics, que diria el catedràtic Joan Subirats- i, per tant, les paraules, perquè sense elles no podem tractar ni resoldre els problemes que ens afecten com a individus i com a comunitat.

Vet aquí el moll de l’os! Qui es queda –i amb quins mètodes ho fa- amb les paraules que signifiquen o pretenen simbolitzar aquesta o aquella cosa?

Òbviament, adjudicar una paraula a l’un suposa endossar-li la contrària a l’altre. I aquesta és, ni menys ni menys, la batalla –tant poc edificant com cínica i falsa en el fons- que alguns venen provocant de fa temps a la nostra comarca amb la finalitat d’anar escrivint un guió maniqueista en el que ells mateixos –no faltava més- designen en cada moment qui és el bo i qui el dolent.

Cada peça que al llarg d’aquest temps han anat col·locant damunt el taulell institucional, cívic i mediàtic, -la darrera ha consistit a demanar que les administracions els paguin l’invent [1]- no ha tingut cap altra pretensió que l’abducció i la captura de la percepció del major nombre possible de ciutadans cap a una definició unívoca del Penedès.

El cercle està tancat. Els qui no estiguin d’acord amb la nostra definició de comarca, no només no estimen el Penedès, les vinyes, el vi, el paisatge... sinó que, senzillament, el volen destruir. I així, les infraestructures, el model territorial, econòmic, social i cultural que “nosaltres” plantegem i defensem pel Penedès son els bons i els que convenen, sense matisos.

Qui s’atreveixi a parlar d’un creixement [2] situat fora dels paràmetres que nosaltres considerem adequats pel Penedès, l’anatemitzem dient que el que vol es baixllobregatitzar-nos i avall que fa baixada, que tot això, en definitiva, es pura retòrica per guanyar vots i poder i quan l’obtinguem, farem el que calgui fer en funció dels interessos que convingui.

En aquest estadi es en el que pretenen situar les coses alguns partits polítics encapçalats per CiU i algunes associacions, diguem-ne cíviques,-en realitat son més lobby d’interessos que cap altra cosa- les quals es troben com peix a l’aigua extra murs del sistema de representació electoral, doncs sense haver de passar pel que ells deuen considerar l’enutjós filtre de les eleccions, pretenen governar ajuntaments i consells comarcals a cop de moció, de comissió paritària i passant-li paperets a algun polític per indicar-li què ha de fer o tal vegada dir en un ple davant aquesta o aquella situació referent a la vegueria.[3]

Ha arribat el moment de dir als ciutadans, ben clarament, que nosaltres estimem el Penedès com el que més i que sabem com fer compatible la defensa dels valors que identifiquen aquesta terra amb el progrés econòmic. Ha arribat el moment de dir, clarament i penedesencament, que el nostre projecte està a favor del creixement, -si, si, del creixement- de la compatibilitat de la vinya i la indústria, de les infraestructures. I ha arribat el moment de dir que nosaltres som capaços de fer tot això amb la qualitat i la sostenibilitat presidint tots i cada un dels projectes que calgui posar en marxa pel progrés del territori. Ha arribat el moment de dir que nosaltres defensem el progrés de qualitat pel nostre territori i per la gent que l’habita i que en la mesura de les nostres possibilitats i responsabilitats, no permetrem que en ares d’un fals ecologisme i d’una falsa defensa de ves a saber quines essències es paralitzi el progrés, generant un territori i una societat tancada i antiga. Ha arribat el moment de dir ben clarament que des de l’essencialisme, el dogmatisme i el populisme fàcil, no s’aporten solucions reals als problemes reals i quotidians de la gent. Ha arribat el moment de dir als ciutadans que els que així actuen no només no estimen el Penedès, sinó que per a ells es només un instrument per aconsenguir els seus objectius partidistes, particulars i/o de lobby.

La política, es ben cert, s’expressa en paraules. Jo, però, soc dels que crec que malgrat això, la política no s’acaba en les paraules, sinó que es en elles on realment comença. Sempre, abans i després de les paraules, hi ha fets i conductes més o menys consistents amb els missatges que es llencen i seran els ciutadans, una vegada més, els qui arribat el moment separaran les paraules i les conductes, els missatges i les trajectòries.

Avui, al meu entendre, el que realment necessitem al Penedès son projectes que no morin en la pura retòrica i que no tinguin l’essencialisme, dogmàtic i populista, en el frontispici de les seves actuacions.

No necessitem salvapàtries. No necessitem ningú que ens digui com i amb quina actitud i intensitat hem d’estimar casa nostra. No necessitem ningú que ens digui quina es la manera correcte d’actuar a les nostres institucions públiques, perquè nosaltres, quan no tenim clar el camí, escoltem els ciutadans i les ciutadanes més que els lobbys.

Si necessitem, en canvi, projectes que tinguin en el creixement econòmic de qualitat, en el benestar comunitari i en la cohesió social, l’eix vertebrador de les seves actuacions. Necessitem persones amb capacitat i convicció que proposin solucions reals als problemes de la gent, que lluny de ser si hem de tenir o no vegueria pròpia, son l’habitatge, la feina pròpia i la dels fills, l’atenció sanitària, les escoles, l’atenció a la gent gran, la seguretat, la circulació, l’aparcament, la neteja viària, la recollida de la brossa...

Jo afirmo que tot això –que és el que realment importa i no pas posar pancartes aquí i comissions allà- es pot fer sense vegueria, però no pas en absència de persones compromeses amb la res pública i amb els valors democràtics tant profunds que això entranya. Jo afirmo que aquests valors no son els que presideixen determinades, diguem-ne, associacions cíviques.

Jo afirmo que es pot fer una magnífica planificació territorial específica per l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf -tot i que ja em direu el que tenen a veure les actuals realitats d’aquestes tres comarques, que aquesta es l’altra, com diu aquell- formant part de la Vegueria de Barcelona. I sostinc, finalment, que hi ha formacions polítiques que, si governen, ho faran tant malament amb vegueria com sense, sobretot i especialment perquè els preocupa ben poc la gent i massa les essències.

Es pot estimar el Penedès i passar de la Vegueria? Digueu-me agosarat, però a manca d’enquestes més fiables, la intuïció em diu que aquesta és la opinió majoritària dels ciutadans i les ciutadanes.


[1] Us podeu imaginar què passaria si a algú li dona ara per crear una plataforma contra la vegueria i demana que li financin les institucions públiques, que es posin rètols a les entrades dels pobles i pancartes als balcons de les institucions, per exemple, a favor que el Penedès formi part de la Vegueria de Barcelona?

[2] Fa tant sols unes setmanes, l’alcalde d’un municipi de l’Alt Penedès em deia que estava “especialment satisfet que el seu poble no hagués crescut aquests darrers anys” (sic).

[3] L’Estatut de Sau (1979), com bé sabrà el lector, no contemplava les vegueries. Si que ho fa en canvi la norma estatutària que hem aprovat enguany. Si em permeten la ironia, vull imaginar que davant d’aquesta tessitura, els acèrrims defensors de la vegueria pròpia –entre ells els dirigents d’ERC- van votar massivament sí a l’estatut, doncs votar no era tant com votar no a la vegueria. S’imaginen el dilema? Estic plenament convençut que més d’un encara li dona ara les gràcies a Sant Vot Secret.