“MEMENTO MORI”. SOBRE LA DIGNITAT DELS POLÍTICS I LES INSTITUCIONS.

La dignitat política no  s’adquireix amb el càrrec, sinó amb els valors amb el que aquest s’exerceix. Costa molt guanyar-la i molt poc perdre-la. Que li ho preguntin a Jordi Pujol i Soley.

Avui, menys que mai, la política no pot oblidar això perquè la pèrdua de la dignitat com a conseqüència de promeses incomplertes, de mentides, de tràfic d’influències, de corrupció, de lladregueig, de prepotència, d’egolatria, etc., és el que porta a molts ciutadans a pensar en l’exercici de la política com una activitat poc digna i més aviat bruta.

Quantes vegades no haurem escoltat allò de “tots són iguals”, “no hi ha un pam de net”, “tots són uns corruptes”, referint-se als polítics i a l’exercici de la política. A mi em fa mal el cor sentir-ho. I per això, sempre que puc rebato aquestes afirmacions amb vehemència.

Quants alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores, diputats i diputades, consellers i conselleres, etc., exerceixen els seus càrrecs amb la màxima dignitat? Jo he tingut i tinc la sort de conèixer-ne molts i de molts partits diferents, els quals es guanyen l’autoritat exercint dignament la seva responsabilitat. I és que no hi ha autoritat (auctoritas) sense dignitat (dignitas). Aquests dies sembla que alguns, tant a Catalunya com a Madrid, obliden això de manera dolorosament clamorosa.  

Als indignes cal denunciar-los políticament i judicialment i apartar-los dels càrrecs que ocupen. La justícia i els partits en tenen la màxima responsabilitat, certament. Però també la premsa i la societat, a l’hora d’assenyalar-los i denunciar-ne els excessos.

Als dignes els hem d’aplaudir i tot just després de fer-ho els hem de dir allò que l’esclau que anava al seu darrera li repetia al general que desfilava victoriós pels carrers de Roma després de guanyar una batalla amb l’objectiu d’impedir que incorregués en la supèrbia i pretengués, a la manera d’un déu omnipotent, usar el seu poder ignorant les limitacions imposades per la llei. “memento mori...memento mori”, li anava repetint. “Recorda que ets mortal...Recorda que ets mortal.” Que no se’ls oblidi! No fos cas!

PS. Aquests dies em fa vergonya veure el poc que els importa a alguns la dignitat de les institucions del país, les quals, només esdevenen dignes a ulls dels ciutadans si els representants elegits pel poble per dirigir-les actuen amb dignitat. Així, per exemple, em fa vergonya que alguns polítics del nostre país no tractin amb la deguda dignitat dues de les institucions més importants i simbòliques de Catalunya, la Presidència de la Generalitat i el Parlament. 

POLÍTICS IGNORANTS, CATÀSTROFE SEGURA.

El Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana defineix el poder com la “facultat que posa el subjecte en estat de fer una cosa”. Així mateix, cal ressenyar que etimològicament, política, ve del llatí “políticus – a, -um” i aquest del grec “politikós”, relatiu a la ciutat, l’estat, el govern de la “polis”.

Darrerament hi ha una corrent d’opinió -paradoxalment fomentada per alguns polítics que en realitat reneguen de la seva condició- que afecta sobretot als polítics locals, és a dir, als alcaldes i als regidors. 

Alguns, efectivament, repeteixen una i mil vegades que ells no són polítics; que no estan a l’ajuntament per “fer política” sinó per “gestionar”; que els polítics són “els de dalt” (situació, per cert, a la que molts aspiren però amb la boca petita, no fos cas que els titllin de polítics amb ambició), o arribant pràcticament al paroxisme, pregonen també que als pobles “no s’hauria de fer política”, convertint-se així, al meu entendre, en autèntics ignorants de la veritable naturalesa –no tant sols etimològica, sinó ètica- de la seva elecció com a representants públics. 

On s’ha vist que algú que faci una activitat voluntària a la vegada renegui del que ell mateix ha elegit fer? On s’ha vist que un infant que tria jugar al futbol renegui de ser futbolista?

Un alcalde, alcaldessa, regidor o regidora, és un polític que voluntàriament es dedica, durant una temporada més o menys llarga de la seva vida, a mirar de transformar des de l’acció pública una realitat col·lectiva que no agrada ni al partit del qual forma part ni a ell personalment, és clar. 

Es tracta d’una feina completament vocacional (que no és, ni ha de ser, sinònim de gratuïta) que s’exerceix sense que ningú et posi la pistola al pit per fer-ho i, per tant, de la que convindria que tothom es pugués sentir orgullós.

Els polítics locals solen ser membres reconeguts per la societat de la que formen part, o, si més no, membres significats i compromesos amb unes determinades idees i amb un determinat capteniment, és a dir, amb uns valors col·lectius que, se suposa (tant de bo fos sempre així!) han anat adquirint al llarg de la seva trajectòria vital i professional i sovint també amb la participació activa en el partit del qual formen part o en d’altres organitzacions de la xarxa cívica del municipi.

Sovint són persones que exerceixen influència sobre altres persones o col·lectius. En primer lloc ho fan sobre les persones –o una part d’elles- que integren el partit al que pertanyen i després, si arriben a les institucions, sobre la societat en general. Tant en un àmbit com en l’altre, esdevé una completa catàstrofe quan els polítics ignoren el que significa l’exercici del poder. No hi ha cosa pitjor per un poble que un polític ignorant en aquest sentit.

L’exercici del poder per part dels alcaldes i regidors, és a dir, dels polítics locals (diferent és si parlem de llocs directius o tècnics que requereixen gran coneixement de la matèria, com per exemple un secretari, un interventor, un cap de premsa, un arquitecte, un cap de la policia local, un director general, etc.,) és més una qüestió de  formació en valors  i coneixement de les realitats humanes i de les sensibilitats que les poblen, que no pas d’alta formació acadèmica o tècnica en una determinada matèria.

Al meu entendre, l’exercici del poder polític per part dels electes locals no s’hauria de centrar en les seves capacitats tècniques per exercir el càrrec. Aquesta no és una part essencial. 

La política necessita tecnòcrates, sí, però els politics no tenen necessàriament perquè ser-ho. És més, penso, com argumentaré seguidament, que en molts casos és millor que no ho siguin, especialment quan del que es tracta és d’exercir el poder local en els nostres pobles i ciutats, és a dir, en comunitats relativament reduïdes en les que resulta més fàcil caure en connivències i corporativismes.

Si jo hagués estat alcalde del meu poble, i les circumstàncies m’ho haguessin permès, mai hagués posat un mestre per dirigir la regidoria d’educació. Ni un arquitecte a la regidora d’urbanisme. Ni un professional de la salut a la de sanitat. Ni per descomptat, un ex policia, per exemple, al front de la regidoria de governació. 

Per què? Perquè la temptació de fer de tècnics s’acaba imposant i és aleshores quan el regidor decideix a quines hores és millor fer la neteja de l’escola, quin tipus d’arbre es planta en un determinat passeig o com s’organitzen els torns dels agents de la policia. Quin error! I que bé viuen els tècnics amb alcaldes i regidors que no volen ser polítics, sinó tècnics!

Sé que a molts això els sonarà a frivolitat perquè consideren que és preferible que els regidors i les regidores tinguin amplis coneixements de l’àmbit polític que els ha tocat dirigir. És més, molt sovint, els caps de llista trien els integrants de la llista en funció dels seus coneixements tècnics i deixant molt de banda aquests altres aspectes tant i tant vitals! Novament, quin error!

En canvi, jo sostinc que quan s’és especialista en un determinat camp de la gestió pública i s’ha d’exercir el poder polític sobre l’àmbit en qüestió, més d’hora que tard, s’acaba fent en primera persona del singular i es deixa de conjugar la tercera del plural. D’aquí a esdevenir petits cabdills, hi ha un pas molt curt. Una línia molt prima que molt pocs deixen de traspassar en un moment o altre de la seva trajectòria política, ja sigui en l’àmbit dels partits o de les institucions.

Al meu modest entendre, doncs, no és tant important que un polític local no estigui inicialment format (o ignori en certa manera) l’àmbit que li ha tocat dirigir. En canvi, sí que resulta summament important el fet que tingui -o no- una sòlida formació en valors cívics i una alta capacitat d’empatitzar amb les ànimes dels humans als qui s’ha compromès a servir. Això serà el que, més d’hora que tard, el convertirà en un bon servidor públic capaç de treballar per la gent des de qualsevol àmbit de l’administració. Els ciutadans, cada vegada més, rebutgem que els nostres representants públics siguin ignorants en aquestes matèries.

No importa si els alcaldes i regidors no tenen massa –o cap- idea dels aspectes tècnics que implica la construcció d’un pavelló esportiu o d’una piscina. Els tècnics els ho explicaran perfectament tantes vegades com calgui. I en canvi, sí que em sembla fonamental que tinguin ben clar en quin indret de la ciutat cal construir l’equipament, per què allà i no en un altre lloc, per a qui es construeix i quan és necessari tenir-lo en funcionament.

Per saber tot això, és a dir, per fer la seva feina, han d’estar en permanent contacte amb els ciutadans, auscultant i interactuant amb ells tant com sigui possible. La majoria dels bons alcaldes i regidors és forgen al carrer. És allà on adquireixen relleu i perfil públic. I és al carrer –i no tant al despatx- que es consoliden.

Si volem que el poder es conjugui en plural i no pas en singular; si volem fomentar el treball coral i evitar futurs cabdills, és de vital importància que els partits triïn els integrants dels seus equips pensant molt més en que siguin grans coneixedors del que necessita la gent, grans lectors i traductors de les ànimes que formen la comunitat que volen transformar, que no pas grans coneixedors de com s’executen tècnicament les polítiques i les accions públiques.

Hi va haver una època, ben a l’inici dels ajuntaments democràtics, que els alcaldes i els regidors havien de fer de tècnics perquè els ajuntaments no tenien estructures per resoldre els problemes diaris. Les catàstrofes van ser moltes! Avui, afortunadament, això ha canviat i si bé és cert que a diferents velocitats, això ja no és així.

Només si els polítics fan de polítics; només si s’ocupen realment de conèixer i aportar idees a les necessitats, els anhels i les preocupacions de la gent perquè després els tècnics les puguin executar, només si els polítics volen ser realment polítics sense renegar de la seva condició de tals, només aleshores, la política recuperà el prestigi perdut.

Molt em temo que ignorar això serà una catàstrofe.

PS. Per a Plató (427-347 a.C), filòsof grec seguidor de Sòcrates i mestre d’Aristòtil, el més important per la ciutat i per l’home era la justícia. La seva concepció de l’Estat es basava en la necessitat ètica de justícia. La justícia col·lectiva només s’aconseguiria a partir de l’harmonia entre les classes socials, per a la qual cosa els individus havien necessàriament de posar l’ànima en aquesta empresa col·lectiva.

LA IMPUNITAT AL CRIT DE “FREEDOM FOR CATALONIA” i “VISCA LA REPÚBLICA CATALANA”

El clan Pujol –i amb ells tants i tants convergents i tants i tants integrants de la burgesia catalana- s’han cregut impunes durant els anys –dècades- en que l’omertà els ha permès espoliar Catalunya.

“D’ara endavant” –va dir Pujol el maig de 1984 al balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya en la concentració pel Cas Banca Catalana- “d’ètica i de moral en parlarem nosaltres”. El que en realitat estava dient, però, és que, a partir d’aleshores, qualsevol persona que ell volgués que ho fos, seria impune. I ell i el seu clan, per descomptat, els primers.

El seu engany havia començat molt abans, com vam saber el 26 de juliol de 2014 durant la seva esperpèntica compareixença al Parlament de Catalunya.

Segurament el saqueig de l’erari públic català havia començat abans d’aquell maig de 1984, però a partir d’aquell dia, la impunitat es va convertir en estructural a les institucions catalanes i els entorns empresarials que al clan Pujol els va sortir de la senyera. I ha durat fins fa quatre dies gràcies a la impunitat que han gaudit durant dècades. 

Per cert, encara avui hi ha personatges com Joan Laporta que justifiquen la lladreria i l’espoli perquè, segons ell, “Espanya ens roba” i, és clar, essent aquesta una veritat immutable i secular, hi ha gent, com el clan Pujol (i ves a saber si ell mateix) que van decidir defraudar i emportar-se el que és de tots els catalans a paradisos fiscals.

És terrible el que aquests dies estem coneixent. Comissions que anaven i venien. Milions i milions en diners en metàl·lic, accions, patrimoni, bonus, etc, etc., presumptament moguts al llarg de tots aquests anys per paradisos fiscals de mig món. 

Algunes informacions judicials afirmen que la xifra que han manegat durant tots aquests anys de completa impunitat seria de 2.400 milions d’euros. És a dir, l’1,2% del PIB català (200.000M€ l’any 2014). O si ho preferiu, ni més ni menys que 398.400 milions de les antigues pessetes! 

Que bona és la globalització quan es tracta d’evadir i moure diners espoliats als ciutadans i que bona l’autarquia quan es tracta de recavar-los.

De l’erari públic català a Andorra i d’allà a una botiga de diamants de ves a saber quin altre país. De l’erari públic a Suïssa i d’allà a repartir-ho entre els germans i els burgesos catalans més propers perquè els convertissin en obres d’art, accions, etc, etc. Tot plegat, què són 500.000€ en pedres precioses, milions d’euros en cotxes de luxe o en apartaments a Mèxic, al centre de Londres (5,4M€) o a no se sap (però se sabrà!) a quins altres llocs.

“...però si no tenim ni cinc”, -deia la Ferrusola-. “Però si els meus fills van amb una mà al davant i l’altra al darrera”, va declarar solemnement a la comissió parlamentària que investigava la corrupció a Catalunya qui es considerava “primera dama” del país i es va sentir com si “haguessin entrat a robar a casa” quan el President Maragall va prendre possessió del càrrec que durant 22 anys havia ocupat el seu gens honorable marit.

La mateixa, per cert, que va dir que li molestava que el President de Catalunya fos “un andalús amb nom castellà”, referint-se, és clar, al Molt Honorable President Montilla.

És terrible que “tothom” ho sabés i que ningú s’atrevís a dir res fins que va arribar el President Maragall amb el seu ja famós “vostès tenen un problema, i és diu 3%”, dirigint-se a CiU des del seu escó al Parlament.

És terrible que tots els governs espanyols des de 1980 callessin –perquè jo no m’empasso que els serveis secrets d’Espanya no tinguessin ni idea del què feia aquesta colla,  abandonant els catalans de bé a la impunitat d’uns saquejadors de béns públics.

Com tampoc em trago que a Can Convergència i Unió no sabessin què feia el Clan Pujol i molts dels col·laboradors necessaris de la burgesia catalana.

És terrible que callés la premsa, la d’aquí i la de Madrid. Ningú es pot creure que no tinguessin informació al respecte, precisament en un país tant i tant petit que quan el sol se’n va a dormir té por de mai no haver-lo vist.

I terrible és també que als pocs periodistes i mitjans que ho denunciaven (que els ho diguin als del Triangle, per exemple) els releguessin a l’Hades català. Potser per això els investigadors policials i judicials han batejat ara l’operació del Clan Pujol precisament amb aquest nom. Hades. Ves a saber!

Però si alguna cosa és terrible de veritat –encara més que tot això!- és que el saqueig s’hagi produït mentre cridàvem “Visca Catalunya”.

El que resulta un insult de “lesa patria” és que segurament, el mateix cotxe oficial amb el que el clan Pujol va introduir les banderes amb la inscripció “Freedom for Catalonia” a l’estadi olímpic el dia de la inauguració, és amb el que, presumptament, és clar, la Ferrusola introduïa a Andorra (o retirava, segons les necessitats del moment) els diners provinents de les comissions que, presumptament també (no fos cas!) havia cobrat el clan per les obres de Barcelona’92. Tot un símbol de com entenen el país i com han exercit d’amos i senyors (gairebé feudals) del mateix.

Per cert, em pregunto si el cotxe oficial passava la frontera amb la senyera ben visible al cantó dret (no faltava més!) i si algú de Presidència o algun càrrec polític dels Mossos, telefonava al seu homòleg andorrà per informar-lo, “per seguretat”, que aquell dia algú important del clan viatjava a Andorra. Seria la òstia que els haguessin escortat pels carrers d’Andorra, ves a saber si fins al banc per treure uns dinerets per comprar a Perfumeries Julia.

Llibertat, sí senyor! Llibertat per fer el que vulguem, quan vulguem i amb qui vulguem! Això volien dir quan cridaven “Freedom for Catalonia! amb aquella fe!

Aquest capteniment –ara traslladat al fer polític- sembla que després de tants i tants anys vigent a Catalunya, s’ha instal·lat també en l’entorn secessionista, des de Junts pel Sí (CDC i ERC) fins a la Presidència del Parlament de Catalunya, que ara exerceix l’ex presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, passant per tots els mitjans i analistes que formen part del “cigaló party català”, -tots ells degudament subvencionats amb els diners de tots els catalans- fins a la CUP, el partit anti qualsevol sistema que no sigui el seu, anti qualsevol ètica política que no sigui la seva, anti Europa, anti Euro, anti OTAN i al que malgrat tot això, ara abraça el liberal confès Artur Mas com si fos l’últim salvavides del seu particular Titànic.

Efectivament, la creença en la impunitat política, legal i democràtica, ben arraulida en el “Visca Catalunya lliure”, el “Visca la República Catalana”, el “Freedom for Catalonia” i el “Visca la democràcia i la llibertat”, (la d’ells, és clar!), campa ara d’ample a ample per la coalició Junts Pel Sí (CDC, ERC, AMI, ANC, Súmate...) i per això no tenen cap problema a promoure una declaració parlamentària “solemne” i “històrica” (som el país amb el récord Guinness de moments històrics per mes) en la que anuncien que no pensen complir sinó les lleis que emanin del Parlament de Catalunya. 

Molt bona idea per guanyar-se a Europa per la causa secessionista! Si senyor! Aquests fan com Rajoy. “No pensem complir les lleis Espanyoles”. I les Europees? Doncs, si no ens agraden gaire tampoc! Tot plegat, ara que maldem per “matxambrar-nos” amb els que volen sortir d’Europa, ja no ens vindrà d’aquí. Perquè escolti, nosaltres podem fer el ridícul, però mocar-nos amb mitja màniga, ni parlar-ne!

La sensació d’impunitat, el tot s’hi val sempre que sigui el que nosaltres diem, és també el que porta a la CUP a titllar de “franquistes” les institucions que a ells no els agraden, com per exemple l’Audiència Nacional, o a dir que el Conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya hauria hagut d’ordenar que els Mossos d’Esquadra desobeïssin una ordre judicial senzillament perquè ells consideren que atempta, ni més ni menys, que contra els “drets humans.”. Ells són també els que els dicten (de dictar!) qui compleix i qui no els drets humans.

És també la impunitat la que condueix el capteniment de la Presidenta del Parlament de Catalunya per saltar-se, tant alegrement,  el reglament de la Cambra Catalana, demostrant així des del primer dia, des de la primera decisió, que no té cap intenció de ser la presidenta de tots els diputats, sinó més aviat només dels que ella considera adeptes a la seva causa i que no té cap intenció de complir cap llei o reglament que no sigui la que ella o els seus puguin dictar. Repeteixo: dictar! No parlava per parlar quan va dir afirmar que alguns partits “no formaven part del poble català”.

Per cert, quan Mas utilitzava totes les “argúcies” per arribar al seu objectiu, -per exemple per convocar la pseudo-consulta del 9N-, l’entorn secessionista afirmava que allò era “astúcia”. Quan són altres  els qui ho fan emparant-se en el Reglament –PSC, Ciutadans, PP o Catalunya Si que es Pot-els titllen “d’obstruccionistes”.

En fi, que ara ja sabem que quan l’alcalde o alcaldessa del nostre poble, el President de Catalunya, el Parlament del país o, què punyetes, ja posats a fer, un jutge, ens diguin que hem d’obeir les sentències, el Pla General d’Urbanisme, les ordenances fiscals, la llei de Seguretat, la llei de successions, la que ens obliga a pagar els peatges de les autopistes, els bitllets dels trens de rodalies, el metro o el sursum corda, només cal que, simbolitzant la bandera (l’estelada, off course, que la senyera sembla que per alguns ja no és prou catalana) ens posem els quatre dits de la mà dreta al pit (alguns hi tenim el cor i d’altres només la cartera) i cridem ben fort, -però ben fort ben fort-, “Visca la República Catalana” o, encara millor, -perquè quedi clar que sabem idiomes i que volem que Europa ens entengui- “Freedom for Catalonia”, "Freiheit für Katalonien", "Liberté pour la Catalogne", "Vrijheid voor Catalonië", perquè aquestes són les paraules màgiques que el nou establishment polític i mediàtic del país utilitza –com Popeye amb els espinacs- per convertir-se en impunes davant del món.

Ara bé, estimat lector, si no ets gaire creient en el “realisme màgic” que els secessionistes ens venen com les calces i els calçotets al mercat -cinc per tres euros...compra reina, compra!- ja cal que corris a contractar un bon advocat, perquè segurament t’imposaran complir les lleis i les normatives (com ha de ser) o t’imputaran per desobeir-les.

Sí, sí, aquelles lleis i reglaments que alguns d’ells mateixos (alcaldes, consellers, diputats i diputades membres de la mesa del Parlament i fins i tot el President de la Generalitat) proclamen solemnement que no s’han de complir perquè no emanen del Parlament Sobirà de Catalunya.

PS. Els casos Banca Catalana, Pellerols, 3%, Pujol, Palau de la Música, ITV, Adigsa, Port Vell, Treball, etc, etc., són casos que, més enllà dels propis implicats, tenen molt a veure amb el fer de la burgesia catalana i sobretot amb el partit que els ha representat durant dècades (CiU).