UNA PREVISIÓ SOBRE LES ELECCIONS CATALANES. (III)

La pre-campanya electoral.

A seixanta dies escassos de les eleccions, parlar de “pre-campanya” pot semblar un sarcasme perquè en realitat, entre unes eleccions i unes altres només hi ha disset dies que no siguin pre-campanya: els quinze de la campanya, el de reflexió i l’endemà de les eleccions. I prou! La resta, tot és pre-campanya. La única cosa que cal és endevinar de quines eleccions es tracta.

Les pre-campanyes, per molt que ho vulguem, mai no tindran l’èpica de les campanyes i encara menys del període en que es traven les aliances amb la finalitat que els diputats escollin President i que aquest nomeni govern.

Serà per això, em pregunto, que els partits que necessiten l’èpica com a element de reafirmació permanent del seu patriotisme, passen de definir marcs programàtics i van directament a allò que realment els posa, és a dir, de cara al poder, a com es repartirà i qui l’exercirà?

A Catalunya, fruit segurament que des del 1984 fins el 2003 Pujol es va manegar ell solet les “aliances”[1], no hem tingut pre-campanyes a l’ús, és a dir, entesa aquesta com un espai de temps que serveix bàsicament perquè els partits donin a conèixer el candidat/a i per fixar el marc programàtic de les propostes que aniran concretant al llarg de la campanya.

El PSC és doncs, en aquest sentit, la única formació que ha fet pre-campanya pròpiament, fixant la seva agenda programàtica, basada com comença a quedar palès en l’aposta per les polítiques socials i donant a conèixer el seu candidat que és, d’altra banda, l’únic que no ve de repetir cartell. Vegis, per exemple, que el PSC, hores d’ara, és l’únic partit que ha fet una Conferència Nacional per aprovar el seu programa o que és l’únic, també, que ha fet el porta a porta.

La resta de partits, si us hi fixeu bé, tots han estat més pendents dels moviments tàctics i d’explorar el camí de futures i eventuals aliances que de res més.

Així, CiU, més enllà de fer alguna proposta d’un neoliberalisme més que preocupant[2] i demanar –dia si i dia també- un cara a cara amb el candidat socialista, la única cosa que ha fet es reunir-se amb Carod-Rovira, -a esquenes de Puigcercós i Duran-, per mirar de fer front comú contra el govern i els partits que el formen, doncs si alguna cosa tenen clara tant CiU com ERC és que han de debilitar el PSC i Montilla sigui com sigui.

A ERC, aquesta tàctica, l’interessa especialment, doncs en un eventual tripartit vol un PSC el més dèbil possible. A CiU, no cal dir-ho.

Aquest front comú contra el PSC que Mas i Carod pacten en secret en un hotel barceloní, té ja algunes expressions concretes.

Com s’explica sinó, que just després de l’esmentada trobada Mas ordenés al triple M – Madí, Manipulador, Mentider,- la retirada de la campanya “ERCPSCPSOEEICV o CiU” quan aquesta estava ja al carrer des de feia dies?

Va ordenar retirar-la perquè era “confosa” i estava feta “només per internet”, -com va dir- o perquè en aquesta sopa de lletres hi apareixien les sigles d’ERC i, a més, en primer lloc? Per què els estrategs de CiU les van fer aparèixer en primer lloc? Per què fan desaparèixer sobtadament un lema que expressa la seva estratègia de “Tripartit o CiU”? (Jo afegiria CiU+PP). Em sembla que tots sabem perquè, oi?

Com s’explica, així mateix, que justament ahir (2 d’octubre) Josep Bargalló (ex conseller primer) i Joan Miquel Nadal (Alcalde de Tarragona) compareguessin plegats davant la premsa per criticar el Conseller de Política Territorial i Obres Públiques pel tema del projecte del front marítim de Tarragona, un tema respecte el qual ni ha hagut ni hi haurà gaire dissonàncies entre els partits?

Per què justament ara, en plena pre-campanya, han unit els seus diputats per reprovar l’actuació de la consellera de Benestar i Família, Carme Figueres, per la gestió de les adopcions al Congo, quan saben perfectament que si les coses han anat com han anat ha estat per dues males gestions imputables, d’una banda a la ONG que les ha promogut i de l’altra a la per-sempre-més-Honorable Anna Simó (ERC), anterior Consellera del ram, la qual va deixar fer sense cap tipus de control administratiu i tècnic sobre el procés de les adopcions esmentades?

Com s’explica que des d’aquella trobada CiU hagi silenciat ERC en els seus discursos? La guàrdia talibana de Mas (Puig, Madí i Pujol Ferrusola), ja no clama per les cantonades la seva rancúnia vers la pèrfida ERC!!

No creieu que son massa coincidències juntes?

La Catalunya “pujoliana”, la que va heretar el tripartit després de 23 anys de govern omnímode de Jordi Pujol i la seva Convergència, sempre ha tingut una acusada tendència a perdre’s pels camins de l’estètica.[3] I “estètica”, de la barata per cert, és tot això que estan fent en aquesta pre-campanya tant CiU com ERC.

El nacionalisme és molt donat a això, -a l’estètica vull dir- doncs és la manera perfecte de no haver de definir gaire res més, que dirien a les comarques gironines.

Precisament per això s’han preocupat de mantenir viu el crit de Cambó –“Monarquia o República? Catalunya”- reconvertit ara, segons convingui i segons on es trobin en “esquerra o dreta: Catalunya” o “PSOE o PP? Catalunya”. Aquest darrer, si cap, es molt més fal·laç que el primer, doncs CiU no només és la dreta nacionalista, sinó que es la dreta que va pactar amb el PP a Catalunya i a Espanya! Res de polititzar Catalunya! Res de polititzar la pre-campanya, ni la campanya, ni res! Res de polititzar!

I això –ja veureu que curiós- és exactament el que ha dit Joan Rosell (Foment del Treball) que volia que succeís a Catalunya d’aquí a l’1 de novembre.

“Pretenem que no es polititzi la campanya –ha declarat Rosell avui mateix, 3 d’octubre- i per això hem tramès a tots els candidats un qüestionari de preguntes que permetin conèixer les polítiques econòmiques que pensen aplicar si governen”. És a dir, els empresaris volen centrar la campanya en els temes econòmics a fi i efecte que no es polititzi”, com si l’economia fos apolítica. Deixeu-nos tot això a nosaltres, venen a dir-nos! Quins collons! En el fons, el que estan fent no és cap altra cosa que una OPA a la res-pública. I aquesta sí que és realment perillosa i no la de Gas Natural sobre Endesa.

Vet aquí la quadratura del cercle. Els nacionalistes, al crit de “Esquerres? Dretes? Catalunya!”, cultivant la faceta suïcidament estètica que semblem haver adoptat com a tradició en aquest país i el poder econòmic reblant el clau.

Res de política, ens diuen ambdós en aquests dies de pre-campanya: estètica pàtria, economia, distreure el personal parlant d’eventuals aliances i, el més important, llenya al Montilla i als socialistes fins que cantin la Santa Espina! Punto pelota!

Aquesta “estètica pàtria” és la que ha portat a Artur Mas al patetisme d’anunciar que rebutjarà per via notarial un pacte amb el PP i es comprometrà a no ser president si no guanya les eleccions.

Quin notari donarà fe d’una cosa així, em pregunto? Potser algun conegut del diputat que introdueix a Catalunya empresaris russos tant “exemplars” com ho era –in ilo tempore- Javier de la Rosa per Jordi Pujol?

La primera imatge que em va venir a la ment quan vaig llegir la noticia va ser la d’una persona impenitentment infidel que acut al notari per deixar constància pública que mai més tornarà a posar-li les banyes al seu marit o a la seva muller.

El paio però, ben llest ell –que una cosa es ser infidel i una altra de ben diferent gilipollas- al costat d’aquesta declaració notarial no ha determinat quin serà el càstig o la penalització pel no compliment de la promesa.

Novament un gest estètic, com es pot observar, perquè Mas no s’ha compromès a rebutjar els vots dels diputats del PP en una eventual investidura –no ho podria fer de cap manera- ni per descomptat a que puguin recolzar les seves iniciatives en cas de governar.

Mas, com l’impenitent infidel, s’ha deixat una porta oberta per tornar al llit del Majèstic –si convingués- amb l’amant del PP que toqui en aquell moment. Mentre arribi aquest moment, a negar la major i a renegar de les bones estones que van passar junts.

Aquesta ha estat, amics i amigues, la pre-campanya que han fet CiU i ERC.

De la pre-campanya d’ICV senzillament no sé que dir, més enllà, és clar, que continua aclaparant-me i deixant-me esmaperdut la perseverança que demostren en continuar abonant la falsa idea que ells son –verbi gracia- l’esquerra més moderna, la més intel·ligent i la més decent.

Pel nombre de vots i ascons que obtenen, semblaria que la majoria de la gent d’esquerres tenen dubtes respecte tanta virtut autoproclamada, respecte tant auto afalac que, sigui dit de passada, embafa fins i tot a molts dels seus, als quals, l’exercici del poder, els ha fet un xic més humils, però tampoc massa, no ens passéssim!

El que no albira dubte – ni raonable ni de cap altra mena- es que les ulleres del matrimoni Saura-Mayol son cada dia més “fashion” -la Mayol les usa de diversos colors perquè li facin joc amb les sabates i tal vegada la bossa- i estan creant, també, una certa “estètica-pàtria-biopija” que a mi, ho haig de reconèixer, em supera de totes totes.

I nosaltres? I la pre-campanya del PSC?

Ja he dit abans que el fet que Montilla sigui nou en aquesta plaça, així com el fet indiscutible que no sigui l’alegria de l’hort, ha fet que la pre-campanya s’hagi ajustat de manera estricta a la ortodòxia establerta per aquests casos. És a dir, donar a conèixer el candidat –a l’inici la cara humana, familiar, etc.- i el marc programàtic en que es mouran les seves propostes, la qual cosa vol dir molts contactes, moltes visites a pobles, ciutats, institucions, etc.

Que fos l’únic nou candidat dels partits grans que es presentava per primera vegada a les eleccions, va fer que gairebé monopolitzés la primera part de la pre-campanya i que a la que a la resta de candidats els resultés difícil fer-se un lloc en el panorama mediàtic, cosa que només aconseguien quan es dedicaven a criticar i mirar de desprestigiar Montilla[4] .

Al meu entendre ha estat, per part nostre, una pre-campanya sense estridències, molt a l’estil del nostre candidat.

Ara bé, per què ha servit la pre-campanya més enllà d’això?

Al meu entendre, el PSC i Montilla hem posat directament a l’agenda política el tema que a mi em sembla la clau de volta per la Catalunya dels propers anys i que, en conseqüència, tindrà una importància capital en aquestes eleccions i en l’acció de qui finalment governi el país, doncs en realitat estem obrint un cicle completament nou que ens portarà a una nova –o no- definició i configuració socio-política de Catalunya.

Això és el que el PSC i/amb Montilla hem posat sobre la taula durant aquestes passades setmanes.

L’elecció és entre els que entenen Catalunya com a començament i final de trajecte i els que l’entenem com un lloc on la gent pugui portar a terme el seu projecte vital –individual i col·lectiu- amb dignitat i amb garanties de llibertat.

Entre els que abonen la idea que els ciutadans no siguem ni de dretes ni d’esquerres, sinó simplement catalans -apàtics i asèptics?- a fi i efecte de tenir el camí completament lliure per fer la política que els doni la gana, i els que defensem i fomentem la política com un noble exercici de responsabilitat pública i com a garant d’un sistema democràtic i de llibertats pel que tant van lluitar molts dels nostres avantpassats.

Entre els que creuen que qualsevol política que s’apliqui ha d’estar impregnada d’això que s’ha vingut a anomenar “tret o fet identitari” i els que considerem que les persones, sense necessitat d’abandonar els “trets o fets diferencials” que ens identifiquen, som el més important d’aquest país.

Entre els que d’una manera populista i irresponsable per la cohesió social i la convivència albiren i profetitzen tota mena de perills pel que fa la pèrdua de la nostra identitat com a conseqüència del fenomen migratori, però que, a l’hora, lloguen habitatges de 50m2 a perquè hi visquin 15 immigrants o paguen sous de misèria a aquestes persones per treballar a les seves empreses o les seves llars com a servei domèstic, i els que en la vinguda de nous ciutadans hi veiem, a més d’una responsabilitat i un repte, una oportunitat de mantenir vigoroses les nostres estructures econòmiques i, per tant, l’estructura de l’estat de benestar.

Entre els que tenen la pàtria com a coartada i escenari perfecte per fer negocis en el seu nom –com ho ha fet CiU durant 23 anys- tot aprofitant per teixir des del govern una xarxa clientelar que els permeti mantenir-se per sempre més en el poder i els que entenem Catalunya com un lloc ple d’oportunitats per a tothom i, el poder, com un exercici de responsabilitat i de servei a la comunitat.

Entre els que li diuen a segons quins ciutadans –que viuen, treballen i cotitzen a Catalunya- allò de “no cal que t’impliquis, que això no va amb tu” i els que diem: “sinó t’impliques, els que ho facin construiran una Catalunya que potser no t’agradarà”.

Entre els que utilitzen la identitat i les essències com a coartada per aplicar polítiques neoliberals, tant en l’àmbit social com en l’econòmic i en el de les llibertats i la qualitat democràtica, i els que entenem Catalunya com un espai ideal per desenvolupar i aplicar un model d’estat de benestar basat en la justícia social, en la solidaritat i en la defensa aferrissada de les llibertats i la qualitat democràtica en tot, absolutament en tot els àmbits de la vida pública i comunitària.

CiU, -que si bé ha canviat Pujol per un de més jove-, no ha rejovenit el seu discurs. Ans al contrari, els talibans –els prefectes per a la congregació del nacional-essencialisme- encapçalats per Puig, Madí i Pujol Ferrusola, han radicalitzat el relat polític imperant en vida política del gran patriarca perquè s’han adonat que a aquella Catalunya tant anhelada per ells, li queden tres telenotícies i, si no guanyen ara amb aquest discurs, probablement no ho faran mai més.

Vet aquí perquè els resulta tant important tornar al poder! I, vet aquí perquè s’han passat tota la pre-campanya intentant desprestigiar el candidat socialista – no es catalanista, no parla bé el català, on s’ha vist un president així...- i parlant de futures aliances. El marc programàtic, les propostes i la gent? Ja veurem què fem? Així es com actuen els neoliberals!


[1] La primera (1980), la va forjar amb una ERC submisa i poruga de la que es va servir per enfonsar-la després, cosa que caldria que recordessin els Carod, Puigcercós i companyia.

Per a les tres següents (1984, 1988, 1992) no va necessitar cap altra aliança que amb el seu soci de coalició –UDC- una formació sense capacitat per dir res que no sigui amén, doncs la seva supervivència –els càrrecs vull dir- depenen d’això.

I les dues darreres (1995 i 1999) amb un PP que, a canvi de mantenir-los en el poder, els va obligar a renunciar a qualsevol reclamació de més autogovern, a votar el transvasament de l’Ebre i un llarg etcètera. On va quedar llavors el patriotisme i les essències que tan pregonen? Per què van optar per la cartera i els càrrecs?

[2] Desgravació de l’IRPF per a les persones que acreditin coneixement de l’anglès –per què no l’àrab o el xinès, em pregunto-; uns quants euros per naixement d’un fill, com si això fos la salvació per a les famílies que el que en realitat volen es que hi hagi instituts i escoles públiques de qualitat, suficients pediatres per atendre els seus fills, etc. Aquesta proposta es la pròpia d’un neoliberal a ultrança, doncs respon clarament al “té uns quants diners, te les arregles com puguis i no emprenyis”. D’altra banda, cal suposar que quan diu “per fill” es refereix a tots els fills nascuts en famílies que viuen a Catalunya. Serà així o demanaran als pares d’aquests fills que coneguin el significat de “La Pasqua”, per exemple?

[3] Aquesta curiosa concepció estètica del país és la que va portar ERC a votar NO a l’Estatut malgrat que la majoria dels seus votants diguessin sí.

[4] Recordeu el patetisme de Felip Puig i David Madí dient en roda de premsa que Catalunya no podia presidir-la algú que tenia un passat maoista? Recordeu les crítiques de manca de catalanisme que atribuïen a Montilla abans i després de la seva designació com a candidat? Recordeu com han utilitzat contra el PSC la baixa de Diana Garrigosa?